precisions lingüístiques i literàries

De vegades ens estem de dir les coses tal com són per falta de coneixement de les diverses accepcions lingüístiques de determinat vocable. De vegades, en una època com la nostra en què la llibertat d’expressió s’ha convertit en un dels valors gairebé inqüestionables, fins i tot els més trencadors, més antisistema dins del sistema, més... , trobem que hi ha paraules que no hauríem de fer servir –ai, el valor dels mots!- perquè ens convertirien en una minoria poc a la moda de les ortodòxies i de les heterodòxies més actuals.

discriminar v. tr. Marcar una distinció, diferenciar. Distingir, discernir. Donar un tracte d'inferioritat (a algú).

discernir v. tr. Distingir amb els sentits i esp. amb el pensament. No discernir el bé del mal. No discernir entre bons i dolents.

Consultat el diccionari, i amb tota la contundència que em permet el bloc, diré que discrimino Montilla. I que si em feu continuar, també discrimino l’Iceta. Si em voleu fer continuar, us diré que ja m’heu llegit prou en altres ocasions per saber-ne els motius i no afegiré res més, que estic de mitges vacances i ja he escrit el verb i els complements directes, els circumstancials són cosa de tots.

I canviant de tema, o no tant, llegeixo en diversos mitjans que amb les noves generacions de polítics s’han acabat les ideologies i ha començat el predomini dels tècnics. Aquesta afirmació m’ha recordat una carta de l’avi Maragall –ja us heu adonat que l’estic llegint últimament- quan va entrar a treballar a les ordres de Joan Mañé:

El Sr. Martí va venir a proposar-me ser el secretari particular d’en Mañé, i lo seu portaveu en la redacció del diari. De moment la cosa no em va agradar per la falta d’afinitat entre les meves idees i les del “Diari”; però ben pensat vaig pensar que en quant a tenir idees, jo no en tenia gaires i que lo mateix Diari no es podia ben assegurar que en tingués massa; quedava l’olor de ranci d’aquella Redacció, però ¡un s’ha de fer a tantes menes d’olors en aquest món! Ademés. Era qüestió d’un parell o tres d’hores diàries, i en quedaven vint-i-una per desinfectar-se. Lo Pep Soler me parla de Goethe, de pudor intel·lectual... això ja era quelcom, però en canvi m’atreia especialment lo conèixer amb intimitat el gran Pontífice dels burgesos i aquell grapat d’escriptorets mesquins que fan moure la gran potència de Barcelona, lo “Diari d’En Brusi”. Lo Pep deia que això és un excés d’amor al document humà... però ¡és tan bonic viatjar per les regions de les idees, conèixer caràcters i institucions, haver-hi estat! Ademés jo conec que estic ara en l’últim període de la meva formació definitiva, i en aquest cas mai sobren elements si un té ànim per a combinar-los i prendre’n allò que se’n necessiti; ademés són 26 duros cada mes...

Fragment d’una carta de Joan Maragall a Antoni Roura, 21 d’octubre de 1890.

En fi, que en aquest país, allò que se’n diu idees ja fa temps que... No insistiré.

abúlia (variacions sobre un mateix tema)

Aquests dies estic abúlic. Sempre em passa el mateix quan s’acaba el període de feina amb horari fix i només em queda alguna reunió i poca cosa més. Dormo de manera irregular, no m’organitzo perquè encara no tinc clar què he d’organitzar, tinc poques ganes de llegir. Estic cansat físicament sense raó aparent. Tot plegat, aquesta situació no durarà gaire més: aviat reprendre un altre ritme que no serà tan estricte quant a horaris i que em deixarà la possibilitat d’improvisar. De moment, però, és així i segurament es deu notar en el mateix bloc, és a dir, en el que dic i en la manera d’expressar-ho.

Una de les poques coses que tenia endarrerides i que sí que he fet és una mica de tasca fotogràfica: actualitzar i afegir en alguns webs imatges que tenia pendents. És una feina llarga, monòtona, avorrida, que només em ve bé de fer quan tinc unes quantes hores seguides sense cap altre pla.

De tant en tant, enmig d’aquesta feina obligatòria em distrec amb les fotos que faig per gust: les edito, les modifico, les fixo, les torno a modificar. Encara que la qualitat de les càmeres digitals és inferior a la de les réflex convencionals, és un plaer la seva facilitat d’ús i de manipulació posterior, cosa que, per altra banda no ha augmentat la meva capacitat com a fotògraf.

M’agrada fotografiar persones, però és un repte difícil, perquè, ja ho sabeu, quan veiem que ens volen immortalitzar fem uns posats que poques vegades es corresponen a la nostra realitat més habitual: gairebé sempre un somriure forçat –com si el somriure fos el pa nostre de cada dia-, un gest poc convincent, i un rebuig al resultat final: ”soc així, sóc jo?”. Per poc que pugui procuro agafar el subjecte despistat, i això sol ser possible si faig servir un zoom.

El dissabte em va cridar immediatament l’atenció la noia que estava recolzada en el pal esperant, potser, que s’acabés el joc o a punt per entrar a participar-hi quan fos el seu torn. Les textures, els dibuixos, els colors i l’expressió, difícil de definir, el cos (posat, roba) –el resultat no en fa justícia- eren estimulants: matisos de daurats a marrons i negres amb els contrapunts dels objectes, una xarxa (possibles simbolismes?) que parteix la imatge irregularment -tot i res-, un pal vertical just al mig, una noia que reposa i mentrestant... ¿pensa, està absent, està trista, està contenta, mira algú?; entremig totes les possibilitats. Us presento algunes propostes, cap d'absolutament real.

La imatge i les seves variacions només em presenten un dubte amb matisos: ¿és lícit que, tot i trobar-se en un espai públic, doni publicitat a la imatge d’una persona que no sabia que havia quedat per sempre més entre les meves imatges fixades? No hi ha cap intenció de vexació, de manipulació negativa, al contrari, però, ¿tinc dret a utilitzar la imatge? Tindria dret la noia a protestar si la veiés? Tindria raó? I si fóssiu vosaltres, els que apareguéssiu sense consentiment explícit? I si en lloc d’haver-la fet jo, la foto fos l’obra d’un artista de reconegut prestigi? I si...?

hora foscant

Els trobo en l’atzar del passeig enfrontats a la mar. És hora foscant . Xerren, aturen la conversa, miren l’horitzó, més enllà del qual, molt més enllà, hi ha la terra d’alguns. Són com orenetes amb sabates -també hi ha algun colom- que descansen un moment en el fil de la llum fent piuladissa. Aviat desapareixeran: esquerra, dreta, enrere, sols o en parelles, a poc a poc, cadascú a casa seva, que la trobada ha estat només un instant.


















P. S. L'Albert m'ha enviat el correu de més avall -per què?- i jo li dono publicitat- ser premiat no és cosa de cada dia- , tal com demana. Aquí no aconseguiràs la immortalitat, però segur que apareixes a Google.

Hola, bon dia
Em dic Albert Roquer, sóc un infermer de Vic -tot i que estic treballant a Barcelona-, tinc 26 anys i fa poc m'han publicat la meva primera novel·la en Català "El mateix dilluns".
Amb aquest llibre he guanyat el Premi Ramon Juncosa de narrativa 2005 a Perpinyà-premi atorgat per la Generalitat de Catalunya i per Òmnium Cultural Catalunya Nord.
Diguem que és un món una mica nou per mi, però tinc molt clar que mi vull dedicar.
Com que no sóc un autor conegut, perquè tot just començo, agrairia tota difusió i propaganda.
El llibre ja es pot trobar a moltes llibreries dels Països Catalans (Andorra, Catalunya, Balears, Catalunya Nord...) i a moltes altres on-line.
Tinc una web del llibre:
www.poes.cc

immortalitat

Us parlava l’altre dia de les meves impressions sobre Bogeries de Brooklyn i confirmo el que em semblava: un llibre de fades en què fins i tot algun personatge es converteix o es pot convertir en immortal. És una simplificació negativa l’afirmació anterior? Al contrari, és la constatació que l’autor es troba en plena forma i no té cap necessitat de comptar amb la crítica ni fer cap concessió. L’autor en aquesta novel·la ha estat lliure i ha fet el que ha volgut, perquè podia; en la propera, ja es veurà. Jo m’ho he passat força bé amb la lectura, i això, en el meu cas i avui, és el que compta.

Dit això, us copio un fragment del final que crec que no desvetllarà res que us faci llegir o no el llibre i que a mi em sembla que conté un dels nombrosos elements de reflexió de la novel·la, d’aquells que no expressen cap novetat ni cap complexitat interpretativa, i que potser per això fa que alguns crítics hagin valorat negativament el llibre.

La majoria de vides s’esvaeixen. Algú es mor i, a poc a poc, , tots els rastres d’aquella vida desapareixen. Un inventor perviu en els seus invents, un arquitecte perviu en els seus edificis, però la majoria de gent no deixa ni monuments ni realitzacions perdurables; uns quants àlbums de fotos, una cartilla de notes de cinquè, un trofeu de bitlles, un cendrer pispat de l’habitació d’un hotel de Florida l´últim matí d’unes vacances gairebé oblidades. Uns quants objectes, uns quants documents i quatre impressions mal comptades que conserven els altres. Aquests sempre tenen històries per explicar sobre els difunt, però molt sovint canvien les dates, es deixen fets i la veritat es deforma cada cop més, i quan aquesta gent es mor, la majoria d’històries desapareixen amb ells.

Podria acabar aquí la cita i fer la reflexió pertinent i potser seria el més lògic, però afegiré el següent paràgraf, curt i mig desvetllador del final.

La meva idea era la següent: crear una empresa que publiqués llibres sobre els oblidats, rescatar les històries, els fets i els documents abans que desapareguessin, i convertir-los en una narració continuada, en la narració d’una vida.

És curiosa aquesta necessitat d’immortalitat dels humans que esmenta Auster, que em sembla força, o molt, compartida. Sovint, a més, no només es tracta de ser recordat després de la mort, d’obtenir una continuïtat a través dels fills o, si més no dels amics, sinó de convertir-se en més o menys immortal en vida, és a dir, d’obtenir un reconeixement per la feina que es fa, per les qualitats que es tenen, per una mirada de complicitat que algun dia has dirigit a algú...

No incidiré en aquest segon aspecte, que s’entén a partir de la naturalesa gregària dels humans i –paradoxa- del seu individualisme, sinó en el primer aspecte. Quina necessitat hi ha que un/una sigui recordat/recordada després de la mort, quan ha arribat al no-res, a l’absència de record propi? Quin estrany mecanisme racional o emocional fa que pensem quan encara som que també voldríem ésser quan ja no som? Emocionalment participo en aquest misteri, intel·lectualment no l’acabo d’entendre. El que si que entenc és que les persones que ens estimen, aquelles per qui hem representat alguna cosa, ens vulguin recordar, a la fi som una part seva i la nostra desaparició és una mica de la seva desaparició. Aquesta, però, és una percepció elemental que no cal que desenvolupi més.

Com a acabament marginal: se m’acut que els qui escriuen aquí i tenen també l’oportunitat de dir el mateix, o menys, sobre paper publicat prefereixen aquest segon mitjà no per raons econòmiques, que potser també, sinó perquè entenen que només els serà possible la immortalitat –quants anys?- i el reconeixement social o intel·lectual -durant quants anys?- a través d’un mitjà de provada consistència –fins a quant?.

Una vegada més em deixo un paràgraf per comentar. Feu-ho vosaltres si voleu.

beneït dilluns, és un dir

Per fi, després de dos diumenges seguits, ha arribat el dilluns. Dos diumenges seguits amb revetlla inclosa que han fet que els barcelonins hagin fugit esperitats de la ciutat a algun hotelet de la costa o la muntanya, a casa dels familiars, o a les seves segones residències (un 35 % dels habitants censats a la ciutat tenen una casa o un piset o un habitacle a una distància raonable, o no tant). Tampoc és que Barcelona s’hagi quedat buida, que encara ha quedat un percentatge –avui tot són percentatges- important de veïns, més els passavolants de rodalies, més els turistes fixos o accidentals, entre els quals cal incloure el nombre d’impresentables que vénen a celebrar un comiat de solters (noies per una banda, nois per l’altra) vestits amb els imaginatius uniformes ideats pel líder del grup poc abans de caure en un coma etílic; i, com en qualsevol exèrcit, van provistos de l’arma corresponent, que en la majoria dels casos és un xiulet que els permet cridar l’atenció dels vianants: “som únics, estem contents, admireu-nos que mai no heu vist res igual”.

El percentatge de segones residències dels barcelonins és aproximadament la mateixa que tenen els altres habitants de l’estat, que tampoc no som tan originals. I siguin d’on siguin els propietaris, la caseta dels seus amors, que se situa sobretot a la costa, roman habitada únicament 17 dies a l’any. Ai, quan arribarà la daurada jubilació que els permetrà –ens permetrà- estar-s’hi com a mínim tots els dies que el clima mediterrani permet?

També els estrangers van comprant, alguns simplement com a inversió. Aquest any adquiriran 80.000 vivendes: ara ja en tenen 1.800.000. Al capdavant de tots, els anglesos, que fan poc soroll. I els que anomenem immigrants, és a dir, aquells que necessiten treballar per viure, també deuen començar a ser un col·lectiu important, però no en tinc xifres.

Sembla que alguns estrangers ja comencen a fugir o a fixar-se en altres territoris, perquè troben que els preus són excessius, el territori està massificat i els serveis són deficients. També és possible que algun geòleg del seu país d’origen els hagi advertit que al final la costa s’acabarà enfonsant i que els recursos, per exemple, hidrològics seran insuficients i s’acabaran morint de set (sempre els quedaria el whisky) o no es podran banyar en les seves piscines (el whisky no és l’element adient per remullar l’exterior dels cossos humans, ho sap tothom que estigui sobri).

Fet i fet, res de tot això importa. Els promotors, els constructors, els intermediaris diversos –els polítics en primer terme- continuaran especulant i aixecant edificis enormes, casetes unifamiliars, hotels, pensions i fondes en els llocs més inversemblants (no és que el nivell de la mar pugui, com diuen alguns, és que la terra es va enfonsant) . I els preus aniran enlairant-se al mateix ritme que s’alcin les cases, encara que cada any es publiqui en els diaris que el ritme s’ha estabilitzat o que fins i tot baixa. I nosaltres que ens ho creurem. Els que no s’ho creuran són els joves que busquen sortir de la casa pairal i que si ho aconsegueixen algun dia serà perquè hauran trobat un piset minúscul amb l’ajuda dels pares que els mantindrà hipotecats pels segles dels segles a ells i als seus descendents (tant de bo en tinguin molts perquè entre tots, amb treballs precaris i/o mal pagats, aconsegueixin mantenir-se sota un sostre inviolable –se m’ha escapat això d’inviolable, no ho tingueu en compte.

I continuarem en aquest país en què la base de l’economia és el totxo i el turisme, parlant una mica de tot, llibreds inclosos, i creient, moderadament panxacontents com som, que no estem tan malament, que és la millor terra del món i la que creix més de pressa: és el progrés. Quina dèria a parlar de creixement que tenim per aquí, com si el creixement sigui una cosa bona per si mateixa. Ja se sap que tot el que creix en desmesura acaba caient, i diria, dintre de la meva ignorància, que quan s’ensorri el totxo a molts ens agafarà a sota.

Volia continuar parlant del paper dels polítics en tot aquest assumpte i de les barbaritats que diuen (avui he sentit en Matas i penso en en Matutes: demencial) , i de l’ínclit Montilla i del que opina el meu barber –segona generació procedent d’Andalusia-, que des del seu punt privilegiat d’observació veu el destí de la vanitat humana, sobre l’ensulsiada del PSC en les properes eleccions, o de com caldria que es presentes alguna candidata a la presidència, que ja n’està tip d’inútils mascles... Voldria, però ho deixarem així, de moment, que avui és dilluns i la represa laboral després de dos diumenges seguits és dura i no us vull cansar.


P.S. La imatge bucòlica del dia és la de Gio (holandès) i Deco (portuguès), tots dos del Barça i avui teòrics enemics irreconciliables , xerrant arran d’herba després de ser expulsats del camp. I és que el Barça, tothom ho sap, és més que un club: és un factor d’integració de primera categoria. Permeteu-me que de tant en tant us parli de situacions que queden absolutament allunyades de la vostra experiència.

parèntesi del solstici d'estiu (aproximadament)

He aprofitat aquest dissabte de Sant Joan, que m’ha semblat un diumenge, per no fer res de profit. És el meu primer dia d’aquestes llargues vacances –cada cop més curtes, perquè és així i perquè el temps, aquesta subjectivitat anomenada temps que tothom s’entesta a fixar objectivament, no té res a veure amb l’inacabable claror o foscor de quan érem infants i no portàvem rellotge i cada instant era una aventura que ens omplia de joia o de desolació- i en el primer dia es tracta de desconnectar, d’oblidar que demà passat i l’altre i l’altre..., i fins que calgui, em queden reunions i planificacions solitàries per quan torni a començar després de les tempestes sobtades de final d’estiu.

He anat llegint Bogeries de Brooklyn i l’hauria d’acabar, però en tinc ganes i no en tinc ganes. En tinc ganes perquè m’agrada el llibre malgrat que alguns diguin que és una lectura d’avió i que en Paul Auster es repeteix i que les seves obres anteriors eren millors. No el vull acabar per la mateixa raó, perquè m’agrada el llibre malgrat que alguns diguin que... Bogeries de Brooklyn és una novel·la fàcil, senzilla, plena de talls, de “fades” en negre i blanc (com es diu això en català), irregular, condescendent. En una novel·la que parla de les segones i les terceres oportunitats a totes les edats –la Lucy, en Tom , en Nathan...- hi ha d’haver necessàriament trampa., no és normal. Que s’ha begut l’enteniment en Auster? Que tenia la intenció que algun productor de Hollywood en rodés una pel·lícula?

Bé, potser parlo massa, que encara vaig per la pàgina 158, en aquella conversa entre Tom i el seu oncle (els cito per ordre d’importància en el fragment) sobre Poe :
-Com ho saps, tot això, Tom?
-Ho sap tothom.
-Jo no.
-És que no has fet mai classes de doctorat. Mentre tu treballaves per la seguretat de la democràcia al món, jo era en una cabina de la biblioteca omplint-me el cap d’informació inútil.

He deixat en Nathan, en Tom i companyia per anar a buscar el diari i el pa. El passeig m’ha recordat que no era ni dissabte ni diumenge sinó l’endemà de la revetlla de Sant Joan: poquíssima gent i desconeguda, la majoria dels habitals devia haver preferit fer les cues d’autopista de tots els anys. A la tarda continuo la lectura i em passo pels blocs gairebé abandonats. Quan el sol va de baixa, decidim anar Marina avall fins a la mar. Arribem vora les nou davant de l’horror perpetrat pel Ministerio de Medio Ambiente. Les corrues d’anada i tornada paral·leles a la mar encara duren, mentre a la sorra hi ha grups que sopen o aprofiten el llevant, el gregal? No ho sé. Una parella vestida de nuvis, les cares ben juntes i els cossos esvelts, es deixen fer fotos per dues professionals, una coixeja i va amb bastó. Una noia magrebina completament vestida ajuda la seva filla petita a posar-se la roba mentre els seu marit s’acaba de dutxar –he arribat massa tard?-. La Joana em parla de la música dels xiringuitos: no m’havia adonat que “allò” era música. Mirant cap a la muntanya, la torre de Collserola, el Tibidabo, la Sagrada Família (les grues sobretot) i la torre Agbar sembla que es toquen. Quan desfem el camí encara veiem el nuvis en la seva sessió de fotos, hi ha poca llum, tots semblen més cansats. Decidim agafar la línia groga fins a casa. Casualment veig el segon gol de l’Argentina a Mèxic: increïble. Encara ens queda coca d’ahir -i ens en quedarà per demà-. Parlo amb la meva cunyada i li escric una carta de protesta en què demana una segona oportunitat. Escric això. Com que demà sí que és diumenge, continuaré una estona amb les Bogeries.

ressaca de Sant Joan (especialment per a l'arare i el seu pare, que fa anys)

Puja l’ona i es desfà lentament: és la ressaca de la nit més llarga i més màgica de totes, la que sempre ens deixa alguna cosa. I el més màgic de tots els galàctics és Jaume Sisa. Què seria de nosaltres sense Sisa? Què hi havia abans d’en Sisa? Qui va inventar la màgia del foc si no va ser Sisa? Qualsevol dia -qualsevol nit-, en qualsevol lloc, algú tornarà a reinventar el país a través d’en Sisa. Sí, ja ho sé que en Bozzo també hi té una part i que aquí, avui, només parlem de nits, i que de vegades costa d’escoltar la música que ens proporciona castpost... però, no la compartireu amb mi? Tanqueu els ulls i deixeu-vos anar. Demà? Demà no és avui.



Powered by Castpost




La nit de Sant Joan és nit d'alegria.

Estrellat de flors, l'estiu ens arriba

de mans d'un follet que li fa de guia.

Primavera mor, l'hivern es retira.

Si arribés l'amor, mai més moriria.


Les flames del foc, la nit tornen dia.

Si arribés l'amor, que dolç que seria.

La nit de Sant Joan és una frontissa.

La porta de l'any, tan grinyoladissa,

comença a tancar-se. Doneu-me xampany!

Que és la nit més curta i el dia més gran.

Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Doneu-me xampany, doneu-me xampany!


Imitarem el sol amb grans fogates.

Llevem-nos el calçat damunt les brases.

Al cel van de «verbena» ocells i astres.

I augmenten les virtuts d'herbes i aigües.

Com la terra que gira al voltant del sol. (Bis)

Farem lentes rodones encerclant el foc. (Bis)


La nit de Sant Joan és nit d'alegria.

Estrellat de flors, l'estiu ens arriba

de mans d'un follet que li fa de guia.

Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?

Al bell mig del foc té la seva fira.


Follet de la nit, rei de l'enganyifa.

Cada any per Sant Joan ens fa una visita.

-Adormo els infants i faig que somniïn.

Enamoro els grans o faig que s'odiïn.

Destapa secrets, escampa misteris.

Fa anar del revés els somnis eteris.

Provoco adulteris, records, enyorances,

petons i venjances, ensenyo encanteris

a les jovenetes els porta perfums

dels altres planetes.


Si mireu les flames del foc de Sant Joan

li veureu les banyes, el barret i els guants. (Bis)


Quan vol és tan alt com la catedral.

Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.

No és home ni dona, ni àngel ni infant.

Per passar l'estona pot ser un comediant.

És jove i no ho és, geniüt i immoral.

Astut. I què més?


-Sóc immortal.


Si mireu les flames... (4 vegades)

un xic de maleconia en la revetlla

Quina coincidència entre El Cafè d’en Litus i Entrellum: tots dos s’inspiren en la maltractada, solitària i digna vaca de l’avi per parlar del nét. A mi m’ha semblat que bé us podia transcriure un fragment de Joan Maragall escrit tal dia com avui de fa 114 anys que també, penso, pot aplicar-se al nét, i d’aquí algunes de les seves desgràcies, que una cosa és dedicar-se a escriure i una altra a la política. Un ja ha superat els seixanta, l’altre no hi va arribar. El segon paràgraf no caldria, però m’ha resultat irresistible, i potser també hi ha coincidències entre els dos.

Ara fa set anys (set anys!) que vàrem a passar la nit de Sant Joan per eixes altures veïnes pensant amb Goethe, amb Musset, amb Ossian, i després amb Rossini: somniant aventures fantàstiques o novel·lesques: no ens va passar res, però nostres fantasies se deleitaren amb il·lusions: i és allò que diu Werther “¿podem anomenar il·lusions a allò que ens fa feliços?” No pretenc venir a plorar un temps passat, suposant passada la fatalitat de nostra imaginació de la vintena, no; estic quasi diré a l’edat madura (prop dels 32 anys) : doncs bé, tanta energia imaginativa me sento ara com llavors, i si avui fossis aquí faríem lo mateix que férem llavores, i pressento que sóc capaç de fer-ho ara i a quaranta i a seixanta anys, i sempre que se’m presenti l’ocasió...i qui em vulgui acompanyar en tals fantasies: pressento dins meu una joventut eterna... un xic melancòlica, això sí, com l’hem tinguda sempre nosaltres, però d’una melancolia que ho embelleix amb polsina d’or delicadíssima.

Creu-me; lo casar-se és una cosa menos total de lo que sembla a primera vista: un se queda lo mateix home d’abans a part d’aquella intranquil·litat de cercar la muller ideal, lo compliment espiritual i fisiològic de la vida, intranquil·litat que cap a la trentena es torna un xic malaltissa i s’ha de satisfer...

Revetlla de Sant Joan de 1892. Fragment de la carta de Joan Maragall a Antoni Roura.

Aquesta nit de Sant Joan, la del foc que ho purifica tot si ho permeten les ordenances municipals, ens quedarem a casa perquè la Joana no es troba en condicions de viatjar gaire. Pocs focs artificials i petards de lluny, doncs, i un xic de la malenconia de Joan Maragall el dia abans del seu sant (i coca de can Morera, com sempre; que no es perdin del tot les formes).

Bona revetlla i que si pot ser l’alba us agafi desperts i despertes.

bouffe (amb afegits)

Que no passi més temps sense recordar-vos que tenim un dinar no virtual dintre d’uns dies. Ja no sé com va anar exactament la cosa i qui ho va decidir, però de moment el que hi ha és que serà l’1 de juliol a Premià, a casa la Mar (no a Premià de Mar). Sembla que no hi ha limitacions de places, que hi ha servei de guarderia, piscina amb lloguer de barnussos –o això ja no es porta?- i, en fi, tot allò que s’espera trobar d’una organització eficient que, evidentment, no dependrà de mi.

En aquest moment no sé ni l’horari –espero que no calgui matinar- ni exactament el lloc ni si hi haurà servei d’àpats (catering) o haurem de cuinar (aquesta era la idea inicial), si es pot menjar amb les mans o cal fer servir coberts, si farà sol o plourà... Insisteixo que el que sí que sé és que hi haurà una teca important, de manera que si hi ha algú que si vol afegir, el millor que pot fer és deixar-li dit a l’Albert, que repartirà les entrades, o deixar una noteta aquí mateix sí no us veieu en cor de viatjar fins a casa seva.

Apa, no us talleu.













(ja sabeu que m'agrada il·lustrar les meves notes. En aquest cas, només he trobat aquesta foto antiga, que ja no em fa justícia, d'una celebració semblant. Ara m'he aprimat una mica, la mirada menys penetrant, alguns canvis capil·lars i ja no vaig d'etiqueta als dinars; la resta, fa no fa.)


afegits del dia


1
Escoltat al telenotícies d’avui: L'Espanyol ha protestat, per escrit, al Departament d'Educació i Universitats per la prova de selectivitat. Recordem que a la prova de llengua i literatura catalana es podia triar entre comentar un article periodístic sobre Frank Rijkaard. La nota de l'Espanyol, que firma el conseller responsable de l'àrea d'expansió, Joan Collet, qualifica aquest fet d'inadmissible, perquè no motiva gens els alumnes que no són del Barça, que tenen el mateix dret a lluir-se escrivint sobre el seu equip. L'Espanyol ho considera un seriós greuge comparatiu.

He llegit i escoltat altres protestes d’indocumentats que parlen sense coneixement de la totalitat i confonen les proves de literatura catalana amb el comentari de text de llengua: no els dedicaré paraula. No he llegit l’article periodístic que aquest any han triat molts alumnes de la Selectivitat, però no crec que tingui cap importància. En aquest país d’aficionats jo també puc opinar sense conèixer algun dels elements sobre els que opino. Seré breu, només per contraargumentar, perquè no em correspon a mi explicar quina és la finalitat del text que apareix a la Selectivitat. No hi ha res que motivi més que poder parlar contra els enemics i expressar les injustícies històriques que s’han comès sobre un mateix i contra la institució que ens representa. En aquest aspecte els alumnes partidaris de l’Espanyol tenien un avantatge notable sobre els barcelonistes satisfets dels triomfs del seu equip. Una altra cosa és que el corrector de la prova sigui un barcelonista fill de puta, capquadrat i parcial; és veritat que aleshores els espanyolistes ho tenen més negre que l’Eto’o. En fi, qui no troba publicitat per mèrits propis la busca d’una altra manera, i sovint l’aconsegueix.

I què, l’any vinent es queixarà Monzó perquè ha sortit un text de Serra? I així tota una combinatòria infinita?

2
I un petit homenatge en el centenari de Billy Wilder –et remirem- en la veu de Marilyn Monroe:


Powered by Castpost

falsificant (substantiu)

De vegades, en l‘art dels falsificants (t’agafo el terme , Lola , i em reservo el dret de fer de mitjancer amb l’IEC) és troben les millors mostres de prosa d’alguns alumnes que després són incapaços d’explicar-se en les redaccions de tema lliure o dels temes universals, vells com el món. Escriuen el millor que saben: cru, real, apressat, lúcid, breu fals:
L’estufa es va encendre i el paper de la paret va agafar i els bombers ens van tenir fora tota la nit.
El vàter estava embossat i havíem de baixar al carrer i anar al bar Kylkenny on treballa el meu coí per fer servir el seu vàter però també estava embossat de la nit abans i ja es pot imaginar que era molt difícil per al meu Ronnie preparar les coses per l’escola. Espero que l’excusarà aquesta vegada i no tornarà a passar. L’home del bar Kylkenny va ser molt amable perquè diu que coneix el seu germà McCord.
L’Arnold no té els deures avui perquè ahir sortia del metro i se li van tancar les portes i li va agafar la cartera de l’institut i el metro se la va endur. Va cridar al conductor i el conductor li va dir coses molt vulgars i el metro va marxar. Caldria fer alguna cosa.
El gos de la seva germana se li ha menjat els deures i espero que s’hi escanyi.
Es va morir un home a la banyera del pis de dalt i va vessar i va fer malbé tots els deures de la Roberta, que eren damunt la taula.
Ens han desnonat del pis i el malvat xèrif ha dit que si el meu fill continua xisclant que li donessin la llibreta, ens faria detenir.

I així uns quants justificants més que ja imagineu que no em van arribar a mi sinó a Frank McCourt, l’autor del llibre El professor (The Teacher Man) en què, segons sembla, ens explica les seves experiències de trenta anys d’experiència docent a Nova York. Oi que em disculpareu que no us advertís de l’engany i que convertís McCort en Palau, Mikey en Pol i els ferris en l’aeroport? A la fi, el falsificant del gos que es menja els deure jo també el tinc, i els altres els tindré algun dia.

Després de repassar uns quants justificants que té guardats, el professor decideix que els alumnes segur que estaran motivats i els serà profitós si en lloc de les redaccions habituals els fa escriure falsificants. Un èxit. I encara més quan els proposa com a tema “un justificant d’Adam per a Déu” o “Un justificant d’Eva per a Déu”. De tal manera que: va sonar el timbre, i per primera vegada en tres anys i mig de fer classes, vaig veure els alumnes d’institut tan concentrats que els van haver de treure de l’aula els companys seus que tenien gana i volien dinar.
-Ei, Lenny, va! Ja ho acabaràs a la cantina.

La publicitat d’aquesta obra -encara que en algun blog se'n parla)- em va arribar a través d’una mena de carta bomba de l’editorial Bromera que contenia un llibret de 8x12 (vegeu la imatge de més avall) amb una breu introducció biogràfica, unes quantes notes laudatòries de diversos diaris ("una narració irresistible sobre els reptes, les incertesesi els triomfs que comporta ser educador." Baltimore Sun...), i 11 pàgines del llibre. A més d’una sèrie de pàgines en blanc perquè jo pogués fer les meves anotacions. L’editorial Bromera, ja ho he dit en alguna altra ocasió, és gasta força diners i imaginació a fer publicitat de les seves publicacions, i jo, en agraïment, els faig publicitat des d’aquí.

No he llegit res de F. McCourt. Avui he parlat amb una companya de castellà competent que m’ha dit que li va agradar molt Les cendres d’Àngela (1996) i no tant aquest llibre. I jo, me l’hauria de llegir? No ho tinc clar. Habitualment sóc força reticent a llegir memòries de companys que tenen com a tema la seva tasca docent, i ara no entraré en llargues justificacions. Per altra banda, quin interès puc tenir de saber el meu futur professional –no hi ha dubte que el que s’esdevé als Estats Units en aquest moment és el que passarà aquí dintre d’un temps prudencial-: la meva vida ja és prou rutinària com per intentar espatllar les petites sorpreses professionals de dintre d’uns anys. Potser l’obra em desvetllarà la solució a alguna situació esdevenidora i no caldrà que jo m’hi esforci quan arribi el moment? No ho sé. Però, i si realment és un llibre interessant, divertit, ben escrit? I si m’ho passo bé amb la seva lectura? No ésón aquestes algunes de les finalitats de qualsevol lectura, més enllà de consideracions més concretes i més profundes?

De moment veig que El professor s’ha situat entre els deu més venuts de la llista de no ficció de “L V”, la qual cosa, és veritat, vol dir ben poca cosa.

justificant (post) fals

Senyor Palau, l’àvia d’en Pol, que és la meva mare, de vuitanta anys, va caure per les escales perquè havia pres massa cafè, i vaig deixar en Pol a casa perquè la vigilés a ella i a la seva germaneta, que és un bebè, perquè jo pogués anar a la feina a la cafeteria de la terminal de l’aeroport.
Si us plau excusi l’absència d’en Pol, que s’esforçarà en el futur perquè li agrada la classe que vostè fa.

Sincerament seva

Anna Dolcet

P. D.: La seva àvia està bé.

Vosaltres us creuríeu que aquest justificant l’ha escrit realment la mare d’en Pol? Podria ser, però hi ha alguns detalls que fan que sospiti que la seva mare no hi té res a veure. I què? Què importa que hagi faltat alguns cops a classe de llengua si després és capaç d’escriure un justificant molt millor que alguns pares i mares que ja fa temps que van deixar enrere els 15 anys? Què importa si resulta que es capaç de dir-te –esperem que no sigui del tot mentida- que li agrada la teva classe de llengua i s’hi esforçarà? Què importa que sigui un justificant fals si fins i tot en la mentida ha tingut la delicadesa de dir que la seva àvia havia begut massa cafè i no algun altre beuratge més consistent? Si fins i tot ha tingut la delicadesa de dir que la seva àvia estava bé per no preocupar excessivament el professor i per fer-se perdonat, encara que sigui en la seva ment, per haver aprofitat la seva àvia com a excusa.

L’últim justificant que vaig rebre, sense cap dubte escrit per una mare, em deia, aproximadament, que justificava totes les faltes que podia fer la seva filla, i res més, ni una data.

Què caldria fer amb en Pol: cridar-lo, fer-li un petó al front i desitjar-li que la seva àvia no tingui més contratemps -o que si ell preveu que en tindrà algun, m’avisi anticipadament- i ell segueixi tan atentament les classes com fins ara?

poesia visual: ...?

Tinc dubtes amb el titol: "l'estatut", "el govern", totes dues coses?

(Vistes les reaccions al resultat del referèndum, ja em comença a carregar la dèria de TV3 de fer acudits sobre nosaltres mateixos, sigui des de fora -com les entomem!- o des de dins, com al "Polònia" d'avui. Unes quantes vegades fa gràcia, però riure's constantmet d'un mateix i a destemps és d'estúpids)



Powered by Castpost


P. S. L’espectacle de “l’ou com balla” ( The dancing egg) és encisador, et fa caure en una mena d’estat d’hipnosi que et manté atent a les pujades i baixades de l’ou buit -de vegades es veu la trampa- , ara dret, ara horitzontal, lleugerament inclinat, ara que desapareix en la pica de la font, ara que torna a enlairar-se triomfant, amb perill de trencar-se a cada moment o de caure entre les flors i les cireres que guarneixen el sortidor, a punt per a tornar a entrar en el circuit...

A Barcelona, aquest ou, símbol de la vida que dóna vida, es podia veure aquests dies a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, el Museu d’Història de la Ciutat, el Museu Frederic Marès (aquest és el meu ou), la Casa de l’Ardiaca, la Catedral, l’Ateneu Barcelonès, l’església de la Concepció (a la vora de casa, un ou ros?) i l’església de Santa Anna (en aquesta església, on em refugio de tant en tant -més ben dit, faig cap a la placeta- de la calor i el soroll del centre, podeu escoltar tots els diumenges a les 10,30 una missa cantada en gregorià i veure el conjunt escultòric del Sepulcre, fantàsticament acolorit).

Us asseguro que l’ou -la reflexió mentre el mirava- ha estat el que ha decidit el meu vot. I és que de vegades les coses més petites són les que t’inspiren per prendre les decisions més importants.

de mesures i desmesures i reflexions inútils, o allò que el vent no s'endurà (desgraciadament)

Els articles de Sala i Martín sovint es mouen entre la desmesura, el sofisma i el convenciment que un es pot expressar i pontificar sobre allò que li es propi i el que desconeix; totes tres característiques, no ens enganyem, generalitzades i compartides aquí i allà. A “La Vanguardia” d’avui, en canvi , m’ha interessat el que diu en la segona part del seu article –en la primera opta una vegada més per presentar una part de la situació-, tan assenyat, tan mesurat, tan desacostumat, tan senzill, que no simplista, i ho transcriure amb finalitat exclusivament didàctica. Com que no puc establir l’enllaç amb l’article –que els bombin als promotors dels canvis en el diari (en el seu llit de mort vaig prometre al meu pare que el continuaria llegint) - i he de copiar el contingut, us faig una adaptació al català, perquè em serà més ràpid fer-ho sense gaires faltes.

Això ens porta al tema de l’Estatut, un Estatut que alguns de vostès votaran demà en referèndum. Un Estatut que també és fruit del desequilibri entre un positivisme i un negativisme intencionadament exagerats. Exageren els qui vaticinen que la desintegració d’Espanya. Exageren els qui diuen que aquest Estatut ens portarà la felicitat, la sostinibilitat i muntanyes de diners. Exageren els qui diuen el contrari i auguren conseqüències catastròfiques per a Catalunya i les seves finances. Exageren els qui diuen que és el millor que es podia aconseguir. Exageren els que prometeren quelcom que mai no van tenir intenció de complir. Van exagerar els qui anunciaren que havíem d’actuar ara perquè, gràcies a una curiosa alineació austral, al Govern d’Espanya hi havia bons amics. Van exagerar aquests amics quan passaren el ribot i, en presumir del fet, es burlaren de tot un país. Van exagerar els qui començaren el procés com a arma llancívola (uf, quina traducció!). Van exagerar els qui acceptaren rebaixes per esquivar l’arma. Van exagerar els qui, després d’intentar prendre’ns el pèl amb sís crítics i vots nuls polítics, ara es vanen de ser els més demòcrates només perquè s’han vist acorralats per les seves pròpies intrigues internes. Van exagerar els qui intentaren fer servir el país per posar-se una medalla per passar a la història. I exageren els qui inciten a la confrontació dels pobles i escupen la paraula nazi per amagar una alarmant debilitat intel·lectual i una repugnant baixesa moral.

Podria fer els meus matisos, però seria interminable i, essèncialment, no tinc cap inconvenient a firmar el paràgraf i a sortir a la foto, encara que no porti americana vermella, verda o groga de color llampant.

I la meva posició personal demà? Què votaré? No crec que tingui cap importància, la meva contribució és insignificant en la marxa del país perquè els impresentables que el dirigeixen, i els altres impresentables, se n’encarreguen i se n’encarregaran que sigui així, voti el que voti, surti el que surti –el que sortirà tots ho sabem-, però ja que potser alguns teniu una mica de curiositat, us ho resoldre també a través d’una altra veu.








P. S. No us penseu que estic gaire interessat en el mundial sobre la gespa, però en canvi sí que segueixo amb atenció i amb desconcert relatiu –no us he de mentir- algunes reaccions populars i institucionals.
A l’Argentina han decidit omplir les aules de televisors per tal de contrarestar l’absentisme dels alumnes. La primera impressió que em produeix la notícia es de sorpresa i de rebuig, però després em convenço que és una bona mesura: una de les finalitats de les aules, cada vegada més, és mantenir els nens fora del perill (sic) dels carrers, controlats; una altra finalitat és mostrar-los la realitat de la vida, el món en què s’han de moure; i encara, una tercera finalitat és la possibilitat d’establir un diàleg entre professors i alumnes per tal de ser crítics amb aquesta realitat exterior... I encara més aspectes positius que tots vosaltres podeu anar afegint.
Veig el president de Mèxic vestit amb la samarreta de l’equip i la bandera del país al front que canta les excel·lències de la selecció i fa una al·legoria amb el poble mexicà. De moment no se m’acut cap comentari favorable, però no us penseu que no li he donat voltes.
Unes 800 parròquies alemanyes instal·len pantalles en dependències diverses, inclòs el propi temple, per seguir comunitàriament els partits. Els cristians sempre han estat molt proclius a les experiències comunitàries místiques i al cant, no és cap misteri. Cal aprofitar l’oportunitat.

obertura en ... major

Veig l’Hèctor, amb qui m’uneix subdialecte i riu –som fronterers en molts aspectes- a més d’altres coincidències menys materials. Em traspassa dos llibres nous ja vells. Li acaben de publicar l’obra poètica completa: Camp clos/ Campo cercado, i d’ell és l’estudi preliminar i les propostes de treball del recull del seu amic i germà gran Jesús Moncada a El Cafè de la Granota, d’Edicions 62.






















Fa un any i cinc dies que va morir Moncada i ja havia oblidat no només el dia sinó també el mes. Tampoc no és que importi gaire, que els dies i els anys del calendari són una forma de comptar el temps que no afecta els escriptors com ell. Si no heu llegit res de Moncada –no m’ho confesseu aquí- us heu perdut una de les proses i algunes de les històries més interessants que mai s’ha escrit en català. Encara sou a temps de reparar l’oblit, i podeu començar amb les històries del Cafè. Compte amb la llengua, que de vegades mossega.

No m’endinsaré avui en els versos de l’Hèctor Moret sinó en l’edició, després de només fullejar-la. Ja heu observat pel títol que és tracta d’una edició bilingüe, amb els originals catalans i la traducció al castellà feta per Carlos González. Encapçala el volum un estudi de vora cinquanta pàgines d’Artur Quintana que va resseguint la biografia de l’autor i els seus sis poemaris i ens parla del procés de creació, de les característiques de la llengua i de totes aquelles coses que se solen explicar en aquests casos, amb la diferència sobre altres estudis més convencionals, que aquest aprofundeix notablement en tots els aspectes i resulta un punt de partida inexcusable per a qualsevol que més endavant vulgui parlar de l’obra del poeta mequinensà. Després de l’estudi, hi ha unes pàgines del traductor en què destaca el repte de passar al castellà alguns pomes i les solucions trobades. Ho ha aconseguit?

Per què la primera vegada que apareixen tots els poemes de l’Hèctor –o al menys tots els que ell vol que apareguin- ho fan en una edició bilingüe publicada a Saragossa? No ho sé, no en vam parlar. En el llibre es donen algunes pistes, però és curiós –escric un adjectiu poc compromès- que ningú del Principat s’hagi preocupat prou per fer la recopilació d’una obra important, consistent i ja tancada. Ha hagut de ser la terra on administrativament va néixer el poeta i on el català és llengua minoritària qui fes aquesta excel·lent edició.

Quant als poemes de l’Hèctor, que un dia va decidir deixar de ser poeta en actiu sobre paper, ell diria amb somriure sorneguer que “sunt bona, sunt quaedam mediocra, sunt mala plura”. No li heu de fer cas, però, que és només falsa modèstia i el seu domini del llatí dubtós, com podríeu comprovar –comprovareu?- llegint els seus versos repartits en 200 poesies. Ja en parlarem.

Avui us incloc només un petit divertiment palindròmic que té relació amb el títol del llibre i, per tant, amb la realitat de l’obra. Un dia el poeta va decidir que havia clos un solc, però que encara li quedaven molts per llaurar; finalment va decidir cloure el camp. Una mala decisió, en la meva opinió, però qui sap si algun dia el tornarà a obrir o treballarà en altres solcs fins aconseguir enllestir un altre camp. Per cert, per què la traducció “Campo cercado” i no “Campo cerrado”? Només és qüestió d’un canvi consonàntic. Potser és més fàcil tornar a entrar en un camp cercado que en un camp cerrado?

Apa:

SOLC CLOS

Dirà mon cos
cínic mim,
sóc nom àrid.

I per als qui canteu -es necessiten tres veus, i no compteu amb mi-:

nits i dies palindròmics

No, la veritat és que no em penedeixo d’escriure sovint els posts excessivament llargs. Potser si aquest estiu vaig a algun curset sobre com triomfar amb un bloc fent servir menys de 100 paraules la cosa canviarà, però de moment surt com surt, sense premeditació ni correccions. Per cert, algú sap si ja existeixen els cursos de creació blocaire o encara haurem d’esperar?

Com us deia, avui he canviat radicalment d’horari. He arribat a casa una mica descol·locat, que no cansat, però no us lliurareu del meu post diari, potser molt més llarg que altres dies, encara no ho sé.

Bon dia als qui comenceu ara la vostra jornada, acariciats per l'aurora de rosats dits -permeteu-me l'afectació clàssica-. Que les hores us siguin lleugeres i plaents.

























Bona nit, als qui desitgeu que arribi el crepuscle vespertí i, després, els estels. Que la tranquil·litat us acompanyi i que els vostres somnis, quan sigui el moment, no sigueu impacients, es realitzin.

esforços

Que curiós, després de molts dies d’hores extra de feina, per fi demà tinc una jornada lleugera: començaré cap a les sis de la tarda i acabaré cap a les dotze, i en canvi avui és el dia que tinc menys ganes d’escriure. Al fons, a penes el sento i no sé que diu, parla Josep Termes –m’agraden els autodidactes, els heterodoxos- a Saló de Lectura. Gravo el diàleg i ja me’l miraré en un altre moment. El programa no m’interessa com abans, però no espereu que em justifiqui. M’adono una altra vegada que no aconseguiré escriure un post curt d’acord amb la meva voluntat, però aliè a la meva misteriosa incontinència verbal blocaire.

Avui només volia posar imatges, i les posaré, però ja sé que sóc incapaç de deixar-les despullades. Parlo poc i escric massa. Com m’agradaria arribar a les síntesis de la Katrin.

Les imatges m’han fascinat des de petit. Em refereixo la fixació de les imatges, és a dir a la fotografia en la seva versió de les imatges síntesi, a les imatges història sense paraules. Vaig començar amb la màquina del meu pare, una d’aquelles d’acordió que vaig acabar desmuntant, després, una Kodak Instamatic amb bombetes de flash d’un sol ús –la gata de casa va ser la meva model preferida-, vaig continuar amb una Weslisa amb poca història. Després d’uns anys a Barcelona, em vaig fer amb una Minolta reflex força elemental, i va seguir una altra Minolta sensacional, i els objectius corresponents, i la bossa per portar-ho tot. Van passar els anys i vaig decidir que la meva L5 –ei, xurri!- no em permetia tanta carrega, així que m’ho vaig vendre pràcticament tot i vaig anar a parar a una Nikon... i més objectius. Encara amb la Nikon, em vaig comprar la primera Olympus digital, i la segona, amb menys resolució però més prestacions. Fa uns mesos em van robar la Nikon, tot i que, no sé per què, es van oblidar els cinc objectius. M’hauré de comprar una Nikon reflex digital per aprofitar els objectius?

Ja ho veieu, volia deixar-vos imatges –avui n’he fet seixanta-dues: les càmeres digitals acabaran amb el misteri i la creativitat- i m’ha estat impossible no deixar una petita història, i encara penso que només he escrit titulars. Continuo i acabo. Tenia decidit emular Vilapou, és a dir, fixar escales, i ho faré. Vosaltres mateixos.

Anem al cas. La primera escala és una al·legoria del comerç: una mica d’inclinació, però poques traves per aconseguir l’objectiu; la segona és una al·legoria de la religió: no es pot arribar als objectius d’una manera directa. Ara us toca a vosaltres situar les escales en el seu espai. Us hi atreviu?

lectura d'una lectora

A través de la Llum arribo a la Clara. La Clara escriu el bloc d’una lectora, un títol que no es presta a confusions. I el contingut ofereix realment el que diu el primer post, sense retòrica, escrit el desembre de 2005:

El meu propòsit a l'hora de crear el bloc es parlar dels llibres que vaig llegint. Com que tinc bastant temps lliure, puc dedicar-me a llegir, i de vegades m'ha fet falta compartir el que llegeixo amb algú. He pensat que aquesta podria ser una bona manera.També vull dir que no parlaré de política ni de futbol ni de cuina ni de moda ni de punt de creu ni de física quàntica ni de com trencar l' àtom, i en la mesura que pugui, procuraré no parlar del temps. Molt agraïda a qualsevol lector que dediqui el seu temps a llegir el que escric.

Evidentment, hi ha altres blocs que parlen de llibres, però no amb la exclusivitat d’aquest ni tampoc seguint el mateix sistema (ni editorials, ni tendències i poc tipus de referències). La Clara no dedica un post de tant en tant a analitzar un llibre que ja ha acabat sinó que també ens fa partícips de les seves impressions a mesura que va llegint: ens explica les seves emocions, les seves descobertes, les seves intuïcions, les seves valoracions dels conjunts i dels detalls. És com si la veiéssim llegir i la deixéssim tranquil·la esperant que decideixi fer una pausa en el moment que senti la necessitat de comunicar-se. I aleshores, unes quantes frases ràpides, directes, amb perspectives diverses... i torna a sentir la necessitat de continuar llegint... i nosaltres esperarem fins que decideixi fer una altra pausa –un altre post.


Norte y Sur. Capítol XXII. Quina escena! És ben bé un llibre. No sé què trobo més increïble: que ella li digui que surti a enfrontar-se amb la multitud, o que ell vagi i ho faci. Estan fets ben bé l'un per l'altra. Almenys són valents, però crec que tanta valentia ratlla el límit del sentit comú. I llavors ell va i confessa que l'estima (es clar que ella està desmaiada...) La lectora no s'imaginava que això arribés tan lluny. Em sembla que al Sr. Thornton encara li queda mig llibre per patir, ben bé, perquè tot just estic a la meitat. I la tal Fanny, quina bleda!

A part del que ja us he dit, trobo en aquest fragment, i en altres, una mica l’estil dels crítics anglosaxons, del meu admirat Forster, per exemple. D’aquell entusiasme i detallisme positivista que avui és difícil de trobar.

De vegades assistim a una impressió final que converteix una lectura en una valoració global; com en aquest cas, en què confirma, sorpresa, com si fos la seva primera lectura, la categoria d’un autor:

Un conte que té la complexitat d'una novel·la. Hi ha novel·les que en cinc-centes pàgines no expressen els matisos d'aquest conte. Txèjov és un dels grans. No m'ho acabava de creure, pensava que les crítiques exageraven. Ara estic veient que és ben veritat.

Un altre dels aspectes interessants és el contrari de l’anterior. La seva capacitat de centrar-se en un detall, que per una banda ens fa partícips del seu sistema de lectura i per l’altra aconsegueix lligar aquest detall amb el conjunt... i tornem a la valoració, a la visió general:

En un dels poemes que he llegit avui surt la paraula espineta. No sabia què volia dir. L'he buscat al diccionari. Una espineta és un clavicordi petit, una mena de piano. La música, sempre present als seus poemes.


I podria continuar parlant-vos de les poques pauses que fa com a lectora per enviar-nos a una entrevista, i es pregunta -ingènuament?- si és lícit o no el que fa, o per explicar-nos els dubtes que té sobre la seva capacitat d’anàlisi...

En fi, jo ja no diré res més, vosaltres mateixos. A mi, el que m’ha interessat més, a part del que he insinuat, és la capacitat d’entusiasme -ja sé que em repeteixo- i al mateix temps la placidesa, no és la paraula més adequada però no trobo la justa, que transmet el bloc, és a dir, l’autora, i la seva visió de vegades lateral, poc convencional, el que no necessiti parlar de les darreres novel·les publicades –fins i tot s’atreveix a opinar sobre els llibres d’autoajuda d’una manera molt divertida-... Tot un plaer, per a mi, és clar. Potser només dos aspectes negatius: el bloc ara no admet comentaris, encara que sembla que sí que es podien fer als primers posts; a més, segurament pot resultar un inconvenient no haver llegit algun dels llibres, tot i que això té una solució ben fàcil. Però aquesta no és la qüestió.

estacions

Un romanès d’aspecte descurat
escampa, per l’enllaç dels passadissos
del metro, conegudes melodies
amb un acordió.

La llum és feble, els rostres de la gent
s’esvaeixen en ràpids esborranys.
Ningú és res més que part d’aquesta estranya
multitud que té rutes definides,
rutines de cada matí, camins de feina.

I no obstant, hi ha un moment que compartim
i que podria esdevenir el retrat
d’un temps que passarà, i que ara ens pertany.

El músic, amb perícia descurada,
toca Les fulles mortes, adient
a la fresca d’octubre, retrobada.
Una cançó amb nostàlgia tardorenca
i amb una certa angoixa existencial
en el seu to amarat de decadència.

...

Júlia Costa. "El músic ambulant" (fragment), a La pols dels carrers.


Ja no sento, fa temps que no el sento, el to decadent de tardor del músic al passadís del metro. Mal temps per al músic romanès. Busco el record en una altra veu.



Powered by Castpost


Pujo al carrer i baixo cap a la mar. Passo amb pressa per davant de la façana on temps enllà escoltava els instruments metàl·lics dels músics decadents condescendents als gustos del país i d’occident. Mals temps per als músics romanesos: la primavera no els acull com en altres temps. Més tard, a casa, els torno a escoltar: no és el mateix.



Powered by Castpost


P. S. Mig miro Àgora com altres dilluns. Només han convidat dos especialistes sobre la immigració. Els altres, com tu o com jo, són més o menys llegits, més o menys divertits, més o menys observadors, més o menys farsants. Potser una altra setmana els invitaran per opinar sobre la carrera d'enologia, als especialistes, no. Donen una nota de color, sobretot un. Ja se sap, la tele i la vida tenen aquestes coses.

(Dimarts i 13!)

subjectivitats dominicals

Tarda silenciosa de diumenge si no fos pel continu rebotar de la pilota del nen del primer al pati interior. Rutina amb calor ja excessiva. Uns quants titulars del diari i meus, intranscendents o transcendents –trieu vosaltres-, abans de posar-me a treballar.

Carrero Blanco, referint-se a Guinea i a l’autodeterminació “respetuosos como nadie con el derecho a la autodeterminació... Cuando esta autodeterminación es verdad, cuando los que votan saben lo que votan y no són instrumentos de quienes pretenden explotarlos...” Llàstima que els votants sempre siguin instrument d’algú. Actualitzeu la citació a la vostra conveniència.

“El govern rebaixa la xifra de participants en la manifestació de rebuig a la negociació amb ETA a 242. 923.” No hi ha dubte que tanta precisió indica una fiabilitat inqüestionable. Com s’ho han fet?
Es proposa Jiménez Losantos com a vicepresident del govern. Que lluny em cau tot si no fos que ho tinc tan prop.

"Tres encaputxats ataquen un vigilant d’un bar de Els Alamús i fingeixen ser estrangers encara que diuen alguna paraula en català” I si fos a l’inrevés?

Diu A. Corretja just en acabar el triomf de Nadal a París: “Yo creo que existe Dios y luego viene Rafa Nadal”. La frases li agrada i la torna a repetir quasi immediatament. Jo, la veritat, sóc conscient de l’existència de Nadal, de Déu no en tinc constància visual. Llàstima que Nadal sigui del Madrid, que sinó potser hagués figurat davant de Déu en la frase de Corretja.

Podria titular una part de l’article d’avui de Sagarra sobre borratxos i mafiosos amb classe: “Marsé és un cavaller que no ha vist un pagès en sa vida”. És possible que sigui veritat. Aquest és un país en què cavallers, burgesos i pagesos ... sempre han mantingut distàncies i formes, i dissimulen. Com a gairebé tot arreu. Així ens va.

Titular personal: “Èxit de la jornada de portes obertes a l’obra de la Sagrada Família”. Com que anar en bicicleta per Barcelona no és el meu fort i no he matinat, m’he fet un vol per la 3a catedral de la ciutat, la construcció de la qual segurament novel·larà algun escriptor de l’any 3.000 –si encara queda algú-. Ha estat una visita ràpida, fresca i plaent amb fons de frases per megafonia de Gaudí. Com que era tard, calculo que no hi havia més de 301 visitants. L’obra –pedra i metall- i l’ambient són espectaculars, babelians. Avui no faré altres consideracions. És la primera vegada que entro al temple i m’ha semblat ple de mercaders.

plats orientals variats

No recordo el nom perquè fins ahir a la tarda era el xino del carrer de dalt. A la tarda, però, van canviar el rètol entre dos i ha quedat el que es veu. Em sembla que encara no està operatiu però coneixent la diligència amb que actuen els orientals suposo que potser demà ja funcionarà.

Convindreu amb mi que el rètol és d’allò més suggerent i es presta al vol de la imaginació en les intencions dels propietaris i a múltiples interpretacions:

1. Hi ha una saturació de restaurants xinesos i els propietaris d’aquest han decidit que calia una remodelació externa per atreure nous clients. Els plats seguiran sent els mateixos i els occidentals, que no distingeixen gaire entre els orientals, no s’adonaran que el canvi és només extern. A la fi, als orientals tots els occidentals també els semblem iguals

2. La filla de la mestressa, que és tailandesa, s’ha casat amb un japonès, i han decidit no enganyar més els clients. A partir d’ara –per humilitat no posen els seus propis noms-, deixen ben clar que el japones i la thalandesa -bonic nom thalandia per una noia- són els amos de la cuina.

3. La propietària del local s’ha comprat uns llibres de cuina japonesa i tailandesa i s’ha entusiasmat de tal manera que de la nit al dia ha decidit caviar la seva orientació culinària.

4. Els propietaris han encarregat el rètol a un professional que no ho és gaire, o potser és xenòfob, i no ha consultat el diccionari perquè ha pensat que els orientals tampoc no s’adonaran si hi ha algun error en el paperet que li van portar amb el nom del restaurant i els detalls culinaris.

5. Els propietaris han encarregat el rètol a un parent que s’acaba d’instal·lar i encara no domina la llengua del país. De fet el parent ha preguntat al veí català de tota la vida si tot era correcte i el veí va pensar que ja s’ho farien –també és possible que el veí només domini el català oral perquè va patir –excusa universal del país en els majors d’edat- la repressió franquista.

6. També és possible –tots coneixem la subtilesa oriental- que els propietaris del restaurant hagin considerat que unes faltes de concordança, una manca d’accent i una h de més o una i de menys provoquin que es parli del seu local –jo ho faig- i això atregui clients curiosos.

7. Quant al nom del restaurant, evidentment no té cap sentit pels occidentals –no sé si el té pels orientals-, però fonèticament se sembla a xingar, i això sempre resulta agradable. Estic segur que el subconscient català ho captarà.

8. Aquest punt i els que se us puguin acudir els heu de completar vosaltres.

No, ja sé que no us concreto l’adreça del restaurant, si algú hi vol anar, només cal que me la demaneu directament. Jo, de moment, no sé què fer. Si el cuiner té tanta cura amb els plats com els propietaris amb el rètol...

ruràlia

Ahir, després de dinar tard , estava en un moment d’aquells de relaxació en què em vaig passant canals amb l’única finalitat de trobar una veu i unes imatges que m’acompanyin fins que em decideixi a reemprendre el ritme. Vaig aturar-me una estona en el partit de Nadal –quina bèstia!-, però el moviment de la pilota de tennis em feia venir son i vaig continuar voltant fins que vaig anar a parar a la cerimònia inaugural del mundial de futbol.

Em vaig revifar de cop: feia temps que no veia una actuació tan nacionalista, tan "ètnica", tan centrada en els valors de la terra. Per un moment vaig imaginar que em trobava en els Jocs Olímpics del 36.

No podria dir ben bé per què en algun moment vaig anar al meu passat. Vaig recordar la meva estada a Freiburg, camí de Munic. Vaig recordar com vaig conèixer la Heidi, meitat austríaca meitat d’Arizona. Vaig anar viatjant amb ella com si fos avui. Vaig rememorar com a penes ens enteníem, però com m’enamorava la seva veu i el seu cos. Vaig veure una altra vegada com allò que em divertia i m’encisava al final ens va distanciar. Va ser culpa meva, ho sé, que no sabés apreciar la seva dèria de cantar-me a totes hores amb el seu acordió cançons com la que podeu escoltar més avall. Jo llavors era jove; ara entenc millor aquella barreja de jodel i de country que eren ella mateixa.



Powered by Castpost

El Tibet és llunyà

Llegia fa pocs dies que el jutge de l’Audiencia Nacional Ismael Moreno ha començat els interrogatoris dels testimonis en el cas de la querella que el CAT (Comité de Apoyo al Tíbet) va interposar el mes de gener contra el govern xinès per suposat genocidi del poble tibetà. Ja no es tracta de jutjar, com ho va fer Garzón, un vell dictador, sinó els responsables d’un dels Estats més poderosos del món i amb el desenvolupament econòmic més espectacular. Una decisió agosarada que no m’estranya que el jutge Moreno només acceptés com una imposició de la pròpia Audiencia, perquè ja m’explicareu les possibilitats que té la querella de prosperar o, en cas de fer-ho, les complicacions diplomàtiques a què s’exposa el govern espanyol, per molt que intentin justificar la situació al·legant que els Tribunals de Justícia són independents. Tampoc no crec que el cas faci gaire gràcia als empresaris espanyols i catalans, que tenen a la Xina un mercat encara amb moltes possibilitats.

En què pot consistir una condemna al govern xinès? Quines seran les penes en el cas que el jutge els trobi culpable de genocidi? Ignoro la resposta exacta, però tothom sap que el resultat del judici no pot tenir altre efecte que el purament publicitari, en el sentit que a Espanya i a l’estranger es conegui el comportament repressor de la Xina, cosa que no és cap novetat, i es parli del poble tibetà,, força desconegut més enllà d’alguns aspectes folklòrics. Un precedent, dieu? De què?

Thubten Wangchen, director de la Casa Tibet a Barcelona, un dels primers interrogats en el judici, té clar que el que es pot aconseguir es precisament el que he dit: que es conegui la terrible situació del poble tibetà sota la dominació xinesa. També pretén que el govern xinès reconegui els seus errors i comenci a respectar els drets humans. Em sembla que la segona pretensió no té gaires possibilitats de prosperar a partir del que es digui al judici, que la Xina, com un drac amb enemics insignificants, seguirà el seu propi camí i que la situació del Tibet més aviat pot empitjorar en un futur immediat.

De moment, no veig que els mitjans de comunicació estiguin interessats en el seguiment del judici, i no sé si el govern xinès en té coneixement, suposo que sí. Ja s’aniran veient les reaccions. Mentrestant la pregunta que ens podem fer és si s’ha de celebrar un judici que se sap que en cas de tenir una resolució favorable als demandants no podrà aplicar cap pena efectiva, que en el millor dels casos només quedarà en un reconeixement per part d’un tribunal espanyol que als territoris ocupats per la Xina es vulneren els drets humans. I deixeu-me ser cínic, els diners dels contribuents i el temps del tribunal s’han de gastar en un cas de resultats no només dubtosos sinó clarament publicitaris?

Cal dir que jo, de moment m’he interessat per repassar la història del Tibet, que he recordat que alguna vegada m’havia creuat amb Thubten Wangchen, pel Passeig de Sant Joan, que he visitat virtualment la Casa Tibet del carrer Rosselló, que he conegut els actes que s’organitzen a Barcelona els propers dos mesos, que he sabut que Sa Santedat granada –o vermella- vindrà aquí (entrades a ServiCaixa) uns quants dies després que Sa Santedat blanca hagi anat a València...

I si algú vol alguna firma, poca cosa més em sembla viable, que m’avisi.

i encara els premis

La Júlia agafa en part com a pretext la carta de Gabriel Ferrater que vaig reproduir fa una dies per escriure un interessant post sobre els premis literaris –i els premis i subvencions en general i en particular-. Ferrater, com vau llegir, parlava del segon Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que just abans-d'ahir sabíem que s’havia concedit en la seva 38a edició a l’historiador Josep Termes, que es manifestava “descol·locat, aclaparat, com si li hagués tocat la loteria”; hem de suposar que es referia més al prestigi del premi, controvertit com tots, que als 30.000 euros.

Sobre Josep Termes podeu trobar informació diversa, no massa interessant, a Internet, però jo avui us aconsello les paraules de la Lola –un altre excel·lent bloc amic menys prolífic del que un desitjaria, deixeu-me fer una mica més d’endogàmia blocaire- i, si voleu, llegir aquests articles de l’”Avui” i de “La Vanguardia”.

Com que els premis sempre originen alguna crítica i sembla que es massa aviat per parlar de l’oportunitat o no de concedir-li a Termes, els dos diaris reprodueixen el retret que es fa al fet que només dues dones hagin estat mereixedores del Premi d’Honor en els seus 38 anys d’existència. I és Albert Manent (un dels vuit homes entre els nou membres del jurat), que ja té prou edat, o el que sigui, per no ser políticament correcte qui respon: “Sí que hi ha dones escriptores o historiadores. Però encara no han arribat a la maduresa suficient per obtenir el premi. Si no hi ha figures equivalents a Clementina Arderiu, Rodoreda o Víctor Català, no les podem inventar”. Home, potser si esperem que madurin massa se les menjaran els cucs, que en aquest país ja sol passar. És clar que, quina dona?

Segur que la resposta de Vicenç Villatoro, un altre dels membres del jurat, hagués estat molt diferent. Aprofito per recordar-vos que el polifacètic publicista va guanyar fa pocs dies el Premi El Vaixell de Vapor, convocat per la editorial Cruïlla per a lectors encara verds, dotat amb 24.000 euros, per la seva novel·la La Torre, que se centra en la construcció de la Torre Eiffel. Quan sigui el moment ja llegirem La Torre i decidirem si es troba a l’alçada de les obres que en el segle passat van escriure per als nens Bertrana, Carner, Riba –excel·lents les Aventures d’en Perot Marrasquí d’aquest darrer-... Mentrestant, ens agradaria saber els vots particulars dels altres membres del jurat, en aquest i en tots els premis.

canaletes

La meva falta de previsió en la distribució de la feina quotidiana m’ha allunyat del bloc un dia sencer, cosa que m’ha semblat terrible, però no dubto que ha estat un descans per la meus lectors i lectores habituals –volia dir lectores i lectors-.

Torno amb un somriure provocat per uns humoristes que sempre van amb una mica de retard respete l’actualitat. Els mecanismes de l’humor amb freqüència són misteriosos, depenen de molts factors, entre els quals destacaria l’exageració d’una situació que, no obstant, no és del tot inversemblant. Per suposat, cal que el receptor del missatge hagi seguit el procés que l’ha conduït considerar que la inversemblança no ho és tant com sembla, que la realitat des de la qual es partia i les bestieses que es deien podien conduir a aquesta situació extrema que plantegen Ventura & Coromina a “L V” d’avui. Posats a imaginar, alguns donarien la vida, o alguna cosa menys, no exagerem, per aquesta solució. El bon humor (o és l'humor bo?) sovint té alguna cosa de cruel, de burla sense compasió, i si és per a tots els públics, millor.

estels de sobretaula

Som poc més de vint des dels 2 als 70 anys. Alguns dels de mitjana edat, votants o militants d’ERC, han decidit que avui no es parlarà de política, cosa que no m'estranya. Amb el meu company de la dreta, del poble –fa mesos que no hi vaig-, petit empresari, parlem dels canvis humans que a penes conec. Han arribat molts romanesos i m’explica quines cases han llogat, quines feines fan i per a qui treballen. Ell en té un de contractat. Em parla dels seus progressos lingüístics, de les primeres paraules que va aprendre, de com algunes no són necessàries per a expressar necessitats però sí per a donar contundència a la conversa. Em sembla que noto una certa admiració per la feina ben feta i un intent de defensa davant el tracte negatiu i indiscriminat dels diaris en els darrers temps, però tampoc aprofundim en el tema perquè prefereix parlar del que coneix i no del que es diu. “Als pobles petits, tu ja ho saps, les coses són diferents, aviat ens coneixem tots”. Sí i no, de vegades també compten més les aparences que la realitat i tots som una mica àngels i dimonis. De totes maneres el meu company de taula és vital i optimista per naturalesa, sempre sol trobar aspectes positius a qualsevol situació.

Continuem parlant de les malifetes urbanístiques a la costa i de com aquest any haurem de triar unes altres hores per anar a la platja perquè fins i tot les que eren tranquil·les estaran saturades i de com no hi ha marxa enrere. Continuem...

Converses de sobretaula llarguíssima a primera línia de mar mentre pel cel passa un avió d’Iberia que s’acaba d’enlairar del Prat i la gent es banya aliena a qualsevol altra cosa que no sigui el goig del moment, mentre alguns fan volar estels que des d’on som sembla que no tinguin cap lligam amb la terra.

una altra mirada

Aquí és cap de setmana llarg: Pentecosta. Ens desplacem per les rodalies, que demà, avui ja, no toca treballar: Castelldefels, Sitges, Sant Cugat... A Sant Cugat recordem el mestre sense premis que ara fa 36 anys, potser tocat per l’Esperit Sant en forma de flama que no de colom, escrivia aquesta carta, potser mentre bevia una mica de ginebra perfumada. Potser també els de l’Òmnium van ser tocats per l’Esperit Sant aquell any i van donar el premi encara jove (cal actualitzar-se, Lletra i companyia) –el segon any- a un dels poetes grans que com cap altre havia connectat amb els joves, a un poeta que no tenia por de dir el que pensava, segurament perquè era prou gran –llegiu l’adjectiu com us sembli- per saber que hi ha moments que un ha de sortir de les paraules dels llibres i compartir al carrer el que explica en els llibres.

Ni Ferrater ni Brossa van ser premiats més tard, però és que els premis no es poden donar a tothom en un mateix any i, a més, Ferrater no va voler esperar el seu moment.


Sant Cugat, 15 juny 1970

Sr. Director de Tele/Estel,
Aragó 390.
Barcelona 13.

Distingit amic:
Dec agraïment a l’Òmnium Cultural, perquè l’any passat em van donar una bossa de treball, i potser també perquè una vegada em van pagar un sopar. Ara, això no em faria sortir a la seva defensa, però les protestes per la concessió del “Premi d’honor” han arribat a un grau de poca-solta tan gran, que algú ha d’intervenir-hi.

En primer lloc, Joan Oliver és un poeta excel·lent, i mereix molt bé el premi. D’acord que d’altres també el mereixen, però el reglament no diu pas que s’ha de donar a tothom en un sol any.

De tota manera, la poca-solta no ve d’això: ve d’oblidar que es tracta d’un premi en diners, i que quan es parla de diners no s’ha de parlar d’una altra cosa. Doncs bé: si examino la més llarga de les llistes de candidats que els protestataris han presentat, obtinc el resultat següent. El Sr. Ferran Soldevila rep, precisament, una pensió de l’Òmnium Cultural. Josep carner devia rebre una pensió digna de la Universitat de Brusel·les. El Sr. Moll és (moderadament) ric. El Sr. Coromines és full professor a la Universitat de Chicago. El Sr. Pla no deu tenir necessitats econòmiques agudes. No sé si el Professor Bosch Gimpera és encara en actiu o ja s’ha jubilat, però n tot cas la Universitat de Mèxic el deu mantenir decentment. I jo hi afegiria un altre candidat, J. V. Foix, que tampoc no necessita mig milió de pessetes. En canvi, Joan Oliver té setanta-un anys, i ha de passar tot el dia ocupat en una sinistra feina d’oficina, amb un sou que estic molt content d’ignorar perquè conec les editorials del país. Tant al Dr. Rubió com a Joan Oliver, el mig milió els feia falta, i considero doncs que aquest mig milió ha estat perfectament esmerçat. Si l’any que ve m’encarreguen a mi de donar el premi, me’l partiré jo amb Joan Brossa.

És que aquests protestataris viuen dins un conte de fades, o bé són menors d’edat i creuen encara en el valor ideal de les condecoracions? El premi Nobel l’han tingut, des d’Echegaray fins a François Mauriac passant per Pearl Buck, els pitjors esciptors dels dos continents. D’afegir-se a una companyia així no pot il·lusionar cap persona adulta, però la corona sueca és una moneda sòlida.

Amb una salutació molt cordial.

alea jacta est

Ves per on jo avui volia parlar dels premis Lletra i començaré parlant dels premis de la Institució de les Lletres Catalanes. Seré breu. A l’efecte Jauss per una banda i a Entrellum per l’altra em donen notícia que s’han concedit els ajuts de l’any. Cap dels dos sembla gaire content. El primer amenaça que tindrà en compte que no l’han tingut en compte per desfermar la caixa de Pandora i el segon insinua l’alegria institucional en el repartiment de diners. Jo, per la meva banda i vistes algunes subvencions, m’adono que el meu badoquisme m’acompanyarà fins a la mort, perquè potser sí que a mi, que tinc tres webs amb tres estrelles –màxima qualificació- a grec.net i un amb dues estrelles, m’haurien concedit uns quants euros per anar a fer uns sopars amb amics, coneguts i blocaires. Evidentment, per ampliar les pàgines no necessito diners, sinó temps, i de temps encara en tinc, i tampoc és qüestió que la Institució em retiri i em munti un piset en pla amant complaent. Si alguna cosa em neguitejaria és adquirir el paper de l’impostor subvencional de què parla Xavier Moret en la seva novel·la.

Quant al premi Lletra, en el qual jo també vaig participar amb èxit relatiu en anys anteriors, em crida l’atenció que aquest any hagin dedicat una secció especial als blocs i en canvi no n’hagin nominat cap. Seria possible que algun dels responsables del premi m’expliqués el motiu d’aquesta novetat? Ho dubto, perquè segurament no llegiran la meva pregunta.

Entre els blocs presentats n’hi ha alguns que visito assíduament, i d'altres no tant, tot sigui dit: el de la Júlia, el de Sani i el de Toni, que repeteix amb la intenció, suposo, bé no suposo sinó que sé, de guanyar un any més la votació popular ja que deu tenir clar que el premi del jurat se l’emportarà com sempre alguna de les pàgines nominades pel propi jurat.

Aquest any jo ja tinc el meu favorit (en Toni no l'encerta, crec) . Em refereixo no a la pàgina que prefereixo sinó a la que crec que votaran els membres del jurat i que, seguint la tradició, ha de sortir d’entre les vuit que han triat prèviament. L’any passat no em vaig equivocar en les meves prediccions, com sap el Llibreter, i dubto que aquest any erri . Felicito a ... No, no... no voldria que el jurat se sentís influït pels meus raonaments i tries una altra pàgina només per contradir-me . Ara, si algú vol saber en privat el nom del guanyador, només cal que m’ho pregunti a través d’un mail, que li respondre amb molt de gust.

apocalíptic de dijous a la nit

L’Albert em diu que espera que faci un comentari més llarg de l’entrevista d’ahir de la Terribas a Zapatero. La veritat és que no puc. No puc perquè no la vaig veure tota, perquè em vaig distreure massa amb altres coses durant l’estona que els vaig estar mirant, perquè, finalment, no em va semblar que es digués res de nou que fos interessant o que no sabéssim ja –la mateixa Mònica va confirmar que obviava algunes preguntes ja que sabia que no obtindria resposta-. Per altra banda, com li passa al mateix Albert, la política m’interessa, és clar, però em costa trobar polítics, i no és que desconfiï de la seves intencions, planificacions i honradesa, sinó que, com tothom, veig el que fan (algú de vosaltres ha vist com Maragall li ha dit avui a Mas, en resposta a una interpel·lació en què tractava el govern de passota, que la seva intervenció era psicodèlica? O ell o jo ens havíem pres un àcid, perquè no m’acabo de creure el que he sentit, o potser em confonc amb “Polònia”).

Localista, nacionalista, universalista i consumista com sóc, cada cop –al menys els dijous a la nit-, però, em preocupa més que aquest interès necessari per les petites coses quotidianes i immediates d’aquí i d’allà que ens alegren o ens emprenyen em facin perdre de vista que, si no jo, els que vindran tenen els dies comptats. És clar que totes les previsions, fins i tot les teòricament més creïbles no es veuen més que com profecies apocalíptiques d’il·luminats amb ganes d’emprenyar. Fa poc llegia això a “LV”:

-¿Qué entiende por colapso?
- Hay gradaciones de colapso, y dependen de las decisiones que tomemos hoy...

- ¿Cuál sería la peor decisión?
- Mantener el incremento del consumo, del crecimiento industrial y de la depredación de recursos naturales.

- ¿Qué colapso se derivaría de eso?
- El de la hipótesis Gaia, de Lovelock: puesto al límite de sus posibilidades, el planeta se vengará... y se nos sacudirá de encima.

- ¿Una extinción?
- Sí: quedaría sólo una veintena de individuos perdidos por el Ártico, por ejemplo...

- Suponga que nos portamos algo mejor...
- Podría darse la hipótesis de Colin Campbell: el petróleo se agota. La población mundial decrece a sólo 1.000 millones. Fragmentada en clanes, vive al modo preindustrial...

Qui se les creu aquestes bestieses i d’altres que diu Dennis Meadows -i les seves solucions fan riure-? De totes maneres, tampoc no cal posar-se tràgic, que de ser certes aquestes prediccions no ens han d’impedir dormir, perquè tothom sap que tot s’acaba, l' única incògnita és conèixer la data precisa. Mentrestant anirem al cinema, llegirem una mica i anirem a presentacions de llibres, escoltarem música, treballarem una estona, viatjarem quan puguem, menjarem cada dia, escriurem en un bloc, xerrarem amb els amics, comprarem un cotxe o una bici nova, parlarem a favor o en contra de l’Estatut, votarem o no quan calgui... El que hagi de ser serà, i que els polítics i les multinacionals i altres institucions que van més enllà de la meva comprensió hi facin més que nosaltres.

P. S. Encara no acabo d'assimilar el que diu Meadows que ja llegeixo una altra Contra apocalíptica. Deuen voler alguna cosa aquests de "L V" amb tanta insistència. Mira que si al final no em puc acabar de llegir -cada dia sóc més lent- la novel·la que tot just he començat...