dietari de l'Ampolla (2)

Tercer dia

A les vuit (del vespre, és clar), a la peixateria. Comprem dues sépies (les faré amb patates?), deu o dotze llagostins, mig quilo de llucet i quatre llenguados.

A la nit mengem verdura i dos llenguados, menuts, a penes d'un pam. Els llenguados de roca són excel·lents, no tenen res a veure amb les peces gegantines que surten del plat -quina dèria amb la grandària- amb què alguns diuen que s'han llepat els dits.

Les anxoves -el seitó- eren massa petites per adobar-les amb sal i vinagre. Potser en tindran demà. No tenim cap pressa. Potser també tindran mollet fadrinet per fer un suquet. La mare a vegades el cuinava amb albergínia, tomata, all, julivert i alguns altres ingredients, tot fet al forn -sensacional!-, segurament a partir d'una recepta apresa a la Cala que no sé si encara deu fer algú.


Quart dia

Des de dos quarts d'onze de la nit que, des del restaurant, a la vora de la mar, veiem passar gent de totes les edats en la mateixa direcció: un, dos, tres, en petits grups; sense pausa. Sembla que tots van a la punta de l'espigó per aprofitar l'aire més fresc de la nit calorosa, i un imagina que al cap de poca estona tornaran a passar en direcció contrària, però no.

Potser hi ha alguna celebració desconeguda en aquest començament de les festes de la marededéu del Carme? Els fullets multilingües “Viu l'estiu a l'Ampolla” no en diuen res. I continua la corrua discontínua que no pot passar desapercebuda als turistes més observadors. Què passa? On van? Per què no tornen? Ja deuen ser alguns centenars; molts més que els participants de l'altre dia en l'acte de reivindicació de la nació i de rebuig de la retallada de l'Estatut.

Passen pocs minuts de les onze, i des del restaurant es poden sentir de tant en tant alguns crits corals i aplaudiments entusiastes. Els més curiosos es fixen des de la llunyania que a l'extrem de la barra del port hi ha muntat una mena de circ on es pot observar un foc que va i ve. Alguns s'adonen finalment que és la resplendor del bou embolat que empaita els més agosarats mentre la majoria es miren el ritu des de les grades.

No diguem res, no detallem què fan, no expliquem els orígens i la història de la “barbàrie”, no recordem per què han hagut d'anar a un racó del poble. Mesos? Alguns anys? Quant duraran els bous de les terres de l'Ebre, en aquesta Catalunya assenyada i arrauxada, cosmopolita i provinciana, que es troba i es perd, de costums tan diversos i cada vegada més uniforme?

El vídeo està format per imatges i no per seqüències dinàmiques amb la intenció de desdramatitzar en el sentit de no seguir la història fil per randa sinó de captar el moments proporcionalment a la durada de l’acte.



P.S. Uns dies més tard es va produir tot l’enrenou que encara és notícia.