músiques

Com us deia, una altra de les constants estiuenques de l’Empordà és la música. És possible que si un s’ho proposa pugui assistir cada dia a algun concert en algun poble de la comarca. Places, esglésies, jardins, capelles i altres llocs es converteixen en auditoris on es poden escoltar des d’orquestres simfòniques a solistes, des de música clàssica del segle... als últims treballs de música experimental. Bé, tot això ja ho sabeu.

A mi, durant l’agost, no m’agrada voltar massa per les carreteres del país, i encara menys per les de l’Empordà, que es converteixen sovint en llarguíssimes corrues de vehicles amb gent impacient per mostrar que ells també poden pagar-se la gasolina per molt que s’apugi. Jo prefereixo desplaçar-me a un lloc determinat i mantenir-m’hi fidel uns quants dies –home, alguna escapada curta tampoc no va malament-. Així que la meva música –poca-, ha estat la de Torroella, que aquest any celebrava el seu 25è festival (“El Punt” en va treure un especial informatiu molt complet el mes de juliol). Música gratuïta i música de pagament. Dintre de la primera em sap greu haver-me perdut uns proposta singular que ni tan sols sé si es pot considerar música: el concurs d’imitació de cants d’ocells, amb l’obligatorietat de tots els concursants d’imitar l’oriol, la resta és de lliure elecció. Interessant la música africana que vaig escoltar, però ara no em vull allargar.

Quant a la música amb entrada, m’ho vaig passar extraordinàriament bé escoltant la portuguesa Cristina Branco. Dos quarts d’11 de la nit, a la plaça feia una temperatura ideal i comença l’actuació amb “Naufrágio” un fado clàssic del compositor Alain Oulman amb lletra de Cecília Meireles i a partir d’aquí poc més d’una hora i mitja amb la veu poderosa i sensual de la Cristina, acompanyada per cinc músics que no intervenen en totes les cançons, entre els quals cal destacar Custódio Castelo, que toca la guitarra portuguesa i és l’autor de molts dels arranjaments. Enmig del concert, la pròpia cantant ens presenta una sorpresa divertida, l’actuació d’una cantant catalana de fados, que n’interpreta un de sola i un altre amb companyia de l’artista. I per acabar, tres bisos, el darrer és “A case of you” de Joni Mitchell, perquè Cristina Branco, com diu ella mateixa: “a Portugal diuen que no sóc cantant de fados”. I tenen raó, no només és cantant d’aquest gènere, o no ben bé. Si voleu saber com se sent la veu i la música d’aquesta exestudiant de periodisme que fa vuit anys que canta, haureu de comprar-vos el seu darrer CD, Ulisses, un títol ben evocador, on us trobareu amb textos d’autors portuguesos, però també d’Eluard o Shakespeare. Val la pena.

I després del concert a menjar una mica d’asado en una parada argentina i a beure una caipirinha a la parada que uns xilens tenien muntada en la VII mostra del mercat del món al Passeig de l’Església. Esclar que potser hauríeu preferit tastar alguna cosa del Sudan, del Japó, d’Alemanya...; això té poca importància, ja ens haguéssim entès.

També m’hauria agradat molt assistir al concert de la cantant de Malí Oumou Sangare, però no va poder ser. En tot cas, em queda l’opció de comprar-me el seu darrer treball, un CD doble, editat el 2003, que es titula Oumou.