imatges o paraules?

De la calor de l’estiu, sobretot de l’estiu de les vacances, el que més aprecio –i el que planyo ja massa tard, quan no la tinc- és la llibertat i la disponibilitat de la nuesa, total o parcial. La possibilitat de prescindir de la servitud de la roba, el retrobament amb les parts del cos en altres moments de l’any amagades o ignorades i el seu reconeixement, el retorn a un estat primitiu en què els peus, per exemple, poden sentir directament la presència del sòl i l’escalfor del sol i l’aire i l’aigua es converteixen en elements tàctils, la consciència de vida animal en el seu aspecte més sensual... són plaers, diversos i un, que la calor comporta i que es materialitzen col·lectivament, gairebé inconscientment en la indolència de la humanitat que visitem les platges.

En aquesta indolència del migdia o de les tardes, de tant en tant, simplement per passar l’estona, faig alguna foto als meus companys d’arena, de roques o de mar endins. No importa que siguin grans, joves o nens, grassos o prims, agosarats o tímids, tots expliquen alguna història en aquesta exposició pública de cossos sense converses. Després, alguna vegada penso que si bé en aquell moment no els importa que la meva pupil·la fixi la seva imatge a la retina –és inevitable aquest instant de reconeixement i en la majoria dels casos oblidat al cap de poc-, a alguns, no sé si pocs o molts, no els deu fer gràcia que la seva imatge passi per l’obertura del diafragma per quedar fixada en la targeta de memòria que un dia o altre també s’haurà d’esborrar. Finalment, alguns potser protestarien en veure que aquesta memòria particular passa posteriorment a l’exposició pública. ¿Quina diferència hi ha entre descriure per escrit una persona detalladament, afegint, si convé, la pròpia impressió o mostrar-la a través d’una fotografia, més objectiva que la descripció? Tinc unes quantes respostes, però no vull mediatitzar les vostres.

Sigui com sigui, ara que ja a Barcelona m’és més difícil de continuar amb la sensualitat de la nuesa de les vacances i l’estiu perd, doncs, una de les seves gràcies i sobretot a la feina es converteix en calor desagradable, em rebel·lo i em proposo refrescar-me, i si m’acompanyeu, refrescar-vos amb fotografies de l’estiu de l’aigua. Cada dia de setembre una imatge nova centrada en un o pocs personatges. Cada dia una història efímera sense paraules a la capçalera que cadascú interpretarà, si vol, com li sembli. Més avall i en temps present, altres històries quotidianes.