6.1.10

fi de festa

No m'agrada deixar els contes inacabats, com el de l'aranya de l'altre dia, així que el transcric tot sencer en la versió de les Obres Completes de la Selecta. Deixant de banda els possibles elements ideològics que alguns li retraurien, ja m'agradaria que pregoners diferents dels reis diversos el llegissin -si se'l sabessin de memòria encara millor- des dels balcons dels ajuntaments en lloc de les presentacions horribles, i segurament eficaces, que han omplert la nostra geografia aquests festes. Demanar impossibles, ni que siguin literaris, és propi d'aquests dies; propi dels momentàniament innocents, vull dir.

Una vegada era una aranya.
Arraulida de fred, amagada entre les teranyines de l'estable, passà bona part de l'hivern. Les mosques eren mortes; els mosquits, que a l'estiu zumzaven en aterridors exercits, havien desaparegut: les sargantanes i els dragons, les llagostes i les formigues alades, qui sap on havien anat a raure!
L'aranya, que era tota bonassa, s'entristia entre el fred i la soledat. Una nit, la pluja esqueixà la meravellosa randa dels seus fils subtilíssims, penetrant per les esquerdes de l'estable abandonat. L'aranya, lentament, dolorosament, es retirà a la seva tenda i es disposà a dormir tota l'hivernada. Suau misantropia li penetrava l'ànima, i si no hagués estat tan bona, hauria envejat les aranyes que campaven per la casa del ric Simeó. Perquè el casal era confortable i la dona de Simeó era bruta i deixava les artístiques bestioles en santa pau.
I l'aranya s'adormí.
No sabé mai ella mateixa quant temps havia jagut. Potser hauria dormit per sempre més, si no l'hagués despertada un plor de criatura.
L'aranya estirà les potes per desvetllar-se completament, i guaità.
Veié un Infant, tot just nat, voltat d'una claror vivíssima. Tan viva era que l'aranya no pogué veure més que l'Infant; la seva esplèndida aurèola s'estenia com una flama d'or per tot l'estable. Segurament hi havia algú amb l'Infant, però a l'aranya li era impossible de veure-ho. Cavil·là llarg temps, perquè les aranyes són molt cavil·loses, més no pogué entendre com un Infant que feia tanta claror plorava. Si ella n'hagués feta nom´s un bocinet, el més just per fer enrabiar la comare lluerna, ja hauria estat contenta per tota la vida.
Sigui com sigui, l'aranya, que, com ja he dit, era molt bonassa, no podia sofrir que una criatura plorés -a ella se li havia mort una filleta quan tot just començava a aprendre de filar-. Per tant, la pobra aranya s'escorregué cap avall per la paret, després per les palles i després per la barbeta rosada i suau de l'Infant, fent-li pessigolles. L'Infant deixà de plorar; primer obrí els ulls amb la deliciosa admiració de les criatures, i després s'il·luminà amb el dolç somriure silenciós, com havien de ser tots els somriures de tota la vida del Nat a l'Estable, perquè el riure que fa soroll és inventat pel dimoni, i encara per un dimoni de mal gust.
L'Infant, prenent l'aranya amb les seves inefables manetes, l'aixecà enlaire i li posà damunt el cap una espurneta de claror.
L'aranya s'elevà a una altura prodigiosa, més amunt de l'estable, més amunt de la teulada del casal d'en Simeó, com si l'empenyés un ser invisible. I no solament pujà, sinó que s'allunyà i no poc, i anava ràpidament, però sense inquietud, i no sabia si la feia volar l'Infant o l'alegria.
L'aranya travessa per un seguit de terres en què la gent parlava d'una manera diferent i duia vestits estranys. L'aranya no entenia absolutament res del que passava. Cavil·la que cavil·laràs, cavil·la que cavil·laràs, que diuen les rondalles.
Els pardals, estranyament eixorivits, saltaven entre les branques nues dels arbres.
La lluna feia cara d'intensa admiració.
Les volves de l'aire dansaven d'alegria.
Les tendes de les cases, les cúpules i totes les coses altes que podien veure l'aranya murmuraven, però l'aranya no arribava a entendre-les.
Un cec que captava deixà caure el plateret a terra exclamant: “Senyor, Senyor!” Ha via vist l'aranya.
Una dona, passant per un carrer, duia una criatura que fins llavors no havia parlat:”Oh, que bonic; “ digué la pobrissona alçant els braços. (Això, naturalment, dit en una llengua d'aquelles que a Europa només saben els alemanys més saberuts.)
De sobte l'aranya es deturà.
Quan vet aquí que veu un vell venerable, amb una barba blanca que li arribava fins a la cintura, i que es posà dalt d'una bestiassa bruna, d'alçària gegantina. I hala, hala, ja tenim l'aranya desfent camí i anant davant del vell. Al cap d'una pila de temps de caminar, la nostra amiga veié un vell, amb una barba blanca que li arribava als genolls, muntat en una bestiassa negra. El segon vell s'ajuntà amb el primer i feren junts el viatge. Al cap de bon temps, es trobà amb els un tercer, més vellet encara, amb una barba blanca que li arribava als peus, i que també tenia blanca la bestiassa; tots tres avançaren seguint l'aranya.
A l'últim la nostra amiga arribà al portal del pessebre. A prop d'ell hi havia quatre pastors.
-Oh, oh! -digueren-, guaiteu quina estrella!


Josep Carner: “L'aranya”, cinquena rondalla de Deu rondalles de Jesús Infant.

4 comentaris:

cidoGalvao ha dit...

...perquè el riure que fa soroll és inventat...
Se’m permetre una brometa, això explica el perquè del “poc” humor del “Polònia” i adjacències. Pel tal del groc i poc somriure. L’aranya a teixir coses, cavil•lant-les, arrossegant fils des d’una xarxa filo encobrint-nos abans del primer acte del teatre comunal.
M’agrada pensar en teu ara somriure que no s’esclatarà com una magrana.
M’agrada pensar els texts que busques i pel què busques. Ets un gran lector i gran escriptor, tal s’és degut d’esser però, jo, jo no ho sé llegir, potser no ho sé buscar. Gracies per ensenyar-me el camí.

Francesc Puigcarbó ha dit...

del que es dedueix que l'aranya era molt innocent, atès els infants són uns petits bastards entestas en fer el mal sistemàticament amb una crueltat sovint igual superior a la dels grans. I així és, i així ha de ser

kika ha dit...

què bonic! i que enginyós! et fa somriure encara que no en tinguis ganes... almenys és el que m'ha passat a mi! :-)

miquel ha dit...

Tens raó, de vegades ens trobem rialles excessives i excessivament buscadoresde complicitas en programes públics i vides privades, però no tiraré la primera pedra.
Ara que hodestaques, aprofito per recordar-me que ric poc i ho hauriade fer de tant en tant perquè popotser el somriure és massa reflexiu. En fi...
Gràcies per l'elogi positivament immerescut. Gràcies per passar a llegir-me

Bé, Francesc, no els podem retraure quela seva natura -i la nostra- sigui així. És clar que els grans hem tingut temps de reflexionar i triar, però continue sent éssers egoistes amb més o menys grau de civilització.

Sí que fa somriure, kika (m'agrada que ho hagi acoeguit). És un text enginyós i amable i amb un ritme intern excepcional.