5.9.10

les postres: Pla i Estellés

Manifesta Francesc Puigcarbó el seu desinterés per les commemoracions col·lectives blocaires-es refereix sobretot a la insistència temporal i al gregarisme-   amb motiu del naixement o mort d’algun escriptor. La Júlia, en el seu apunt darrer  , també sobre Estellés (i em disculpareu que no parli de més blocs, que n'he repassat uns quants, encara que no tants com Víctor), es recorda i ens recorda el seu “mai més” i la caiguda una altra vegada en el pecat (bell pecat). Jo mateix confesso que a vegades, quan apareix la primera invitació a una d’aquestes celebracions –recordeu que no fa gaire vaig fer una proposta, ai!- penso “ja hi tornem a ser, més que blocs acabarem sent calendaris d’efemèrides”. Hi ha vegades, com en el cas d’Estellés, escriptor dins de la meva òrbita literària, que l’ocasió em serveix per repassar amb goig els seus poemes des dels meus llibres o a través dels posts dels contribuents a l’homenatge. Alguns cops, com en el cas de Riba, conegut però distant, o Màrius Torres, que tinc molt poc llegit, l’homenatge em reconcilia amb l’escriptor –o potser no tant- o me’l fa descobrir en facetes que no coneixia. En tot cas, aquests estímuls externs dels blocaires sempre són una ocasió per llegir el que ha escrit el personatge o s’ha escrit sobre ell i en alguns casos aquestes espirals i ziga-zagues inacabables d’estímuls em porten cap a lectures que ja s’escapen a la intenció inicial. Benvinguts, doncs, els homenatges, encara que jo no hi participi directament i encara que sigui des de l’egoisme personal del lector solitari que no trobava, momentàniament, res per llegir.

En el cas d’Estellés, l’espiral m’ha fet arribar fins a Pla. Pobre Pla, tot i tenir pràcticament tota la seva obra en la casa del nord, al costat de quatre cosetes més - molt poques-, aquest estiu l’he tingut completament abandonat, no li he llegit ni una sola línia. En canvi, ahir, Estellés em va portar a les seves Notes del capvesprol, a un fragment que recordava vagament sobre el poeta valencià. Pla és un murri amb qui cal anar amb molt de compte perquè amb el parany d’una prosa entenedora a vegades no acabes de saber si ha fet un elogi o una desqualificació de la persona a qui al·ludeix; em temo que sovint són les dues coses en la mesura i l’equilibri que es vulgui. A la fi, el senyor Pla també, tots tenim virtuts i defectes.

En el núm 5 d’”Els Marges”, la revista que dirigeix el meu respectat professor Joaquim Molas, hi he llegit tretze poesies del senyor Vicent Andrés Estellés, titulades “Tancat a l’Alter”.
Són poesies molt bones que contenen –si es llegeixen amb calma –alguns elements d’intel·ligibilitat, que els que vindran deuran comprendre. Aquesta és una opinió particular, que no té altra importància que aquesta: vull dir d’un lector anònim, sense cap pes.
No són aquests versos las primera producció que he llegit dl senyor Estellés, considerat avui com el primer poeta valencià –o aproximadament. La impressió que m’ha fet sempre el senyor Estellés és que és un gran prosista, un considerable prosista, que escriu en vers. Tampoc aquesta afirmació és cap crítica. Cada u per allà on l’enfila.
[...]
Els senyor Estellés deu haver pujat de grau per allò que diuen –amb raó- que la poesia és més important que la prosa. També podria ésser que aquest senyor considerés que, en aquest país i en aquesta llengua i en aquest moment, el més convenient és escriure en vers. Tot això està admirablement bé. Ara, jo continuo creient que el senyor Estellés és un prosista prodigiós que escriu en vers.

A continuació vénen unes quantes pàgines en què Pla opina, seguint el fil de l’article de Francesc Parcerises d’”Els Marges” sobre la poesia –tot i transcrivint fragments de poemes- d’Estellés per acabar amb la tesi exposada inicialment:

Aparentment el senyor Estellés és un escriptor modern perquè porta a sobre l’ensulsiada del periodisme d’avui. Al meu entendre és un prosista de sempre, fascinat per la realitat i per la vida humana i per les enormes complicacions que implica. Quan Paul Valéry en els seus “Cahiers” afirma que el seu gust es decanta més cap a Restif que cap a Stendhal i Balzac, potser diu una cosa molt certa. També podria ser que el mateix es digués, un dia o altre, del prosista Estellés que escriu en vers.


Si no fos perquè això és un bloc –podria ser un blog- hagués copiat l’article sencer, la substància, que diria Pla. Si el llegiu, ja em direu. Jo l’he convertit en unes postres, però també podrien ser l’aperitiu. Ah, el pebrot, que ja tinc a punt, me’l menjaré avui..

9 comentaris:

zel ha dit...

Jo, en tinc només un record sorprès al principi, en aquells moments per la llengua...
Més tard en vaig gaudir i encara m'agrada, sempre, com en tots, trobes diferents sentits en córrer el tamps...

Júlia ha dit...

De fet, Pere, avui això de prosistes que fan versos es podria dir -pel meu gust- de molta gent, és una opinió subjectiva. Sembla que el ritme i la rima són vulgaritats i que el tema poètic consisteix en anar escrivint tal com raja però posant les paraules fent torreta, per això em sobta que algú senti admiració conjunta i global per poesies tan diferents com les de Màrius Torres i les d'Estellés... per exemple.

Clidice ha dit...

segurament en Pla té raó, i tens raó tu també en una cosa, en Pla sembla un d'aquells gallecs que no saps mai si puja o baixa l'escala. Tot i això la poesia té la virtut, o el defecte, de no ser sempre la mateixa cosa, sinó encara compondríem en hexàmetres :)

Pais secret ha dit...

Les efemèrides que se celebren a la xarxa les segueixo, vaig llegint el que li inspira a un o a un altre, m´agrada veure el toc personal de cada blogaire, les preferències, les reflexions, però no hi participo activament mai, només una vegada i va ésser per casualitat.Si venen molt seguides em cansen una mica perquè tothom parla del mateix, però crec que és una bona manera de reivindicar poetes,prosistes, escriptors o "arrengleradors" de paraules, tan li fa. És la manera de conèixer-los més a fons o descobrir-los, tot ajuda.

Jo també trobo que en Pla no saps mai si se´n fot o alaba a la persona de què parla. Als Homenots he tingut aquesta sensació alguna vegada.

( molt bona la foto, et pelaràn!!)

vpamies ha dit...

De veritat penseu que cansen aquests homenatges? Els resultats semblen apuntar capa la tendència inversa: cada cop hi ha més gent que s'hi apunta.

Tampoc hem d'oblidar que no sempre són els mateixos els qui hi participen. No es passa llista i es posa nota negativa a qui no hi participa.

I tampoc hi ha un nucli reconeixible darrere d'aquestes manifestacions blogueres. Potser el meu nom és el que s'ha vinculat a més homenatges, però mai d'una manera única i en molts hi he participat només com un més.

Què vol dir això? Que hi ha llibertat absoluta per fer i desfer qui vulgui i com vulgui. I que potser demà ja no se'n faran més.

Jo crec que serem els mateixos blogaires els que direm prou o més d'aquest color.

Pla i Estellés? Jo crec ue en el fons no són personatges tan distants.

I el teu tast, per ser un blog, ha estat suficient per despertar-nos l'interés de llegir-ne l'article complet.

gatot ha dit...

et vaig llegir acabat de publicar i acabat de perdre un comentari (encara era despert); tinc la meva opinió sobre aquest delit d'afegir-se a causes comunes: no en sóc partidari perquè sóc asocial de mena.

M'agradaria veure't minjante el pebrot (no havíem quedat que era pimentó???? ... mecatxis!) però el meu seguidor del teu youtube em diu que no has actualitzat així que segurament em quedaré amb les ganes de veure't queixalant...

a mi el pebrot o pimentó em torna, si no és escalivat... segueixo intentant pla i també em torna! dec tenir un mal pair...!

pere ha dit...

A mi, la llengua, zel, em queia més prop, però em captivava la seva força. De tant en tant, hi torno.

El que passa Júlia, és que potser hem de començar a canviar els conceptes apresos no fa gaire. De fet els antics escrivien en vers el que avui no consideraríem poesia i alguns moderns escriuen en prosa el que sens dubte podem pensar que és poètic. Una altra cosa és el concepte de "poema".
Evidentment, no se m'acut perquè tanta gent escriu actualment en forma de "torreta", deu ser per mensyspreu al preu del paper o perquè hi ha lectors a qui costa acabar les ratlles més llargues.
Quant als gustos, què sé jo, poden tocar tots els extrems.

Pla i jo tenim raó, Clidice,sí senyora :-)
I també tu quan dius que l'expressió escrita evoluciona i que potser haurem de refer els significats dels termes poema i poesia, cosa difícil en el segon cas i no sé si en el primer. El que m'intriga una mica és el motiu pel qual molta gent s'encaparra a escriure, com diu la Júlia, en "torretes" que a mi em semblen arbitràries quan a l'arquitectura els seus textos.



Aquesta és la gàcia, A., també segons ho veig, la posibilitat de llegir petites (o no tant) antologies i de rellegir, si interessa, els escriptors que potser acumulen pols a les lleixes.
Segurament la ironia és un dels aspectes que m'atreuen de Pla, però la veritat és que no hi ha cap personatge dels seus que quedi totalment immaculat.
(Ei, que les dones de negre han quedat molt bé, molt espontànies, però potser sí que m'acabaran pelant :-)


Que sí, Víctor, que és com tu dius. I ja veus que a mi em fa gràcia, en la majoria dels casos, participar-hi i m'estimula la lectura dels autors, que és el que en el fons crec que importa.
Ah, l'article complet: Pla és terrible!

Va gatot, ho repeteixo, en el meu cas m'agrada rellegir o llegir de nou i, en alguns casos, manifestar de cor, el meu reconeixement. A la fi, tot queda a casa.
En realitat, si parlés tal com el vaig aprendre, no seria pebrot ni pimentó, sinó primentó (roig), però ja veus que es tracta d'anar-li donant voltes.
No fa gaire un familiar em deia que li retornava el pebrot i que no li retornava la tonyina en llauna d'uns entrepans de determinat bar, i jo pensava -dec ser rar- que no m'importa gaire que de tant en tant em retornin determinats menjars, al contrari, sempre que no sigui amb uns insistència aclaparadora :-)
(He copiat el comentari per tenir-lo a mà si se m'esborra)

gatot ha dit...

he deduït -no jo solet, més aviat parlant amb companys que hi entenen- que les pèrdues de comentaris a blogger tenen a veure, tècnicament, amb els microtalls que afecten a la IP de connexió; xò és: com més estona estem comentant (sigui perquè no ens surten les paraules o sigui perquè ens en surten moltes) més fàcil és que es produeixi un microtall i es perdin les dades...

jo també rellegeixo però poc; suposo que no tinc aire criteri...
o que no m'han captivat prou segons quines lectures.

Em capfico ara per una qüestió que vaig sentir ahir al tele: la cobdícia.

M'agradaria pensar que encara no m'he autodiagnosticat.

pere ha dit...

Avui m'ha tornat a passar, gatot, en un comentari que també era llarg. Quina ràbia! Ja entenc que té alguna cosa a veure amb el temps, però, a més, el meu ordinador sovint va pel seu compte.
Jo rellegeixo força, al menys fragmentàriament, però és una qüestió en part professional.
la cobdícia?
Uf, els autodiagnòstics sempre enganyen, fins i tot quan l'encerten.