vol rasant

Dinem en un d’aquests restaurants perduts en la costa del sud que aviat seran fagocitats per les urbanitzacions que es multipliquen en aquesta terra d’infrastructures turístiques escasses. Aquí encara no es coneix el Pimpollo, sinó que predominen els productes el país, fins i tot els humils musclos són de roca i no dels que en alguns mercats s’anomenen així perquè els deuen manufacturar a la Roca del Vallès (amb tots els respectes). Aquesta setmana la calor no ha estat massa intensa, tot i que fa dos dies que al cel no hi ha cap vestigi de núvol. La mar es manté tranquil·la i tot el transparent que li permet la proximitat de l’Ebre.

A mig àpat sentim el soroll un motor potent que augmenta ràpidament de volum i fa que cessin les converses i tothom busqui encuriosit l’origen del momentani trastorn. Gairebé a tocar sobre els nostres caps apareix l’inconfusible groc d’un hidroavió que es precipita sobre les aigües de la badia. Agafa la seva càrrega salada i continua recte una estona en direcció al Delta fins que dóna mitja volta per emprendre el camí de tornada. L’acció es repeteix només tres o quatre cops. Deu ser un foc petit. Continuem amb el dinar, aliens a qualsevol cosa que no sigui el menjar i les converses que el brogit dels motors han tallat. Estem tan acostumats als focs de l’estiu que no ens crida gaire l’atenció aquest espectacle habitual que sabem que es tornarà a repetir el proper estiu, potser encara amb més freqüència. Els governs parlen de prevenció i volen restringir a base de lleis i de culpabilitzacions una situació que el més ignorants d’entre els pagesos d’aquí saben d’on vénen en bona part.

A la nit, els mitjans de comunicació no ens donen notícia de cap foc per les rodalies. Potser va afectar massa poques hectàrees o potser era simplement un exercici per mantenir-se en forma.