ofertes turístiques

Durant el mes d’agost, a l’Empordà, els qui no ens passem tota l’estona a la platja, als bars o a les discoteques ens trobem dues ofertes turístiques força generoses: els polítics i la música, em refereixo, en aquest segon cas, a la que organitzen associacions i institucions diverses en viu, en forma, sobretot, de festivals.

Quant als polítics, d’aquí i de fora, potser alguna agència guanyaria uns bons calerons organitzant rutes per babaus, enlluernats i masoquistes que recorreguessin en un dia o dos els pobles on estiuegen els nostres representants. D’acord amb l’agència, el conseller, ministre, director general, i fins i tot el president, haurien de quedar a una hora determinada per deixar-se veure anant a recollir el pa, en una cita secreta amb un membre de l’oposició, banyant-se en una platja nudista..., en fi en una d’aquestes situacions que semblen espontànies i que solen agradar tant a alguns sectors de la població. Cada polític, a més, podria triar un dia de la setmana –no es pot abusar, que estan de vacances- per deixar-se sorprendre per un grup de ciutadans als quals, amablement, firmaria uns quants autògrafs. En resum, diners per a les empreses turístiques del país i popularitat i vots per als encarregats de conduir-nos a bon port.

Sí, ja sé que penseu que molt proposar però que a mi no em veuríeu en aquestes rutes. De totes maneres, ja sabeu que passa amb algunes coses, basta que un tingui una mica d’al·lèrgia al que sigui perquè se li presenti, quan menys s’ho espera, allò que li crea picor. En el meu cas, resulta que entro una tarda, en aquella hora que preveus pocs clients, a la meva carnisseria habitual i, efectivament, em trobo només dos compradors i dos dependents. Vet allí el conseller Castells en persona, sense corona d’espines, i un acompanyant. Sembla que és el propi conseller, que deu passar uns dies a Jafre, qui s’encarrega no només de l’economia del país sinó també de la familiar –amb molt de seny, segons em va semblar, i si us val la meva opinió-. Després d’acabar de fer la comanda, el conseller surt de la botiga sense res i jo em miro ràpidament la butxaca. Tinc els mateixos diners que quan he entrat. Sospiro alleugerit. Immediatament entenc que els consellers també fan vacances i que avui la meva butxaca només es ressentirà pel preu dels entrecots, la botifarra, el formatge i el pernil. Avui, els meus calés van a parar a les honrades arques dels carnissers, que em confessen que no han reconegut aquest personatge del qual depenen una bona part dels impostos que paguen. En marxar de la botiga em queda el dubte de si la comanda que recollirà el conseller anirà sobrada de pes o serà escassa. No es pot saber tot en aquesta vida, i, de vegades, preguntar és ofendre.

El sol es pon darrere del bisbe.