queixes d'estiu al desert

Torno del mercat de la Concepció, mig desert encara, de comprar quatre coses que em faltaven pel dinar d’avui i per la resta de la setmana. Abans d’arribar a casa passo per l'oasi del quiosc. El quiosquer avui, i la cosa fa dies que dura, està de mala llet, ja no per la competència deslleial de les monges de l’altra banda del carrer que regenten un col·legi i que donen entrepans i beguda als indigents, però reben cada dia 30 o 40 diaris gratuïts que li baixen les vendes al meu quiosquer. M’explica que fa uns matins, a les 7, es va situar a la vora de la porta i quan la monja va sortir a recollir el plec de diaris se li va presentar i li va dir que li semblava molt bé que donessin menjar a qui ho necessitava, però que cada vegada que es donés un cop al pit a la capella en la seva comunicació divina pensés en el pobre quiosquer de la cantonada. M’imagino l’astorament de la monja en assabentar-se que havia pecat sense saber-ho. Bé, no, avui el quiosquer no està especialment dolgut amb les monges o amb internet o amb altres intrusismes, avui la seva bel·ligerància la dirigeix al govern.

M’assenyala el xamfrà d’enfront on dos turistes francesos estan canviant la roda del seu cotxe i em repeteix el que veu des del quiosc dia sí, dia també. Para un cotxe amb un o dos turistes al semàfor i un noi, dissimuladament, li rebenta una roda; immediatament el propi noi li assenyala al despistat conductor la roda. Ja aturat al xamfrà, l’individu s’ofereix amablement a ajudar-lo o li indica un hipotètic taller d’allà mateix on l’ajudaran, mentrestant un company obre la porta i s’endú el que troba més a mà. Els dos turistes d’avui han perseguit el lladre, però no han arribat gaire lluny perquè la moto d’un company l’esperava uns metres més amunt. El francès coixeja perquè s’ha fet mal en la persecució. La seva dona deu trucar a la policia que potser a la llarga els tornarà la documentació però no els diners. Bon principi de vacances.

El quiosquer, que va llançat, em torna a recordar l’altre sistema habitual de robatori pels seus dominis –i els meus-. Un noi taca la roba un vianant i quan aquest se n’adona, el mateix individu o un altre s’ofereix amablement per prestar-li els primers auxilis. Normalment entren en un portal i es perpetra el robatori. En Juan em diu que encara puc veure algunes restes del delicte, i m’assenyala una ampolla de plàstic al costat d’una porta que suposadament havia de servir per deixar impol·luta la roba de la víctima de torn.

El quiosquer m’assegura que ell és apolític i immediatament comença a clamar contra el govern que sempre sembla preocupat per xorrades com l’Estatut i no vetlla per la gent, els petits comerciants... Jo li responc que no em sembla gaire apolític tot el que diu i intento demostrar-li, però els seus arguments viscerals són de pes en aquest Eixample desèrtic deixat de la mà de Clos.

Demà, el quiosquer segurament em parlarà d’un altre tema, perquè les coses quotidianes al final resulten un pèl avorrides. Potser m’explicarà com va decidir treure els diners que tenia a la Caixa a partir del moment que van començar a cobrar-li el correu, amb publicitat inclosa, on li comunicaven l’estat dels seus comptes .