Ja sé que s’ha dit moltes vegades, però jo reincideixo: Verdaguer també va escriure prosa. I a mi m’agrada llegir la prosa de Verdaguer. No només per ella mateixa, pel que explica Verdaguer, per la possibilitat de conèixer la seva visió d’una època, sinó perquè la seva prosa també l’explica a ell, en molts casos –i no em refereixo a En defensa pròpia- millor que la seva poesia.
Deia que el dissabte, en passar pel costat de la Sagrada Família, vaig pensar en un fragment seu. El copio aquí. És del seu viatge per Europa, fins arribar a Rússia.
MONTMARTRE
Lo dia 8 de juny, festa de la Trinitat, a l'hora de la tarda en què, plovent i tot, París se despoblava per a anar a veure l'afortunat cavall que guanyaria el grand prix en la carrera, tot solet me dirigí a Montmartre, desitjós de visitar lo naixent monument nacional de la França al Sagrat Cor de Jesús. A mitja pujada, sota unes grans escales de pedra que hi condueixen, trobí uns noiets que em demanaren una estampa; petició que no se m'havia fet, des d'Espanya, en tota l'Europa que acabo d'atravessar. És que el Cor de Jesús, abans de prendre per trono aquell turó, que deu son nom als màrtirs i bona part de sa celebritat a nostre gran sant Ignasi, ja comença a vessar-hi sos dons.
Més amuntet, en la reduïda capella provisional, m'agreguí a la pelegrinació de Sant Roc, la parròquia de París on dic missa eixos dies. L'esglesieta estava plena com un ou, estenent-se la gent fora el cancell; los càntics i l'encens l'acabaven d'omplir, vessant per les portes, finestrals i claraboies, com vessa per ses adorables ferides l'amor de nostre Jesús crucificat. Sortiren los pelegrins, i entre la petita capella i la gran basílica s'organitzaren en devota i llarga processó. Les filles de Maria de la parròquia, vestides de blanc, portaven en un airós tabernacle una preciosa imatge de la Verge del Roser, darrera de la qual tocava escollides peces de música la cobla de Sant Roc, composta d'uns 60 nois músics, dirigits per un jove germà de la Doctrina Cristiana. Dóna plaer veure-li manejar la batuta des del cim d'una rastellera de pedra picada, amb lo barret de tres becs a la mà i atrossat son gambeto, que tremolava, semblant més negre sota son rabat blanc, que l'aire feia voleiar.
Al mateix temps que mestre de capella, era el tambor major de 16 timbalers que rompien la marxa d'aquell petit regiment de la fe, fent redoblar aquell eixordador instrument, tan grat a les orelles infantils.
Darrera la fanfare seguien uns 200 homes joves i vells, pobres i rics, paisans i soldats, omplint de càntics devots i entusiastes los intermedis de les tocates. La processó entrà per un cantó de la fonda, obscura i llarga cripta, desenrotllant-se de capella en capella per l'interminable corredor que volta els fonaments de lo que ha de formar la nau interior del temple. L'himne era dedicat al Sagrat Cor, i la resposta, la tan sabuda com sempre bella:
Dieu de clémence,
Dieu protecteur,
sauvez, sauvez la France
au nom du Sacré-Cœur.
¡Com ressonava per aquelles voltes i soterranis aqueix cant d'esperança d'aquell poble catòlic, que ha sofert tant i que, si Déu no fa un miracle, tant li resta de sofrir! Jo em figurava veure l'església de França captiva i encadenada en les catacumbes, aixecant sos ulls a l'escassa llum que entra per aquells finestrals bizantins, i plorant, plorant sa llibertat perduda, son Déu tret ignominiosament de les escoles, dels llibres i de l'ànima de la novella generació; plorant sos amadíssims religiosos llançats de llur mística celda, les germanes de la Caritat tretes del peu del malalt, que mor sens un consol i una esperança; la indiferència del vell, la llicència del jove i escàndol dels petits, aqueixos àngels de la terra a qui no es deixa aixecar los ulls al cel, que s'emmiralla en sos ulls i en ses ànimes pures. Lo cel, que estava plujós i ple de núvols negres, regatejava la llum amb finestrals de la cripta, per fer-la més ombrívola i misteriosa. No trigà a sortir-ne la doble filera de la processó per a entrar en lo temple del Cor de Jesús.
Jo, que acabava de visitar per primera vegada, a París, la Babilònia de l'Apocalipsis, amb la copa del plaer a la mà convidant a tots los passants, no sabia donar-me compte de lo que veien mos ulls; aquella gent que sortia de sota terra, orant i cantant, me feia l'efecte de gent d'altre país i d'altra època; dels màrtirs companys de sant Dionís, que sortissen de llurs sepulcres; dels fills de Clovis, de Carlomagne i de sant Lluís, que, obrint ses parpelles a l'enderrocament del santuari, rompessen les lloses de ses tombes i vinguessen a acabar en eixa França desventurada l'obra salvadora que hi començaren, i a encendre-li de nou la flama de l'amor de Jesucrist, que s'hi apaga.
La grandiosa basílica està encara no a mig fer. Se construeix amb tanta pena! Cada parròquia de París paga un pilar; cada associació religiosa, de les poques que suren en aqueix diluvi de materialisme, costeja una columna; cada família religiosa, un bocí de paret o d'arcada; cada devot, una pedra, que quan s'ha arrencat, escalabornat, dut ací dalt, picat i col·locat, val un pesant d'or. Per altra part, per assentar com cal els fonaments, s'ha tingut que cavar molt fondo, i atravessar los sediments de runa, argila i pedregam, de la mateixa manera que per a trobar la roca de la vera glòria francesa cal cavar i atravessar totes les capes d'argila i totes les runes d'un segle de revolucions, segons imatge d'un autor.
L'església, doncs, creix poc a poc, com un gros arbre en terra mal assaonada; mes ella creix; no està encara mig feta, mes se farà, tard o d'hora, com Déu ajudi a sos zelosos e incansables iniciadors; i un dia, que no sabem si és lluny o prop, la París revolucionària, desvetllant-se al so de campanes mal sentides, obrirà els ulls i veurà en sa muntanya més alta una basílica major que totes ses basíliques; més alta que el panteon i l'església dels Invàlids; més que el superb edifici de l'Òpera i l'Hôtel de Ville; un campanar més alt que el monolit egipci de la plaça de la Concòrdia; més que la columna de Vendôme; un edifici més alt que tots sos edificis, i al bell de la creu, que dominarà la París antiga i la moderna, la ciutat i les afores, les cases, los boscos, los camps i les muntanyes; i aixecant al cel sos braços, rosats amb la sang d'un Déu, demanarà perdó per la ciutat culpable.
Ja avui s'aixeca la creu en un altar provisionalment posat al mig del presbiteri per a conhort i símbol d'esperança dels devots i pelegrins.
Deia que el dissabte, en passar pel costat de la Sagrada Família, vaig pensar en un fragment seu. El copio aquí. És del seu viatge per Europa, fins arribar a Rússia.
MONTMARTRE
Lo dia 8 de juny, festa de la Trinitat, a l'hora de la tarda en què, plovent i tot, París se despoblava per a anar a veure l'afortunat cavall que guanyaria el grand prix en la carrera, tot solet me dirigí a Montmartre, desitjós de visitar lo naixent monument nacional de la França al Sagrat Cor de Jesús. A mitja pujada, sota unes grans escales de pedra que hi condueixen, trobí uns noiets que em demanaren una estampa; petició que no se m'havia fet, des d'Espanya, en tota l'Europa que acabo d'atravessar. És que el Cor de Jesús, abans de prendre per trono aquell turó, que deu son nom als màrtirs i bona part de sa celebritat a nostre gran sant Ignasi, ja comença a vessar-hi sos dons.
Més amuntet, en la reduïda capella provisional, m'agreguí a la pelegrinació de Sant Roc, la parròquia de París on dic missa eixos dies. L'esglesieta estava plena com un ou, estenent-se la gent fora el cancell; los càntics i l'encens l'acabaven d'omplir, vessant per les portes, finestrals i claraboies, com vessa per ses adorables ferides l'amor de nostre Jesús crucificat. Sortiren los pelegrins, i entre la petita capella i la gran basílica s'organitzaren en devota i llarga processó. Les filles de Maria de la parròquia, vestides de blanc, portaven en un airós tabernacle una preciosa imatge de la Verge del Roser, darrera de la qual tocava escollides peces de música la cobla de Sant Roc, composta d'uns 60 nois músics, dirigits per un jove germà de la Doctrina Cristiana. Dóna plaer veure-li manejar la batuta des del cim d'una rastellera de pedra picada, amb lo barret de tres becs a la mà i atrossat son gambeto, que tremolava, semblant més negre sota son rabat blanc, que l'aire feia voleiar.
Al mateix temps que mestre de capella, era el tambor major de 16 timbalers que rompien la marxa d'aquell petit regiment de la fe, fent redoblar aquell eixordador instrument, tan grat a les orelles infantils.
Darrera la fanfare seguien uns 200 homes joves i vells, pobres i rics, paisans i soldats, omplint de càntics devots i entusiastes los intermedis de les tocates. La processó entrà per un cantó de la fonda, obscura i llarga cripta, desenrotllant-se de capella en capella per l'interminable corredor que volta els fonaments de lo que ha de formar la nau interior del temple. L'himne era dedicat al Sagrat Cor, i la resposta, la tan sabuda com sempre bella:
Dieu de clémence,
Dieu protecteur,
sauvez, sauvez la France
au nom du Sacré-Cœur.
¡Com ressonava per aquelles voltes i soterranis aqueix cant d'esperança d'aquell poble catòlic, que ha sofert tant i que, si Déu no fa un miracle, tant li resta de sofrir! Jo em figurava veure l'església de França captiva i encadenada en les catacumbes, aixecant sos ulls a l'escassa llum que entra per aquells finestrals bizantins, i plorant, plorant sa llibertat perduda, son Déu tret ignominiosament de les escoles, dels llibres i de l'ànima de la novella generació; plorant sos amadíssims religiosos llançats de llur mística celda, les germanes de la Caritat tretes del peu del malalt, que mor sens un consol i una esperança; la indiferència del vell, la llicència del jove i escàndol dels petits, aqueixos àngels de la terra a qui no es deixa aixecar los ulls al cel, que s'emmiralla en sos ulls i en ses ànimes pures. Lo cel, que estava plujós i ple de núvols negres, regatejava la llum amb finestrals de la cripta, per fer-la més ombrívola i misteriosa. No trigà a sortir-ne la doble filera de la processó per a entrar en lo temple del Cor de Jesús.
Jo, que acabava de visitar per primera vegada, a París, la Babilònia de l'Apocalipsis, amb la copa del plaer a la mà convidant a tots los passants, no sabia donar-me compte de lo que veien mos ulls; aquella gent que sortia de sota terra, orant i cantant, me feia l'efecte de gent d'altre país i d'altra època; dels màrtirs companys de sant Dionís, que sortissen de llurs sepulcres; dels fills de Clovis, de Carlomagne i de sant Lluís, que, obrint ses parpelles a l'enderrocament del santuari, rompessen les lloses de ses tombes i vinguessen a acabar en eixa França desventurada l'obra salvadora que hi començaren, i a encendre-li de nou la flama de l'amor de Jesucrist, que s'hi apaga.
La grandiosa basílica està encara no a mig fer. Se construeix amb tanta pena! Cada parròquia de París paga un pilar; cada associació religiosa, de les poques que suren en aqueix diluvi de materialisme, costeja una columna; cada família religiosa, un bocí de paret o d'arcada; cada devot, una pedra, que quan s'ha arrencat, escalabornat, dut ací dalt, picat i col·locat, val un pesant d'or. Per altra part, per assentar com cal els fonaments, s'ha tingut que cavar molt fondo, i atravessar los sediments de runa, argila i pedregam, de la mateixa manera que per a trobar la roca de la vera glòria francesa cal cavar i atravessar totes les capes d'argila i totes les runes d'un segle de revolucions, segons imatge d'un autor.
L'església, doncs, creix poc a poc, com un gros arbre en terra mal assaonada; mes ella creix; no està encara mig feta, mes se farà, tard o d'hora, com Déu ajudi a sos zelosos e incansables iniciadors; i un dia, que no sabem si és lluny o prop, la París revolucionària, desvetllant-se al so de campanes mal sentides, obrirà els ulls i veurà en sa muntanya més alta una basílica major que totes ses basíliques; més alta que el panteon i l'església dels Invàlids; més que el superb edifici de l'Òpera i l'Hôtel de Ville; un campanar més alt que el monolit egipci de la plaça de la Concòrdia; més que la columna de Vendôme; un edifici més alt que tots sos edificis, i al bell de la creu, que dominarà la París antiga i la moderna, la ciutat i les afores, les cases, los boscos, los camps i les muntanyes; i aixecant al cel sos braços, rosats amb la sang d'un Déu, demanarà perdó per la ciutat culpable.
Ja avui s'aixeca la creu en un altar provisionalment posat al mig del presbiteri per a conhort i símbol d'esperança dels devots i pelegrins.
3 comentaris:
Igual que la Sagrada Familia, que creix,poc a poc en una ciutat laica i pecaminosa!
Que li farem...
Clavat. Es posible que pertanyi a La llegenda del sagrat cor de Jesús?
El que no sé, Ferran, és si ara hi deu haver molta gent que firmaria -més o menys- el text de Verdaguer. Potser sí, però fan poc soroll.
No, no, el text és d'Excursions i viatges, publicat, em sembla, l'any 1887.
Moltes gràcies no la conexia.
Precisament aquest tipus de persones fan poc soroll, però fan coses que és el que importa.
Publica un comentari a l'entrada