instantànies d'estiu (olors)

Aquests darrers deies llegeixo o escolto diferents al·lusions al fonoll marí: en un blog, que ara no sabria retrobar, i en un programa de televisió, on un home gran explica que durant la guerra es feia servir en les ensiamades (no sé si encara és viva aquesta paraula o ja ha estat definitivament substituïda per amanida). El fonoll marí té una certa aparença de planta crassa i és més trencadissa i menys olorosa que l’altre fonoll. En Barral en parla d’un altre ús. Jo no en tinc constància.

Farem nit a Jóncols, en memòria d’altres escales, quan aquesta cala fonda i solitària era un paradís feréstec. A la platgeta més profunda, a peu d’aigua, sobre el cascall de pissarra, hi havia una barraca d’una sola cambra amb una olla neta, el foc preparat i una mica de llenya en un costat, vora uns bancs de pedra. Segurament era propietari del pòsit o de la confraria dels pescadors de Roses. I feia la impressió que ningú, cap mena d’excursionista desaprensiu, no n’abusava. Un parell de vegades que la vaig visitar, a la ratlla dels anys seixanta, ho vaig trobar tot al seu lloc. En un d’aquests viatges em vaig amagar aquí d’una tramuntana i m’hi vaig quedar dos dies. Vam coure peix agafat allí mateix, fent servir l’olla i la llenya que, naturalment, després vam deixar tal com estava. Recordo que un matí vaig aconseguir acorralar un nero petit, però almenys de quatre o cinc lliures, perseguint-lo a peu dret amb la fítora fins a fer-lo saltar sobre els còdols. Les roques eren plenes de peix sedentari: aquestes bestioles verdoses que per aquí anomenen petards, però també sards i pagells, que brillaven com miralls cada vegada que feien una virada rBpida quasi a la cara de l’aigua. I ramats de julioles, que també anomenen julivies, pasturant per entre les algues ondulants. Amb barretets i garotes es podien fer aperitius suculents. “Si portaves a bord oli, sal i vi -diu en Ramon-, et podies engreixar passant aquí quinze dies sense altra feina que fer un passeig cada matí arromangat fins als genolls.” A les roques ja seques, una mica més altes, hi abundava el fonoll marí, una herba que té tots els gustos i que dóna gust al fum del foc que s’encén per coure peix a les pedres.

Avui, aquestes petites aventures per la nostra costa deuen ser impossibles.