No sé com arribem a parlar dels vells, però surt a la conversa l'àvia de l'ajudant de forner, que n'acaba de fer cent tres i que des que va caure l'any passat no s'atreveix a sortir de casa, encara que la C. creu que com que és tan presumida segur que continua anant a la perruqueria. Continua explicant la C. que un client seu, de vuitanta-sis anys, s'acaba de casar, i afegeix, ella que no és gaire partidària del divorci:
-En aquesta edat, casar-se és fàcil, si tot va bé, fantàstic; si el matrimoni no acaba de rutllar, sempre els queda el consol de pensar que la cosa no durarà massa.
El carnisser, que acaba d'arribar per comprar el pa de cada dia, després d'afegir-se als somriures dels clients, com que també coneix els recent casats, no es pot estar de ficar cullerada, i ja sabeu com són els carnissers:
-Doncs a mi m'han dit que volen esperar una mica abans de tenir fills.
Els clients repetim els somriures.
I malgrat tot, no hi ha malícia, sinó, en tot cas, un pèl de tendresa que no som capaços de manifestar perquè ens volem escèptics, i potser certa enveja que no som capaços de reconèixer perquè som massa joves.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
no deixa de ser un estat d'una certa tornada a l'innocència.
i aquesta mena d'enveja dels qui l'han perduda, Francesc :-)
Publica un comentari a l'entrada