5.5.09

percentatges identitaris

Tal dia com avui, o qualsevol altre de fa 50 anys, Raimon va escriure “Al vent”. Tenia 18 anys i havia anat en moto, en una Vespa. Temps després, alguns van, vam, agafar aquesta cançó vitalista i elemental, monoteista i panteista com un més dels senyals de recuperació de la llengua i la cultura en l’àmbit popular. No sé si la gent que ara té vint anys, o trenta o quaranta, ha escoltat o escolta la cançó i si li suggereix alguna cosa. A mi em continua agradant la seva força i, a més, la relaciono –faig servir paraules conegudes- amb un temps i un país, des de la meva perspectiva, és clar.



Continuant amb un dels temes del post anterior, cada cop tinc menys clar el concepte de cultura i d’identitat col·lectives. I és que ja em costa trobar la pròpia identitat, i veig, escolto i llegeixo que també passa el mateix a molta gent. On es pot trobar la identitat nacional? En uns història comuna? Comuna de qui? En un Estatut, màxima representació articulada de la voluntat popular (?) del qual dubto que ni el més optimista o el més babau (mentiders a part) es pugui sentir moderadament orgullós? En una ètnia? Què cony és una ètnia? En la geografia? En les creences religioses? Alguns ho tenen massa clar, això de les religions. En la música o les cançons? En la literatura? En els castellers? En el Barça? En Crackòvia? En la cuina? ...? Si ara, sense deixar-me gaire temps per pensar, algú em preguntés: “però alguna cosa hi deu haver inqüestionable, oi?”, segurament li respondria que la llengua, que va més enllà de fronteres, però tampoc no ho sé. Tots els que tenen l’anglès com a llengua materna se senten partícips d’una cultura i d’una identitat determinada? I en castellà? Una mica de tot, doncs?

Possiblement, com gairebé en tot, la pertinença a una cultura i l’assumpció d’una identitat col·lectiva té molts elements subjectius o, si més no, percentuals, per molt que diguin el contrari teòrics, polítics i gents vàries de bona i mala fama i fe. Si voleu en podem parlar en algun moment en què m’hagi passat aquest escepticisme transitori que no crec que em duri més de cinquanta minuts, però que és cíclic.

9 comentaris:

Montse/Arare ha dit...

saps què? jo ja fa molt temps que em sento allò que en diuen ciutadana del món (ara em crucificaràs per antiga)...

saps què? el JS s'ha comprat el tercer llibre del larsen en francès 8com un que jo sé). Està totalment enganxat mentre practica francès per aquest estiu.

Ah! no vaig dir res al post anterior, però em sembla que no sóc una bona patriota, jo... que igual que no sóc fidel a cap colònia ni perfum, que m'agraden molts,també sóc promíscua a l'hora de ballar, que m'encanta la jota, les danses populars de tot arreu, fins i tot l'aurresku o el xotis... ja veus tu, i fins i tot m'agrada la copla dit amb la boca petitona per si de cas)

Él vino en un barcooooooooooooooooo, de nombre extranjerooooooooooooo...


ÔÔ

Clidice ha dit...

Jo ho tinc molt clar que sóc catalana. No crec que hi hagi res de mal en sentir-se d'una terra i d'una forma de veure el món, amb la solidaritat i la igualtat. La globalització és un parany terrible. Lévi-Straus, etnògraf, o Cavalli-Sforza, genetista, ho tenen força clar, entre altres. Genèticament som pràcticament tots iguals, culturalment no. La pèrdua de la diversitat cultural és el camí principal cap a la desaparició de la humanitat.

pere ha dit...

Ni boig seria capaç de posar-te en cap creu que tu no vulguis, Arare. A més, els antics són els que creuen encara que el món... Va, deixem-ho estar.
Jo ja procuro ser ciutadà del món, també, però no hi ha manera, com que no tinc carnet... :-) Però ja intento, sortir, mirar i dubtar.
I no canto perquè és possible que algú em sentís.
(ja em diràs que tal la lectura del capita)

Estic amb tu, Clidice, però crec que les identitats culturals en el sentit antic tenen els dies comptats i el desarrelament avança imparable. En tot cas potser es trobarà una nova formulació identitària i cultural que jo ara desconec. No ho sé, hi pensaré.

Júlia ha dit...

El meu escepticisme és crònic i ja no es curarà, àdhuc amb el tema lingüístic, llatí mal parlat al capdavall que va aixafat uns quants substrats, ves.

Sobre cultura, ningú no sap què és, això, com deia el Quico rima amb literatura, amb criatura, usura i dictadura, amb mesura, amb mesura...

Cada vegada crec més en la individualitat, amb allò que a tot arreu hi ha bons i dolents, precisament ahir crec que en parlava un senyor d'aquests de la contra dedicat a mirar d'apedaçar tragèdies d'aquest món amb causes 'culturals' i 'identitàries'.

Montse ha dit...

Avui precisament he escoltat Raimon, perquè se m'havia acudit que podria posar "Al vent" als meus alumnes de quart d'ESO i veure què... Experimentar amb ells... Encara no n'estic decidida. Ho hauria de fer, però. No trobes?

Increïble els japonesos fent-ne la versió en la seva llengua. Sé que molts critiquen la "universalitat"... Però que "universal", "Al vent"!!!

pere ha dit...

Sí, sí, escèptica Júlia, aquest de la contra tenia força raó. Tot i així, i les dificultats i percentualitats de les cultures, jo em reconec "identitari" i entenc i/o sento la meva pertinença al grup i el defenso, encara que les meves opcions segurament poden ser criticades per altres membres d'aquest grup tan subtil, variat i sovint contradictori que els polítics tendeixen a simplificar i molts ciutadans a creure sense pensar.

Absolutament universal "Al vent", fins i tot tenin en compte l'al·lusió divina, per altra banda també universal.
És una cançó primària, vital, efectiva, de gran força, més enllà d'identitats i cultures.
I tant! Passa-la als teus alumnes, Montse, i espero que em -ens- comentis els resultats :-)

Montse ha dit...

Ho faré, ho faré. Me n'has convençut.

A mi Raimon m'encanta, però aquests nanos que tenim avui dia són d'un altre planeta...

T'explicaré els resultats de l'experiment.

pere ha dit...

Precisament perquè són d'una altre planeta és interessant saber com respiraran en sentir i escoltar vents d'aquest món.
Espero detalls :-)

Montse ha dit...

Aquí el "resoconto" de l'experiment, Pere; per si t'interessa: http://lallibretagrisa.blogspot.com/2009/05/raimon-i-la-jovenalla.html

Petons i a presto.