tradicions

Les tardes dels divendres m’agrada trepitjar els carrers de la ciutat sense cap objectiu més que el d’esbargir-me de la rutina de rellotge de la setmana. Bé, sovint tinc una intenció general, vaga: entrar en alguna llibreria de nou o de vell, qui sap si allargar-me al carrer Tallers a la cerca d’un disc, veure si encara queda un xuixo petit a l’Escrivà de la Rambla (autodesafiament inútil la majoria de vegades), potser entrar a la Boqueria a comprar marisc o alguna fruita de la temporada... L’important és el passeig en si mateix, badar en aquesta Barcelona igual i canviant, trobar-me de sobte alguna sorpresa.

Aquesta tarda, però, tenia dues motivacions concretes: observar de prop el cartell de Barceló de la corrida del 17 de juny a la Monumental i fer la ruta de l’ou com balla.

Vaig veure a la premsa que Miquel Barceló, a petició de la Plataforma para la Defensa de la Fiesta, havia fet un cartell que em va cridar l’atenció. Res de vermells, daurats o plata, únicament blanc i negre (potser matisos de gris) i poca definició. Em va semblar, a més, que la mitja lluna de la dreta oferia una doble lectura: els assistents a la fiesta podien interpretar-se també com la vegetació del camp en què el toro ha passat la vida fins el moment de la seva mort (imatge parcial més avall). Com que la Monumental em cau a poc més d’un quart de casa, he iniciat el camí just acabades de tocar les cinc de la tarda. Un fracàs total, el venedor d’entrades del museu taurí (m’ha fet l’efecte d’un funcionari misteriós de la postguerra) sabia de què li parlava i m’ha dit que hi havia molta gent interessada en el cartell, però que l’únic que em podia aconsellar és que em presentés el diumenge abans de començar la corrida i contactes amb els de la Plataforma. Desisteixo.






















L’esdeveniment important del 17 és el retorn del torero José Tomás. Ja no queda cap entrada i suposo que funcionarà la revenda. És curiós que un fet destacat en el món taurí, que reunirà molta gent –“lleno hasta la bandera”-, passi completament desapercebut per la majoria dels ciutadans, tot i que la Plataforma antitaurina ja ha convocat una manifestació de protesta. Em resulta igualment curiós que Barceló hagi fet el cartell commemoratiu. En la primera ciutat oficialment antitaurina d’Espanya es produeix un esdeveniment de repercussió important per als aficionats i un artista de renom accepta el repte d’immortalitzar-lo, d’universalitzar-lo. El debat està servit: salvatgisme o art, convenciment o moda? És clar que a Barceló, des que ha fet la seva obra a la catedral de Palma tot li pot ser perdonat o, vist des d’una altra perspectiva, continua la seva obra de temàtica religiosa.

Quant a la ruta de l’ou com balla, és un dels passejos més relaxants de la temporada de primavera (em remeto a les impressions de 19-6-2007 amb connotacions polítiques, ai!). Aquest any he visitat el jardí de l’Ateneu (en Ferran diu que va ha fet tard, igual que a mi la temporada passada). Feia anys que no hi pujava i m’he passat una bona estona assegut contemplant les evolucions de l’ou i escoltant les converses llunyanes de l’entorn. Per un moment m’ha semblat que estava en un altre món, en una illa de pau on el temps ha quedat aturat i només les evolucions de l’ou sobre la font guarnida amb flors i pomes marcaven un ritme regressiu. He imaginat que en la taula del fons a la dreta, els tertulians parlaven de toros. Quan he sortit, la dama i el cavaller sexagenaris, únics ocupants de la sala, continuaven la seva interminable partida d’escacs sota una llum groguenca que suavitzava rostres i peces.