les postres: Pla i Estellés

Manifesta Francesc Puigcarbó el seu desinterés per les commemoracions col·lectives blocaires-es refereix sobretot a la insistència temporal i al gregarisme-   amb motiu del naixement o mort d’algun escriptor. La Júlia, en el seu apunt darrer  , també sobre Estellés (i em disculpareu que no parli de més blocs, que n'he repassat uns quants, encara que no tants com Víctor), es recorda i ens recorda el seu “mai més” i la caiguda una altra vegada en el pecat (bell pecat). Jo mateix confesso que a vegades, quan apareix la primera invitació a una d’aquestes celebracions –recordeu que no fa gaire vaig fer una proposta, ai!- penso “ja hi tornem a ser, més que blocs acabarem sent calendaris d’efemèrides”. Hi ha vegades, com en el cas d’Estellés, escriptor dins de la meva òrbita literària, que l’ocasió em serveix per repassar amb goig els seus poemes des dels meus llibres o a través dels posts dels contribuents a l’homenatge. Alguns cops, com en el cas de Riba, conegut però distant, o Màrius Torres, que tinc molt poc llegit, l’homenatge em reconcilia amb l’escriptor –o potser no tant- o me’l fa descobrir en facetes que no coneixia. En tot cas, aquests estímuls externs dels blocaires sempre són una ocasió per llegir el que ha escrit el personatge o s’ha escrit sobre ell i en alguns casos aquestes espirals i ziga-zagues inacabables d’estímuls em porten cap a lectures que ja s’escapen a la intenció inicial. Benvinguts, doncs, els homenatges, encara que jo no hi participi directament i encara que sigui des de l’egoisme personal del lector solitari que no trobava, momentàniament, res per llegir.

En el cas d’Estellés, l’espiral m’ha fet arribar fins a Pla. Pobre Pla, tot i tenir pràcticament tota la seva obra en la casa del nord, al costat de quatre cosetes més - molt poques-, aquest estiu l’he tingut completament abandonat, no li he llegit ni una sola línia. En canvi, ahir, Estellés em va portar a les seves Notes del capvesprol, a un fragment que recordava vagament sobre el poeta valencià. Pla és un murri amb qui cal anar amb molt de compte perquè amb el parany d’una prosa entenedora a vegades no acabes de saber si ha fet un elogi o una desqualificació de la persona a qui al·ludeix; em temo que sovint són les dues coses en la mesura i l’equilibri que es vulgui. A la fi, el senyor Pla també, tots tenim virtuts i defectes.

En el núm 5 d’”Els Marges”, la revista que dirigeix el meu respectat professor Joaquim Molas, hi he llegit tretze poesies del senyor Vicent Andrés Estellés, titulades “Tancat a l’Alter”.
Són poesies molt bones que contenen –si es llegeixen amb calma –alguns elements d’intel·ligibilitat, que els que vindran deuran comprendre. Aquesta és una opinió particular, que no té altra importància que aquesta: vull dir d’un lector anònim, sense cap pes.
No són aquests versos las primera producció que he llegit dl senyor Estellés, considerat avui com el primer poeta valencià –o aproximadament. La impressió que m’ha fet sempre el senyor Estellés és que és un gran prosista, un considerable prosista, que escriu en vers. Tampoc aquesta afirmació és cap crítica. Cada u per allà on l’enfila.
[...]
Els senyor Estellés deu haver pujat de grau per allò que diuen –amb raó- que la poesia és més important que la prosa. També podria ésser que aquest senyor considerés que, en aquest país i en aquesta llengua i en aquest moment, el més convenient és escriure en vers. Tot això està admirablement bé. Ara, jo continuo creient que el senyor Estellés és un prosista prodigiós que escriu en vers.

A continuació vénen unes quantes pàgines en què Pla opina, seguint el fil de l’article de Francesc Parcerises d’”Els Marges” sobre la poesia –tot i transcrivint fragments de poemes- d’Estellés per acabar amb la tesi exposada inicialment:

Aparentment el senyor Estellés és un escriptor modern perquè porta a sobre l’ensulsiada del periodisme d’avui. Al meu entendre és un prosista de sempre, fascinat per la realitat i per la vida humana i per les enormes complicacions que implica. Quan Paul Valéry en els seus “Cahiers” afirma que el seu gust es decanta més cap a Restif que cap a Stendhal i Balzac, potser diu una cosa molt certa. També podria ser que el mateix es digués, un dia o altre, del prosista Estellés que escriu en vers.


Si no fos perquè això és un bloc –podria ser un blog- hagués copiat l’article sencer, la substància, que diria Pla. Si el llegiu, ja em direu. Jo l’he convertit en unes postres, però també podrien ser l’aperitiu. Ah, el pebrot, que ja tinc a punt, me’l menjaré avui..