3.9.10

imatges o paraules?

De la calor de l’estiu, sobretot de l’estiu de les vacances, el que més aprecio –i el que planyo ja massa tard, quan no la tinc- és la llibertat i la disponibilitat de la nuesa, total o parcial. La possibilitat de prescindir de la servitud de la roba, el retrobament amb les parts del cos en altres moments de l’any amagades o ignorades i el seu reconeixement, el retorn a un estat primitiu en què els peus, per exemple, poden sentir directament la presència del sòl i l’escalfor del sol i l’aire i l’aigua es converteixen en elements tàctils, la consciència de vida animal en el seu aspecte més sensual... són plaers, diversos i un, que la calor comporta i que es materialitzen col·lectivament, gairebé inconscientment en la indolència de la humanitat que visitem les platges.

En aquesta indolència del migdia o de les tardes, de tant en tant, simplement per passar l’estona, faig alguna foto als meus companys d’arena, de roques o de mar endins. No importa que siguin grans, joves o nens, grassos o prims, agosarats o tímids, tots expliquen alguna història en aquesta exposició pública de cossos sense converses. Després, alguna vegada penso que si bé en aquell moment no els importa que la meva pupil·la fixi la seva imatge a la retina –és inevitable aquest instant de reconeixement i en la majoria dels casos oblidat al cap de poc-, a alguns, no sé si pocs o molts, no els deu fer gràcia que la seva imatge passi per l’obertura del diafragma per quedar fixada en la targeta de memòria que un dia o altre també s’haurà d’esborrar. Finalment, alguns potser protestarien en veure que aquesta memòria particular passa posteriorment a l’exposició pública. ¿Quina diferència hi ha entre descriure per escrit una persona detalladament, afegint, si convé, la pròpia impressió o mostrar-la a través d’una fotografia, més objectiva que la descripció? Tinc unes quantes respostes, però no vull mediatitzar les vostres.

Sigui com sigui, ara que ja a Barcelona m’és més difícil de continuar amb la sensualitat de la nuesa de les vacances i l’estiu perd, doncs, una de les seves gràcies i sobretot a la feina es converteix en calor desagradable, em rebel·lo i em proposo refrescar-me, i si m’acompanyeu, refrescar-vos amb fotografies de l’estiu de l’aigua. Cada dia de setembre una imatge nova centrada en un o pocs personatges. Cada dia una història efímera sense paraules a la capçalera que cadascú interpretarà, si vol, com li sembli. Més avall i en temps present, altres històries quotidianes.

3 comentaris:

Pais secret ha dit...

Hi ha qui veu passar l´estiu d´esquitllentes,sense poder-lo gaudir plenament, intentant aprofitar-lo al màxim a glopets petits, entre feina i feina. Jo en sóc una d´aquests pobres mortals.Per això no tinc cap pressa en què s´acabi, m´agradaria allargar-lo fins a mitjans d´octubre i llavors entrar plenament a la tardor. Aquesta proposta que ens fas m´engresca, perquè així em permets anar estirant el fil estival.
Només reso per no ésser cap de les teves víctimes i veure´m a la capçalera ben "retratada"...aquest any no m´he emportat cap llibre a la platja...;-)

C. ha dit...

A BCN, per allà el carrer Diputació, s'hi passeja un(a qualsevol hora) amb un samaler important, tot nu i tatuat. Tot és posar-s'hi!

pere ha dit...

Jo, en canvi, ara mateix, voldria que arribés l'estiu que ve. Més endavant, ja ben calçat com vaig, aniré assaborint, espero, la tardor, l'hivern i la primavera. cada cicle té la seva bellesa... però la llibertat de l'estiu... :-)
Em sembla, no t'ho puc asegurar, que no et tinc retratada, però... Per cert, aquesta és l'única lectora, tot i ue a la Gola, els lectors i les lectores abundaven. De tota manera, estic disposat a pujar-te en lloc preferent, sempre que els teus peus toquin aigua ;-)

És el que va en bici, C.?
Tot i així, si no és a la vora de l'aigua, amb posat indolent i amb els peus descalços (o algun dels tres requisits), no és digne de figurar a les meves capçaleres :-)