el sexe dels àngels o tot queda a casa

“Serem el vostre infern”, llegeixo, a través de la televisió, en la pancarta d'una manifestant que tallava la N-340 (o era l'autopista?). No sé a quin vosaltres es refereix la inscripció, però la distància no em permet fe la pregunta a qui la brandava i molt em temo que la resposta tampoc m'hagués convençut perquè em sembla que els que haurien d'estar a l'infern queden lluny de les flames.

“Els carrers seran sempre nostres”, es cridava, es crida i es cridarà a les manifestacions. Suposo que l'eslògan el subvenciona el gremi de l'hostaleria en constant reivindicació per aconseguir terrasses amb més taules i més cadires, perquè sinó no ho entenc. El carrer, al menys les voreres, serà seu, i de les bicis, els patinets, les motos aparcades o en moviment (com faciliten la circulació les motos! És una cosa admirable!), els gossos que es pixen i es caguen (també en les boniques zones enjardinades per adobar-les), etc.; i el centre dels carrers..., doncs com sempre. Jo, la veritat, amb tres o quatre hores de carrer al dia en tinc prou i, si no em queda més remei, continuaré cridant: El carrer serà sempre vostre!

I els polítics del país, mirall dels seus votants o viceversa? Jocs malabars, focs d'encenalls, encastellaments inútils, mediocritats de discurs reiteratiu en ziga-zagues i de pobríssima volada que, com gairebé sempre: la culpa és dels altres. D'acord, molt bé, i què?

I jo que voldria pensar i parlar de sexe dels àngels o de l'esclat de la primavera (a casa, als carrers, a la natura) em trobo escrivint aquests textos absurds, caòtics, esperpèntics... Però la culpa no és meua, esclar.

il·lusions escasses

He mirat i escoltat el debat -bé, potser cal dir el torn de paraules parlant amb propietat- dels representants dels principals partits polítics -els més votats, vull dir- que es presenten a les eleccions del 21. Al final he tingut les mateixes sensacions que en els pocs partits de futbol que miro: canvien els jugadors i rarament n'hi ha algun d'excepcional, però el funcionament és el de sempre i al final penses que s'ha acabat mirar partits i escoltar polítics, encara que saps que reincidiràs.

Continuo pensant, i he reflexionat una mica més sobre el tema, que els partits sobiranistes no s'haurien d'haver presentat en aquestes eleccions, i em semblen tan evidents els arguments a favor de la meua idea que no molestaré la intel·ligència de ningú enumerant-los. Dit això, em temo que dijous votaré, què hi farem; tot i saber que, ara més que mai des de l'aprovació de la Constitució, la capacitat de maniobra de la Generalitat serà limitada i subjecta a la tutela, valgui l'eufemisme, del poder executiu, legislatiu i judicial centrals; també convençut que realment ningú, o gairebé, es planteja el canvi d'unes estructures polítiques obsoletes i de tot el que comporten.

És curiós i divertit, i al mateix temps esgarrifós, llegir aquests dies a VilaWeb una tria de textos de Josep Pla sobre polítics i política feta per Quim Torra. Escrits fa dècades, la majoria podrien ser d'avui. Esclar que grecs i romans ja deien coses semblants.

Continuant amb Pla, ja he acabat Fer-se totes les il·lusions possibles, que m'havia proposat que fos una lectura estrictament de Nadal; a veure quin substitut li trobo. Potser en un altre moment diré alguna cosa sobre el llibre; mentrestant, i per continuar amb la dinàmica política, acabo amb uns nota breu que no deixa de tenir connotacions actuals:

El 8 de juny de 1882, sortia a Madrid un diari humorístic que valia tres quartos i s'anomenava El Tribuno. Aquest diari proposà una constitució per al país de només dos articles: Art. 1. Todo el mundo tendrá la facultad de mandar y prohibir cuanto se le antoje. Art. 2 Todo el mundo podrà desobedecer siempre que le traiga cuenta.

De la A a la ...

Des de la meua innocència real, no fingida, i sense necessitat de recordar cap vers d'Espriu, em torno a preguntar quin mal hi ha a triar un president -presidenta- que no sigui Artur Mas. La meua pregunta no espera resposta dels déus ni dels homes (ni de les dones, si em poso políticament correcte i ja antiquat), no, és una pregunta retòrica.

Segur que el discurs d'avui del president serà assenyat i emocional, potser impecable. I què? La realitat és la que és i les paraules dels polítics tenen sempre un component de ficció, com els desitjos i les esperances dels votants. Deixem passar uns dies. Mirarem d'estar atents al Pla B, que en realitat deu ser el Pla D. I si falla el D, encara queda molt alfabet fins arribar al Pla Z, tot i que voldríem -voldria- acabar abans en aquest procés actual que ens ha de portar a molts altres processos més diversos, més de país normal.

Mentrestant, penso que el pitjor pla seria el de proposar unes noves eleccions i encara més de presentar un front amb polítics i aspirants a polític de diverses formacions (limitades). Inevitable? Acceptem-ho per darrera vegada, però amb condicions. Tots per una causa? Bé, molt bé, però cadascú des del seu lloc, clars, transparents, inequívocs, i diversos.

Que Convergència es presenta a Madrid amb un altre nom i amb partits que per separat no aconseguirien ni un diputat? Que ho facin, que posin fum a l'escenari, però aquí no, ja no.

gairebé homòfons

Al poble, l'únic que va tenir un (una?) Isetta va ser en P. En P., ja en la seua joventut, tenia un pes considerable, proporcionalment gairebé més que el cotxet que omplia amb la seua corpenta. Ell anomenava el vehicle amb el nom que es va fer popular: ou. Recordo el dia -en blanc i negre- que, davant de casa, ens va fer una demostració del funcionament de l'ou, començant per la porta, que s'obria des de davant i que incloïa el volant. Malgrat el disseny de platet volador extraterrestre, l'ou no passava – amb bones condicions- dels 80 per hora. Després d'aquella primera presentació en societat, sóc incapaç de saber que se'n va fer de l'Isetta; en canvi, continuo veient en P., personatge entranyable i expert automobilista amant de les provatures.

No cal dir que si m'ha vingut al cap el cotxet, ha estat per una grollera i inevitable similitud que el meu inconscient ha elaborat amb el que sens dubte serà el proper secretari del PSC.

No restaré mèrits a Iceta, a qui tots reconeixen una intel·ligència privilegiada que s'ha demostrat en els darrers anys, des de primeres files o des de l'ombra, en el procés que ha conduït el PSC al lloc de privilegi que ocupa actualment en el panorama polític català, però m'atreviria a afirmar que la seua carrera té les mateixes perspectives i durada que l'Isetta de patent italiana que tanta gràcia ens feia. Dic això sense saber que passarà el mes de novembre, moment en què poden produir-se curses sorprenents i impensables, o no tant.

Jo, la veritat, per unes hores vaig pensar que potser agafaria el protagonisme visible, que no el profund, l'alcaldessa de Santa Coloma. Em va agradar Núria Parlon en el seu discurs durant el lliurament dels premis de Cultura de la Generalitat repartits al seu poble, durant els quals vaig pensar que Vallcorba estava malalt, però després van dir que era un excés d'emoció. Vaig trobar que era un discurs intel·ligent i amb la dosi adequada de reivindicació. Ara bé, reflexionant una mica, veig que la seua intel·ligència supera de bon tros la meua: deixar que marqui camí i s'estavelli un cotxe vell és una bona tàctica per poder participar en la cursa posterior, sempre que quedi trajecte per recórrer.

En fi, mentrestant seguiré el trajecte de l'Iceta que, de moment, segons ell mateix explica a Iceta/org, es presenta així:

Ben aviat publicaré aquí el meu projecte en forma de decàleg, però conscient de l’especial dificultat de l’actual moment polític a Catalunya i dels terminis i urgències del procés que avui endega el PSC, vull avançar que les meves prioritats si surto escollit primer secretari del meu partit, seran:

• Abordar amb intel·ligència i determinació el procés sobiranista,
• Col·laborar en la renovació del PSOE,
• Refer la cohesió interna del PSC,
• Preparar les eleccions municipals de maig de 2015,
• Preparar les primàries obertes per elegir el candidat o candidata a la presidència de la Generalitat que hauran de tenir lloc al llarg del 2015, a les quals no tinc intenció de presentar-me, i
• Preparar el proper Congrés ordinari del partit que serà qualsevol cosa menys ordinari, perquè haurà de servir per renovar les nostres idees, innovar les nostres formes de fer política i reconnectar amb la societat catalana, a través d’un procés de debat participatiu que serveixi també per eixamplar les fronteres del partit.

M’ofereixo per encapçalar la nova direcció del PSC que haurà d’afrontar el període que va des de juliol de 2014 al proper Congrés ordinari. Vull que els meus companys i companyes valorin si puc ajudar en aquest difícil moment i els ofereixo:

• La meva experiència política.
• La meva capacitat d’anàlisi, de treball en equip i de comunicació.
• El meu tarannà obert i integrador, la meva capacitat de sumar i de relligar sensibilitats.
• Una dedicació exclusiva al partit sense haver d’atendre obligacions de gestió pública.
• La capacitat d’exercir tasques d’oposició i alternativa com a diputat al Parlament de Catalunya.

Només als militants socialistes correspon fer aquest judici. Primer, signant els avals necessaris entre el 18 de juny i l’1 de juliol i, després, el 13 de juliol, votant a les seves agrupacions.

M'abstinc de fer judicis, esclar.