pacte

Deia la Clarissa en relació amb el post on es veia l’ordinador amb què escric habitualment que a ella el que li agradaria és veure fotos dels meus prestatges de llibres. Bé, no ho descarto –potser algun flash que no resulti feixuc-, però és possible que el panorama fos decebedor, poc interessant. De tota manera, ja ho he dit altres vegades i ho repeteixo, amb els llibres de casa cada vegada tinc més clares unes quantes coses: que me’n podria desprendre tranquil·lament de molts i que em costa fer-ho; que mentre que alguns sé que els rellegiré o els fullejaré, estic segur que d’altres ni recordaré que els tinc; que la valoració de les lectures és un procés personal, difícilment transmissible, sobretot a certes edats, i misteriós com el mateix fet de llegir.

Tothom sap que l’acumulació de llibres en prestatges i en llocs no adequats en cases de dimensions reduïdes és una nosa que es podria evitar freqüentant les biblioteques i utilitzant els seu servei de préstecs. La Joana darrerament m’intenta convèncer de la bondat d’aquest sistema i em posa exemples d’amics o coneguts que el fan servir i de com n’estan de contents. I no dic que no sigui una bona opció, fins i tot òptima, però canviar els hàbits em seria molt difícil: no poder recórrer en qualsevol moment a una lectura que em ve al cap, a una cita que sé que es troba en determinada obra, no pensar en fixar-me casualment en un llom que m’agradaria tornar a repassar algun detall del llibre l’endemà mateix, no trobar uns subratllats fets fa anys... Tot això i algunes altres coses sense gaire sentit pràctic em fan persistir en els antics costums de comprar i emmagatzemar.

Des de fa unes setmanes, he fet un pacte amb la Joana: ella m’anirà portant els fragments de llibres que van apareixent al metro en la campanya “Tasta’m” a condició que no em compri l’obra sencera; com a mínim serà un estalvi d’espai i de temps i qui sap si m’evitaran alguna decepció irreversible. De moment he estat fidel al compromís i, si no n’he perdut cap, tinc a la vora nou exemplarets que em poden servir per tenir una idea del contingut i de l’estil i per poder parlar amb qui sigui de l’obra sense conèixer-ne més que una part. Mantindré la meva promesa informal o em deixaré temptar finalment per alguna de les mostres? No ho sé, però, per exemple, no hauria de llegir sencera Vilaniu, l’única novel·la de l’Oller que no conec i que ha publicat Cossetània tan acuradament? Puc fer una o múltiples excepcions arribar a un acord que digui: un de cada deu llibres es pot llegir sencer? Dilemes i maldecaps.

Se m’acut, sense ànim d’emular en Jesús, que podria deixar un fragment de cada llibre per veure si endevineu quin és o per si us estimula a la seva lectura i/o compra:

-No hi ha res tan musical com el soroll que fa el bourbon quan se serveix la primera copa d’un diumenge al matí. Ni Bach ni Schubert ni cap dels grans genis que toca el meu nét.


En arribar a mig quilòmetre de la vila, trobaren passejant la major part de les principals famílies, que els feien pas, els saludaven afectuosament i, com si ja res més els hagués d’interessar, anaven tombant darrere el brec, seguint-los vers la població.


El descobriment de la biblioteca va ser miraculós. No sé quants anys devia tenir, recordo entrar-hi a poc a poc, sense que ningú em veiés, acostar-me a les prestatgeries i desitjar que al final el món fos com allò, una biblioteca immensa i inacabable, acollidora com una piscina.

El metge que va anar-hi a la nit per establir la causa de la mort va dir que havia mort de pur esgotament, que no tenia res a veure amb la salsa de xili ni amb el viatge pel camp, ni amb les planxes de les capses ni amb els policies que reien. Va sospesar la planxa i va dir que tenia un pes totalment desproporcionat amb la resta del cos, i que era francament increïble que el noi hagués pogut viure arrossegant tot el dia un cap com aquell: “Això és ferro colat, on va a parar...”, va declarar.

I el meu amic va dir que d’acord, que endavant amb la quarantena, que si ella ho plantejava en els termes de jo necessito tornar-te a trobar a faltar i tu necessites desobsessionar-te, endavant, tot i que en el seu silenci el meu amic no es creia res de tota aquella facècia. I el darrer dia que es van veure, quasi mentre s’acomiadaven fredament abans de començar la quarantena, el meu amic va rebre un sms de la Júliai, que no sabia res de la situació en què es trobava el meu amic.

Va, em desdic del projecte. Quin pal anar copiant fragments! Però no esborraré els que ja he escrit i concretaré les fonts:

Aimee Bender: Criatures obstinades.
Carson McCullers: Rellotge sense busques.
Narcís Oller: Vilaniu.
Montse Banegas: Una dona incòmoda.
Marc Romeva: La intimitat.

Zero de cinc.