Nit de finestres obertes i d'aire
quiet. Atuïment. Lluny, una música incerta. Sons apagats dels
fluxos dels cotxes, i una moto accelerada. Soroll de motors d'aires
condicionats. De tant en tant, la veu inidentificable d'un ocell inquiet. Certesa que els llençols -tant se val si el de
baix o el de dalt- seran massa tebis al cap d'un moment.
Des de la terrassa -el mateix aire invisible, estàtic, humit-, la lluna emboirada a penes minvant que busca l'horitzó. Llum en algunes cases: és divendres, o dissabte. En un balconet, il·luminat per una bombeta de claror somorta, una noia immòbil en un seient de plàstic blanc, les mans, juntes, sobre la taula també de plàstic, la mirada perduda, potser en un somni o en una espera.
Desig de fruita fresca, sucosa. Gairebé ja és demà.
3 comentaris:
Intueixo que els poetes no són mai estoics, i que sempre enyoraran l'aire condicionat.
hi ha quelcom més poètic que un bon aire condicionatr?
a vegades es nota si els versos han estat escrits per un posseïdor d'aire condicionat (amb bomba de calor a l'hivern) o no.
Un dels problemes de l'aire condicionat és que cal mantenir les finestres tancades, i això, per a bé o per a mal, condiciona els resultats poètics.
Publica un comentari a l'entrada