1.6.12

la dignitat del temps sense rellotge


Em revolta aquesta foto - prescindeixo del lloc i les circumstàncies. Quina dèria de voler recordar als vells la realitat d'un rellotge que ja no els fa cap falta! Quina dèria de voler-los fer creure que si no saben l'hora que marquen les busques i el dia que marca el calendari és que estan malalts! Quina dèria de voler-se convèncer que els cal continuar amb unes rutines que ja no són les seues! ¿És que els vells no saben que el dia comença amb la claror i acaba fosc? ¿És que els vells són incapaços de saber si fa sol, plou o hi ha lluna plena? ¿És que els vells són incapaços de sentir la calor de l'estiu, el fred de l'hivern, la tristor de la tardor o la bogeria -boirosa- de la primavera? Algú es pensa que no noten, perquè callen, que sopen quan abans berenaven i que van a dormir quan sopaven? No, els vells, com els nens, no necessiten l'hora de cap rellotge, sinó algú que vulgui entendre el seu temps i que intenti compartir-lo sense cap altra hora que la que marca el ritme dels temps retrobats o encara per descobrir. I si no sabem descobrir el temps dels vells per amor -quin misteri, l'amor!-, potser serem capaços de pensar que algun dia el seu temps serà el nostre, és només qüestió d'hores de rellotge.

8 comentaris:

Allau ha dit...

Els vells ho solen saber. Les noies aquestes de la FP circulen despistades, però acostumen a ser criticables.

Júlia ha dit...

En general, em fan certa angúnia aquests tractaments plens de bona voluntat en els quals es tracta els vells com a parvulets però vaja, no diré jo que no s'hagin de fer i qui sap com m'hauré de veure.

Francesc Puigcarbó ha dit...

els tracten com a nens petits, potser perquè no han entès res de la vellesa que té el seu propi temps.

Clidice ha dit...

Avui rumiava que fa 7 anys que vaig guardar el rellotge en un calaix, i vaig sobrevisquent amb el mòbil i l'ordinador, perfectament despistada i, a més, mai dels mais, sé el número del dia en què visc. Em molesta molt aquesta dèria per fer-nos creure que la vellesa és un estadi "reversible" a base de jocs i estrès. Els meus avis van viure a casa fins al final i no els calia tot això, només molta paciència i amor. Morir-se hauria de ser més normal.

iruna ha dit...

recordo un dia que ma iaia es va despertar a la nit i, trobant a faltar la claror del sol, preguntava: "qui m'ha trencat lo cel?", desorientada i angoixada.

me sembla que en aquell moment la nostra reacció va poder ser pareguda a la d'estes persones que els fan tallers, un intent de "rescatar" algun trosset de memòria que pogués ajudar a calmar aquell neguit, "són les deu de la nit, iaia, ningú li ha fet res al cel, lo sol s'ha amagat i encara tardarà a tornar a sortir"...

explicacions possiblement "inútils"... no sé si "innecessàries", no sé si "massa infantils"...

potser és que mos semblen "infantils" perquè són intents de tornar a explicar o intents de recuperar memòria de coses que quan les saps, quan les recordes, semblen "tan elementals"... però que, tal com expliques al començament del post, pot arribar un dia que ja no ho són.

"tractar com a nens petits"? des de quin punt de vista? dirigint-te a algú "com si fos un nen petit", diuen... però també pot ser que es fan "com lo nen petit que ets tu", quan no saps com tractar d'altra manera la vellesa, o la desmemòria (que no sempre van juntes, perquè també a persones de totes les edats a vegades se'ls parla així... quan mos sentim "petits" i no sabem fer-ho d'altra manera).

qui necessita l'hora dels rellotges? en part, tothom, i en part, ningú.

miquel ha dit...

Que ho sàpiguen o no, Allau, la veritat és que no té gaire importància, si no és que els altres diuen que en té.
I els metges, no només les noies, però deixarem aquesta història per un altre dia.

Fixa't, Júlia, que jo només parlo del temps del rellotge, que arriba un moment que és indiferent per a certs vells. Una altra cosa són estímuls diversos que algun dia podríem valorar.


No ho volen entendre, Francesc; en alguns casos els que acompanyen els vells, per amor o per obligació, volen fer-los partícips del seu temps. Bé de fet això ja sol passar en totes les relacions humanes: actuem segons el que ens sembla i tenim poc en compte el que els sembla als altres.


Ja t'has adonat, Clidice, que parlo de certs vells, els qui no necessiten rellotge. La qüestió, com tu dius, no és voler-los "recuperar", sinó compartir en la mesura que sapiguem la seua vida.


Va arribar un moment, iruna, que amb la meua mare ja no vaig inentar recuperar la "realitat", sinó entrar en la seua "realitat" en què el temps anava i venia i tot era possible. Barrejàvem realitat i ficció, inventàvem realitats a mesura que apareixien, seguíem històries inversemblants sense cap problema, i quan convenia, canviàvem...
La diferència entre els nens i alguns vells és que als vells ja no cal educar-los, només estimar-los, i la forma de fer-ho és cosa de cadascú, com amb els nens, és clar.
Ei, jo ja no necessitaria rellotge, ni dies del calendari, si no fos pels altres. Ara mateix eñ calendari em diu que he de fer la declaraciço de renda. Si fos per mi, no em caldria fer-la, però aleshores algú s'enfadaria, sobretot perquè dirien que no he pagat el que devia :-)

Pais secret ha dit...

M´he esperat a comentar i no tenia gaire clar si fer-ho o no perquè el tema em resulta contradictori. Per tant no opinaré si em sembla bé o no que els facin reapendre el temps o que només sigui una manera de distreure´ls...és complicat.
El que sí vull dir-te és que en el teu darrer comentari hi he trobat una de les claus per a relacionar-se amb les persones que van desubicant-se en el nostre temps o amb la nostra realitat, tal i com l´entenem.
és el que tu dius "entrar en la seva realitat". Crec que per seguir connectats a ells de manera natural aquesta és la manera , entrar en el seu univers. Sé que hi ha moments que ratllen la desesperació o la impotència, el surrealisme o diga-li com vulguis, però una vegada ho has superat és molt enriquidor i te n´adones que les coses no sempre son com ens les pinten o com ens han ensenyat.

I el que és més paradoxal és que segurament són ells , els nostres vells, els que en la nostra infantesa ens han ensenyat "com ha de ser tot" i ara en canvi, t´obren una finestra en què tot es desmunta i pren una altra forma.
No sé si em sé explicar del tot bé.

Bon diumenge Miquel.

miquel ha dit...

T'expliques molt bé, A., perquè en bona part jo anava -vaig- per aquí, que no és res més que mirar d'entrar en la realitat de cadascú. Evidentment, quan parlo de vells em refereixo a aquells en què és obvi que la realitat que tenien, la realitat més o menys comuna a tothom, ja ha perdut la validesa que podia tenir; és aleshores quan cal veure quina és la millor manera de fer-los participar en la vida de manera que la vida no els sigui més carregosa del que ja els és. Des de la meua experiència d'observador i partícip, he vist veritabls barbaritats en el tracte amb determinada gent gran, potser algunes vegades a causa de la falta de "temps" o de la ignorància, altres per una insensibilitat important. Deixo de banda, és clar, la gent -tanta- per als quals els vells són pràcticament invisibles.