6.9.15

parèntesi en el full de ruta


El sobrepasso trenta o quaranta metres més avall de la pastisseria Cusachs, a penes m'hi fixo; va arrambat a la paret i porta una bossa de plàstic de les que donen a la botiga a la mà dreta. Just quan el deixo dos o tres passes enrere, em crida. Em pregunta si el puc acompanyar fins el cine Texas i em diu que li fa una mica de vergonya de demanar-m'ho. Cap problema, avui ell, demà jo. No sap com agafar-se per sentir-se més segur amb mi -potser és el pudor del contacte d'un home amb un altre, potser la falta de costum- i jo tampoc ho tinc clar, però al final avancem amb la meua mà al seu avantbraç. Xerrem. M'explica les dècades que fa que freqüenta el Texas, que abans vivia prop de Santa Maria del Mar, i d'aquí, no sé com, passem a quan tenia cinc anys, a Moncada: sap, els “milicianos” ens van prendre el cotxe i la casa. A partir de les explicacions dedueixo que tenia cinc anys quan va esclatar la guerra. Sí, vaig nàixer el 23 de febrer; després va venir el Tijerazo, se'n recorda? Dos vegades em diu que si m'ha demanat ajuda és perquè avui havia carregat molt, tot i que la bossa té forma de pera i s'entreveuen a través de la seua transparència tres o quatre taronges i aliments de menor volum. Quan arribem davant del Texas es disgusta perquè el local té la persiana abaixada i ell pretenia descansar en un dels bancs del vestíbul abans de continuar la segona etapa. Continuem fins a la cantonada al ritme lentíssim que marquen els seus peus, ell explicant-me passat remot i immediat i jo afegint complicitats al que em conta; just abans de girar em dóna les gràcies per la companyia i em diu que ja pot continuar sol. No insisteixo més que una vegada. Seguim la nostra via. Ni tan sols ens diem el nom, i si ens tornem a veure potser no ens reconeixerem o no ens direm res. Conversadors ocasionals, veïns desconeguts que hem compartit uns metres i una condensació anàrquica de les nostres filiacions. Avui dinarem una mica més tard del previst.

2 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

el nom no importa, és una situació quotidiana que altera una mica el monóton dia a dia.

miquel ha dit...

Sí, Francesc, el nom és el menys important