22.3.08

... que són quatre dies

Se'ns acut -vuit del vespre del divendres- que el diumenge podem anar a dinar els deu al nostre restaurant habitual de celebracions i ens diuen que sí, però que a la una en punt. Consensuem un substitut. Fet. Un dels meus carnissers, que també fa plats preparats, aquests dies no para, però em diu, sense dubtar-ho un moment, que els dos plats de bacallà que prepara habitualment tenen molta menys sortida que la resta de l'any. A migdia la cua d'una de les pastisseries és insuportable, no per les mones, que qui més qui menys ja té encarregades -des de quan és menja mona a l'Empordà? Què en diu Pla de les mones? Què pujarà més l'any 2009, la mona o el petroli?-, sinó per les postres d'avui. Seria un no acabar parlar del menjar -o la gastronomia- d'aquests dies. Ah, les faves molt bé, i també la resta, amb dos Perfum de vi blanc, de Raventós i Blanc -ja sé que potser les faves demanen un altre vi, però a casa som experimentadors- i un Gramona. Entenc, però, que els llegums -i menys unes faves nacionalistes- no siguin el vostre fort.


En definitiva, que amb quaresma o sense, cal alimentar-se per viure. I que si ens alimentem una mica més és perquè ja pressentim que ve una època de crisi i cal estar preparats.


Aquí dalt, on encara no tenia llibres de cuina, m'he pujat les 1080 receptes de cuina, de la Simone Ortega, en versió catalana com heu vist pel títol (segona edició de 2005). Aquest seria un dels llibres que m'emportaria a una illa deserta, sempre que també em deixessin emportar la meitat dels ingredients -sóc realista i no pretenc que el vaixell del naufragi porti sobrecàrrega- i la cuina de l'illa no fos de vitroceràmica.


Per si algú encara no té la darrera Simone Ortega perquè suposo que tots els qui passeu per aquí ja en teniu alguna edició, diré que aquesta nova versió té 1127 receptes, que han desaparegut alguns plats de la primera edició i n'ha afegit altres de nous, com per exemple el tiramisú, una postre que no sé si encara està en línia ascendent, però que ja forma part de la cuina del país; de totes maneres que posi “formatge blanc sense sal per untar”, és una concessió criticable: no crec que sigui tan difícil trobar mascarpone del que li servien a Cosimo III. En alguns plats de tota la vida, ha inclòs alguna variació, com a l'ajoarriero, una de les meves menges preferides en la versió poc fallera que ella proposa. Una altra novetat és que al costat de cada recepta hi ha el tipus de vi -blanc, rosat i negre- aconsellat. Quin vi triaríeu amb les carxofes? Que no mengeu carxofes? Finalment, i per no cansar-vos, el pròleg d'aquesta edició és de Ferran Adrià; un pròleg estrany, que no singular, i em nego a afegir res més si no m'ho pregunteu directament.


Per poc se m'oblida: aquest divendres també he collit la meva part de farigola anual, just avui, quan segons la tradició es conserva la flor tot l'any. És curiós, però que aquí al Montgrí, després de l'incendi, que ara ja gairebé no és nota, la farigola és menys abundant que altres temporades i en canvi han aparegut en el seu lloc nombrosíssimes mates de ginesta... i oliveres, però aquesta novetat ja és cosa de la mà humana.


Apa, bona resurrecció i, sisplau, no feu excessos, que després haureu de menjar sopetes de farigola per poder agafar la forma física que desitgeu.

8 comentaris:

aiguamarina ha dit...

Ostres, el de la Simone el vaig tenir a les mans ... però vaig ser pràctica vaig escollir primer el de l'Eva Celada, pero el de la Simone val molt la pena.

Besets!

Arare ha dit...

Quina ganaaaa! Confesso que no tinc res de la tal Simone. Que no era una cantant negra? ÔÔ (és bromaaaaaaaaaaaaaaaa)

Amb les carxofes - jo si que en menjo, què et pensaves?- cava o aigua! el vi - a mi perticularment- no m'hi agrada.

això que tens al forn fa una bona caraaaa...

A casa, de la mona, ens agraden els pollets. Curiosament avui hem anat a comprar una mini-mona per al nostre nét. Quan hem dit que el nostre nét té 2 mesos la pastissera s'aguantava el riure, al final hem acabat esclafint a riure tots tres. Volíem un pollet. L'ha hagut d'anar a buscar a la rebotiga, ja que només hi havia ninots d'aquests que surten per la tele... no som res!

uix, quin rollo t'he fotut!

Arare ha dit...

perticularment = particularment, en llenguatge Arare-teclat/teclat-Arare

Francesc Puigcarbó ha dit...

reconec que sóc de poc i mal menjar, d'aquells que ho fem per sobreviure llevat d'alguns petits vicis, com el pa o la xocolata, i m'ha admirat sempre la gent que en fa un art d'aixó del menjar. Les mones estàn pels núvols a 35/4o euros, aigua, farina, mantega i ou
(de ser que els ous i la farina s'han apujat molt)

pere ha dit...

El de la Simone és imprescindible, aiguamarina, és potser el llibre més seriós sobre cuina que s'ha publicat, més enllà de modes i estils.


Arare, no em provoquis!
Aigua? Què és l'aigua? Aquest líquid que diuen que s'acaba? Deixem l'aigua perquè els pagesos reguin els camps per produir el vi que cada dia és millor.
Ara que ho dius, és veritat, per aquí dalt es veuen pocs pollets, en canvi a Barcelona són la plaga de les mones: milers de pollets, com si fossin gremlins.

Francesc, tu ets un ateu! Déu va fer la boca per tastar la infinitat de menjars que es poden fer amb els productes de la terra i els inventats, perquè estic segur que ni t ni jo creiem que la fes per parlar, tenint en compte els resultats de les converses que hem de sofrir.
Realment estratosfèriques, les mones. Què m'has de dir a mi, que sóc tripadrí.

Arare ha dit...

pssst... la boca era per menjar!!! (ho va dir Sebastià serrano)

però també és per fer petons i per dir paraules boniques. les lletges ja les sentim prou, no en volem més!

nyam,nyam!

gemma ha dit...

Aquesta mona que ens has penjat és una passada! M'ha recordat que jo tenia la sort de tenir un padrí amb peles que m'obserquiava amb mones molt especials, de pastisseria bona, els meus germans teníen padríns del poble que els enviaven la mona feta per ells, amb ous durs, però la meva era sempre espectacular, arribava puntualment per missatger cada any, i un any va ser un somni: una caseta de xocolata!!! La caseta de la blancaneus i els set nans!! Encara em recordo a punt de trencar-la per poder-nos menjar la xocolata! De fet, la meva mona era l'atracció de la nostra senzilla setmana santa: bé, la meva mona i la pintura del meu pare que aprofitava cada any per pintar alguna habitació de casa, i els cinc germans feiem una festa amb la casa capgirada. Pobre pare, quanta paciència tenia!

Ja ho veus, la visió de la xocolata quantes coses m'evoca...

pere ha dit...

I mira que només és una part de la mona. Per sant Jordi en faran xocolata desfet i la donaran a tothom del poble que en vulgui: bonica i terrible transformació de l'artista efímer.
Quins records més macos, Gemma. I quina enveja! Al final, de la infantesa sempre queden els bons moments de la memòria selectiva.