15.2.10

carnaval, carnaval!

Una mica més i no el tinc present: avui era sant Valentí. No n’he rebut cap senyal, cosa que, en un país com el nostre, mai no se sap si és bon o mal senyal. I no penseu que ara preguntaré si sou valentinistes o jordistes.

I el Carnaval barceloní, el més oficial, també m’ha passat desapercebut. Només he vist alguna disfressa pel carrer (sobretot dels més petits), al metro (amb cara de circumstàncies) i al mercat (el divendres a darrera hora ja estaven una mica cansats); no en sé res de la rua del Paral·lel, que és on tinc entès que se celebrava oficialment. A mi, això de les processons carnavalesques no m’acaba d’agradar, preferiria que fos més una barreja de disfresses físiques i mentals per tots els carrers, per totes les cases, com en els quadres de ... ja no recordo el nom; en fi, que voldria una festa més transgressora, i això que jo no sóc gaire de disfresses, que sempre se’m nota quan en porto. Bé, en realitat no sempre endevinen que vaig disfressat; com cada any a l’institut, que sembla que no acaba de colar quan dic que vaig de japonès subtil, com si la Nikon no fos prou explícita.

Dues-centes-no-sé-quantes fotos del carnaval de la feina, que el divendres no era feina. I part d’ahir i d’avui fent una tria i reduint mides i afegint contrast per tenir-ho tot a punt per mostrar-ho demà a la web del centre; més dos vídeos de coreografies, que és meritori crear balls fora de l’horari escolar, no com quan eren més petits que s’incloïea en les hores lectives; quanta il·lusió per un moment fugaç premiat amb un esmorzar! M’agradaria deixar una mostra del material, però no puc; de tota manera, a la capçalera deixo un ull inquietant que estic segur que algú pot relacionar amb una pel·lícula terrible, i més si dic que el vestit era tot blanc.

Parlant de cinema, aquesta nit he vist una bona part del lliurament dels Goya; no perquè m’interessé especialment conèixer els resultats de primera mà, sinó perquè, com en tots els premis, veure les cares dels possibles premiats durant el temps que dura la incertesa del premi és una experiència interessant... i els discursos posteriors... Com ja sabeu, Almodóbar (sóc betacista) ha lliurat el premi al millor film. En veure la seva aparició a l’escenari i la reacció del públic, m’ha semblat entendre que el manxec ja no és d’aquest món. Hauré d’anar més al cine.

Abans, ja massa tard, he recordat que avui, prop de casa, els tibetans barcelonins i amics i coneguts celebraven l’entrada del seu any nou, el 2137, el del Tigre de Ferro. M’ha sabut greu no haver-los anat a saludar i a desitjar-los pau, salut i felicitat ara que els ametllers ja tenen flors, encara que em temo que al seu país el drac xinès, aquest any de la rata, no permetrà el despertar de cap tigre. Després he llegit que els amics tibetans havien decidit suspendre la celebració d’aquí a la vora. Ho entenc.


4 comentaris:

Clidice ha dit...

és curiós però jo que havia fet molta feina en això del carnaval, fent vestits, cosint, emprovant, enganxant purpurines, pintant i ara, com si no existís. I no em sap greu no, serà per allò de la trangressió que s'ha perdut.

kika ha dit...

renoi quina feinada!!! per això vas a dormir tan tard? :-)
a i això del carnaval no m'ha dit mai res... sempre n'he pogut prescindir bastant tranquil·lament, i quan ha calgut complint amb els mínims.

pere ha dit...

Segurament, Clidice. En general, al menys aquí la trangressió és insignificant i en molts llocs és conveteix en una mena de competició més que en una festa.

No tanta, kika!
Ep, que avui tenia festa. Ara és com si fos diumenge.
El carnaval m'agrada com a espectador, vull dir les disfresses i tot això. A veure si un any m'alargo a Venècia.

Arare ha dit...

el millor del carnaval era això que dieu: la transgressió. Ara ja no té cap gràcia!

i és que la política ha ficat el nas en tot, tot i tot. quina llàstima...

jo també era de les de fer disfresses, disfressar-me... havia fet un curset de maquillatge de fantasia al institut del teatre, eren altres temps, ai senyor...