7.8.05

instantànies d'estiu. La Cala

Malgrat les urbanitzacions que l’encerclen i els edificis que han anat creixent als flancs del turó que l’envolta, l’Ametlla és un dels pobles menys destruïts i desfigurats per la follia turística de la costa catalana i segurament el menys afectat d’aquestes costes meridionals. En part perquè el turisme ha hagut de conviure amb la continuïtat d’un món pescador, que en altres llocs, en canvi, ha substituït. En part, també per la topografia de l’indret i l’estructura de la població, que hauria calgut destruir per convertir-la en un grapat de gratacels. Hi deu haver ajudat, finalment, la llunyania i la mala comunicació des de les grans capitals fins que s’han construït les autopistes; i s’ha de tenir en compte, així mateix, l’origen de la colonització turística, que aquí fou, en els anys del “milagro”, bàsicament francès i de províncies, és a dir, de gent de pretensions modestes i disposada a la convivència amb els costums locals, cosa que no passa on abunden les colònies de germànics de variada nació. Els mediterranis amb blue jeans són respectuosos i promiscus i no han forçat la civilització de l’alumini i l’hamburguesa. Les noietes de Tarbes o de Tolosa no es distingeixen de les indígenes sinó per l’accent.

Aquesta situació que descriu Barral l’any 1982, encara és pot mig escriure en l’actualitat. És veritat que des de llavors s’han multiplicat les urbanitzacions i s’ha perpetrat alguna barbaritat arquitectònica en el terme municipal, però el nucli urbà continua dominat per la vida de la gent del poble. Els turistes, siguin de país o de fora, hi tenen poca cosa a fer a l’hora d’accelerar els canvis que els nadius, conscient o inconscientment, van adoptant amb el pas del temps. Jo no crec que siguin fàcils d’establir els motius d’aquest predomini gairebé total dels caleros en els desenvolupament del seu poble i en la conservació dels seus costums públics. El mateix Barral, perb, en dóna unes pistes en alguns passatges que dedica a la Cala. Us en trio dos que són anecdòtics i, al mateix temps, significatius.

Passem de llarg de l’estany i enfilem la bocana del port de l’Ametlla. El Moreno aconsella que arriem fora del port i entrem amb molta cura. Em pregunta si recordo que al mig de la bocana hi ha una roca sense senyalar, una pedra trencacarenes. “Carenes de foraster”, diu amb grans rialles. "Aquests caleros, aquests parents...”

El Moreno és un mariner ja gran, que acompanya l’escriptor en el seu viatge. És nascut a l’Ametlla, encara que ha crescut i s’ha format també en altres terres. En el fragment podeu veure com els caleros coneixen perfectament la roca que pot fer perillar les embarcacions que entren al port, perb no en tenen cap necessitat d’advertir els forasters de la seva situació. No per alguna mena de maldat, sinó simplement per diversió, per veure la capacitat marinera dels de fora. Així ho indica la rialla del Moreno. Observeu també com el vell mariner diu, referint-se als nadius, “...aquests parents”. Encara ara es pot sentir aquesta paraula en qualsevol conversa entre ells. Els caleros tenen molt clar que pertanyen a una tribu, un clan, una família... o com li vulgueu dir.

A la riba ens espera lo Peret Granero, que és d’aquí però no hi viu ni hi pesca, i ens demana que li passem l’estatxa per amarrar. Lo Peret riu, complagut de la sorpresa que ens deu causar trobar-lo allí i ens recorda una dita local, o més aviat d’aquestes costes, que diu que quan Colom va arribar a San Salvador, és a dir, a la primera terra americana, ja va trobar un calero a la platja esperant per prendre-li l’estatxa i ajudar-lo a atracar.

Els caleros han emigrat força al llarg de la seva història, treballant com a mariners qualificats, per tota la costa catalana i en terres més llunyanes i sempre se n’han sortit molt bé. Alguns d’aquests viatgers forçats o aventurers han anat tornant definitivament o esporBdicament al seu poble, de manera que quan va començar el turisme al país no sentien cap curiositat especial per unes gents que ja havien conegut en els seus múltiples pelegrinatges. Els van acollir millor o pitjor, però sense cap més interès que el de guanyar uns calés extra, sempre que això no comportés massa maldecaps ni canviés essencialment les seves formes de vida. Si aneu avui a l’Ametlla i trobeu algú que es mostra excessivament adulador amb un turista, és que no és originari del poble; si us sembla que el tracta com un igual, amb cordialitat, i potser amb una certa condescendència, podeu posar la mà al foc, és calero de més d’una generació. La cosa no sol fallar.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Com a calera de segona generació m'ha agradat molt aquest post!!
Felicitats!

Fa molt que coneixes l'Ametlla?

Anònim ha dit...

Gràcies
Des que hi vaig néixer?

Anònim ha dit...

Ets calero?????????????????

miquel ha dit...

ooohhhh!

Anònim ha dit...

T'agraden les indeterminacions, pel que veig...
Apa, doncs no et cansis gaire!!