pallassos

Si us trobeu aquest post en entrar al blog, és que ho heu fet a través de catapings. Fa dies que no podia enllaçar, però a partir d'un comentari del penúltim post de TdQ vaig veure que un possible sistema per fer-ho era possant l'enllaç del post i no del blog sencer. M'ha funcionat dues vegades. Ara ja no puc enllaçar el darrer post que havia entrat cap a les 6 i que veig que ha desaparegut a les 10. Em molesta el que no entenc, no cap altra cosa: tothom és ben lliure de fer el que vulgui amb la seva propietat. De fet aquest post parla una mica d'això. Que se l'apliqui qui vulgui.

Cada vegada que anava al circ de petit era un drama no confessat. M’espantaven els pallassos. No entenia res. No sabia perquè de sobte un senyor amb la cara emblanquinada ventava un clatellot a un altre senyor que es veia inofensiu. No entenia perquè aquest segon personatge s’entestava a provocar el primer, si ja tothom sabia que al final acabaria rebent. De vegades, però, era a l’inrevés, i el del nas vermell s’encarregava de putejar el blanc i semblava que només nosaltres, els nens del públic, sabíem com acabaria la cosa. Els altres, els grans no paraven de riure, mentre els petits, ens miràvem i els miràvem amb ulls esbatanats d’incredulitat. I després, els crits. Aquells crits horrorosos, aguts, tristos, que et posaven els pocs pèls que tenies de punta en els moments més inesperats. Que t’haguessis volgut amagar sota el seient, però eren de tires de fusta i sabies que no et salvarien d’aquells homes estranys que no paraven de fer-te por.
-T’han agradat els pallassos –em preguntaven en acabar l’espectacle.
-Sí, molt.
Ves, què havies de dir? T’havien d’agradar per força, perquè sinó potser no t’haguessin portat més al circ i no haguessis pogut contemplar mai més els animals, que és el que t’agradava, tot i que també et feien una mica de por, o els trapezistes que resseguies embadalit, o tot el moviment i la novetat de la carpa i el seu entorn que només es presentava de tant en tant per trencar la rutina d’aquelles vacances inacabables en llibertat que ara aprecies més que abans.
Els pallassos dels circs d’ara continuen sense agradar-me. De sobte semblen tots amics i, plash, bufetada per aquí, amenaça per allà. Tot tan inesperat...

Es veritat que ara entenc que és un muntatge i que després són tan amics i que la major part de l’espectacle és assajat i que la majoria són uns bons actors que estan representant el seu paper. I la qüestió és que el públic pagui l’entrada Però, què voleu que us digui, encara em neguitegen els canvis d’humor sobtat. Tot i l’edat que tinc no he acabat de separar l’actor de la persona. Esclar que jo només veig l’actor i intueixo la persona, que sembla que mai deixa de ser del tot actor.
Us podria citar els noms d’alguns dels pallassos que em fan més por en el circ actual i resumir-vos les seves actuacions i els aplaudiments o els xiulets del públic, però no val la pena, prefereixo dir-vos alguna cosa de dos pallassos històrics.

Chocolat (Raphael Padilla) es considera el primer august del circ. Va néixer a Cuba l’any 1968 i , enut a un anglès com a esclau, més tard es va associar a un altre pallasso anglès, Georges Footit, que abans havia actuat d’acròbata i genet. Van ser la parella més famosa de la seva època. Chocolat –era negre- , mandrós i una mica ximplet, sempre rebia els cops de Footit sense queixar-se. L’any 1910 es va desfer la seva associació i cap dels dos pallassos va tenir èxit per separat. Els recordeu de I Clowns , de Fellini?


I continua la representació. No poso imatges dels pallassos del moment, tot i que en tinc per donar i per vendre.

consumisme o fetitxisme?

Necessitava una pinta –quina vulgaritat!- i se’m va ocórrer que un dels llocs més apropiats per poder triar amb garantia, fora dels grans magatzems, podia ser una botiga de tota la vida, d’aquelles en què els néts o besnéts continuen la tradició familiar sense renegar de la modernitat. Vaig pensar ja en tenia prou amb el fet que l’establiment hagués començat a servir els clients modernistes. Si subsistia des del 1892 , volia dir que la gent n’estava prou satisfeta. Que el nom de la botiga fos Casa Ciutad em va acabar de convèncer. Vaig decidir que ningú no m’enganyaria en un lloc que s’atrevia a conservar la incorrecció lingüística d’una època en què les vacil·lacions idiomàtiques eren freqüents i en què en Pompeu a penes havia iniciat a l’Avenç la seva campanya de normalització.

Ja sé que alguns de vosaltres us preguntareu quin és el motiu de tanta història per una simple pinta. Només us puc dir que els qui tenen una certa edat i un cabell delicat m’entendran perfectament.

Tornem al cas i passem al present. Entro a la botiga i una dependenta del país (i no vull que imagineu connotacions racistes) em presenta un mostrari reduït, atenent a les indicacions precises que jo li havia donat. Trio una pinta de tota la vida, però d’aquelles que avui gairebé no tenen vida. Estic plenament satisfet i ja em disposo a anar a la caixa abans de recollir el producte. De sobte els meus ulls queden fixats en un exemplar que sembla que demana la meva complicitat des de darrere del vidre del taulell. Em tempta, m’ofereix ves a saber quins plaers. No em puc resistir i li faig cas. Afegeixo la que m’ha suplicat a la meva comanda i gairebé me n’oblido de l’altra. Surto al carrer i no penso més que en ella i a arribar a casa per veure com es comporta.

En els reclams de la botiga es parlava de pintes de celles, de pintes de pestanyes, de pintes... Res no se’n deia d’ella. No calia. Qui es podia resistir a la morenor de la seva cuixa? Qui no pot imaginar la carícia de la seva sabata daurada? Qui sap quins plaers amagats pot proporcionar? Qui podria descobrir tots els seus secrets. Qui et pot oferir tant per tan poc? Que caldrà depilar-la de tant en tant? Un afegit més a la sensualitat que promet. Mentre em quedin pèls...

colors

S’acosta la fi del trajecte. És un viatge més, no us penseu. La mar ha estat dòcil i benigna, i amic el vent, però tens ganes d’arribar al port perquè portes molts dies d’aventura, de camins incerts, de seguir unes il·lusions ja acomplertes o massa llunyanes. I et cal fer un descans per reemprendre el viatge. Deixaràs tots els colors del blau i buscaràs, un altre cop, la seguretat dels verds i dels marrons de les fulles que cauen; més tard, si s’escau, et donarà la benvinguda el blanc; i t’allunyaràs dels grisos bruts, però desitjaràs els de les tardes de pluja intensa o suau –tant se val, tria tu- que repica sobre el vidre del balcó perquè t’anuncien que tot quedarà net. I tornaràs a començar el cicle que mai no serà igual perquè de tant en tant et trobaràs matisos de vermell –de roig, en el teu cas?-. No importarà gaire si no saps si vas o si tornes, perquè el que et cal és que en el camí et trobis tots els colors. No, el negre tampoc no fa cap mal mentre no se’t faci primordial. I el groc? No sé que dir-te, fora que no és el meu preferit: massa esvaït, el porto poc.

Jo ja t’he advertit: compte amb els grisos que anuncien la nit i neguen, més que el negre, qualsevol delit.

sistema publicitari

No tinc gaire clar -diguem-ho així- que les diferents campanyes de la Generalitat per aconseguir la normalització de la llengua catalana hagin estat massa efectives. Tampoc no sé si la política de xoc a base de sancions -funciona ja?- a les empreses que no facin servir el català segons marca la llei tindrà cap efecte important en l’ús de la llengua. En fi, que en qüestions de dinàmica del català no us podria dir res.

El que m’agradarà veure és que faran els inspectors del ram quan vagin a la botiga que s’anuncia amb el rètol de més avall. ¿Premiaran la bona intenció del propietari i li pagaran un curset de català o bé giraran cua, conscients de la dificultat que els suposaria tot intent d’explicar-li l’existència dels diccionaris i el seu ús? Per cert, quina funció deuen tenir els dos guions estratègicament situats en el text?

És, possible, d’altra banda, que l’anunciant hagi preparat a consciència el seu reclam (seguint l’enginyós i polèmic exemple que ja fa temps promocionava unes “Revaixes”). Segurament que la seva intenció hagi estat la de fer servir l’anunci a manera d’esquer per tal que ximplets com jo en parlin i facin publicitat gratuïta del seu establiment. Amb mi s’ha equivocat, però. Ni que em mateu us diré el punt exacte on es troba aquesta botiga de cuca viva. Com és que sempre es veuen més errors en català que en castellà? I em refereixo exclusivament a espais públics i no a comunicacions privades.


P. S. Per què continuo tenint dificultats per fer ping a catapings i no a bitàcoles? Ah, els misteris de la informàtica... o no?

audiopost efímer reciclat

Les dotze són tocades ja fa estona. És l’hora de reciclar el post. Fora la veu, que va sorprendre la mar, que ja la coneix sense virtualitat, i jo la seva. Que quedi la lletra. No la meva lletra circumstancial sinó la de Ferrater, que va descobrir en ramon –i que potser el propi ramon va ampliar-, i amb la qual s’identifica, ni que sigui una mica, l’albert. Descobrim una mica del que hi havia a joseparnau, que continua fent país a Irlanda i a qui voldríem més proper. Diguem-li a tros de quoniam que ja no sóc exemple, tot i que potser algun altre cop hi tornaré.

Llegim a poc a poc a en Gabriel –força de Déu-, que ens va abandonar quan va voler perquè en tenia la voluntat, sense comptar amb nosaltres Aquest Gabriel que sempre ens donava una esperança. Què difícil és el seu ofici i que bé el feia.


Neci, per què voldries
aprendre de plorar?
Ella encara vacil·la,
se li decanta el cap,
el món et roda i vibra
com, cadent averany,
la baldufa moria
quan sabies plorar.
Si s’allunya i no et mira,
si t’és advers l’instant,
de plorar què en trauries?
si et sent, neci, riurà.
I avui sabies riure,
però el riure, plombat
com un cos mort, et llisca
aigua endins, per instants.
Capbussa’t, neci. Via.
Nas i orelles amb sang,
cobra el riure. Si es gira,
riu, i potser riurà.

P. S. Que curiós, això de les transformacions. Ahir, a dos quarts de dues de la matinada, aquest post s'anunciava a catapings i avui, a dos quarts de deu, havia desaparegut l'anunci. Dec tenir alguna quota sense pagar? A veure ... Doncs no, no s'accepta l'anunci. Deu tenir-hi alguna cosa a veure això que em trobo al compatador:
2005-08-29 09:20:41 62.57.138.164 http://www.catapings.com/proves/?esborrar=357 ?

espècies en perill d'extinció

Fem una mica més de mar, que l’estiu és curt i ja arriba la tardor.

1a part
Recorro una vegada més a un dels llibres recuperats aquest estiu –no cal que concreti més, oi?-.

A Vinaròs, no hi ha solament tota mena de marisc i esplèndides tavernes on trobar-lo, sinó que hi ha bèsties totalment indígenes. No he vist, per exemple, enlloc més allò que en diuen caixetes, una mena de pedres habitades per un musclo rosat i amargant d’un gust fortíssim i de carn molt consistent. Les dues valves fan com un tetràedre cobert d’una mena de molsa marina que fa molt difícil trobar la ranura per obrir-les. Les caixetes són aperitiu de llop de mar, massa importants per a paladars moderats, i no gaudeixen de fama entre forasters i turistes.

Anem a pams. Com que tinc una lleugera experiència en el tema, tot i no ser llop de mar, precisaré que les caixetes, també anomenades potes o potes de bacó en altres llocs per la similitud amb les de l’animal terrestre, es troben com a mínim –que jo sàpiga- fins a la mar de la Cala i són, i en això no s’equivoca del tot Barral, una menja de llop de mar perquè són escasses i sovint qui les agafa se les menja en família o les reparteix entre els amics. Les caixetes es troben disperses en el fons marí prop de la costa i els pescadors més experimentats, que saben reconèixer la seva presència camuflada, n’arriben a agafar unes poques dotzenes. Sembla que aquest marisc és força delicat i necessita unes condicions determinades, perquè hi ha anys que no se’n troba cap exemplar. En les tavernes o restaurants del territori no solen figurar a la carta i és el propietari qui et diu de viva veu si en té o no, o te n’oferirà si li caus en gràcia. Realment el seu gust és singular, però no us espanteu, si trobeu algun lloc on les serveixen, tasteu-les, us agradaran. En la imatge de més avall veureu una caixeta que desgraciadament ja no us podreu menjar. La veritat és que no costa gaire d’obrir-les una vegada coneixeu el secret. Ja ho veieu ha desaparegut la falca que la manté hermètica.


2a part
Aquest cop, sense suport literari, us presento un altre element marí que tenia pràcticament oblidat fins que un comentari en el blog de la Isnel me’l va recordar. Es tracta d’un cargolet petrificat que es troba en algunes platges catalanes. La Isnel l’anomena ulls de santa Teresa i jo el conec com a ull –ullet- de santa Llúcia. Tots els que he trobat jo es concentren en una platja anomenada d’aquesta manera, no sé si amb motiu d’aquestes pedretes o és que s’anomenen així per trobar-se en aquesta platja. Són unes pedres nacarades que brillen entre les altres quan els sol les il·lumina. A la meva platja hi havia veritables experts que les distingien de seguida i n’omplien pots de vidre que després ensenyaven a amic i coneguts i donaven generosament alguns exemplars als menys experts. La gent del país ensenyava amb satisfacció aquests petits tresors autòctons als nouvinguts i els explicava, com si fos un secret només revelable als iniciats, la millor manera de trobar-ne. Ara a santa Llúcia és pràcticament impossible aconseguir els cargolets. L’ajuntament va decidir tirar unes quantes capes de sorra gruixuda forània a la platja perquè l’aigua guanyava terreny a la sorra i perquè algunes pedres sobresortien excessivament i el terra quedava poc homogeni, la qual cosas, segurament, pensaven que faria desistir alguns turistes. Amb tot això, sembla que les pedretes han decidit amagar-se o emigrar a territoris més benignes. Ves a saber...
Quin oblit imperdonable! Em deixava que hi havia gent que es feia –i es deu fer- joies amb aquestes troballes, aprofitant la part de l’espiral ( com l'anell de la imatge amb poca definició que podeu veure) o l’altra part, d’un delicat to taronjós. Per cert, sento haver de comunicar als qui poden pensar-se que estic parlant d’una espècie autòctona dels Països Catalans, que han arribat a les meves mans uns exemplars trobats a Barbate realment espectaculars quant a les mides encara que potser no tan delicats quant a la coloració.

greixos

Ja sabíem que la qüestió de grassos i prims -afegiu els femenins si ho necessiteu- tenia relació amb l’estatus socioeconòmic. Als USA, que com sabeu estan molt preocupats pel tema perquè la seva població aviat no cabrà en el territori - un de cada quatre nord-americans és obès-, no paren de fer estudis i publicar estadístiques sobre aquest fet. Un treball de la Purdue University aporta uns nova perspectiva sobre l’assumpte quan conclou que l’obesitat va lligada a la religió. Així, els que van a missa solen estar més grassos que els que no freqüenten l’església. En aquell país sembla comprovat que els més grassos són els baptistes del sud, un grup evangelista, els catòlics tenen menys greixos, però més que jueus i agnòstics, que són els més prims. No sé si en el nostre país algú ha fet estudis similars, em fa la impressió que no. De totes maneres, encara no podem extrapolar el que passa als USA amb la vida d’aquí. Ja arribarà.

Sigui com sigui, voldria fer dos advertiments als excessivament optimistes
1. No està científicament provat que apuntar-se als evangelistes sigui suficient per augmentar de volum.
2. Tampoc no està provat que deixar de creure en Déu sigui un remei infal·lible per aprimar-se (ho sé de primera mà).

Fins que no es demostri el contrari, i exceptuant els casos patològics, la quantitat d’ingesta diària d’aliments i subaliments encara és el factor més important a l’hora de modelar el cos. La resta és literatura, literatura pseudomèdica si voleu.

messi

Tot i perdre, ha estat divertit. El traspassan? El cediran? Se'l vendran? El baixaran a segona? NO!


S'acaben de saber els resultats dels sorteig de la Champions:
El Barça jugarà amb el Panathinaikos, Werder Bremen i Udinese. Aquest any...

queixes d'estiu al desert

Torno del mercat de la Concepció, mig desert encara, de comprar quatre coses que em faltaven pel dinar d’avui i per la resta de la setmana. Abans d’arribar a casa passo per l'oasi del quiosc. El quiosquer avui, i la cosa fa dies que dura, està de mala llet, ja no per la competència deslleial de les monges de l’altra banda del carrer que regenten un col·legi i que donen entrepans i beguda als indigents, però reben cada dia 30 o 40 diaris gratuïts que li baixen les vendes al meu quiosquer. M’explica que fa uns matins, a les 7, es va situar a la vora de la porta i quan la monja va sortir a recollir el plec de diaris se li va presentar i li va dir que li semblava molt bé que donessin menjar a qui ho necessitava, però que cada vegada que es donés un cop al pit a la capella en la seva comunicació divina pensés en el pobre quiosquer de la cantonada. M’imagino l’astorament de la monja en assabentar-se que havia pecat sense saber-ho. Bé, no, avui el quiosquer no està especialment dolgut amb les monges o amb internet o amb altres intrusismes, avui la seva bel·ligerància la dirigeix al govern.

M’assenyala el xamfrà d’enfront on dos turistes francesos estan canviant la roda del seu cotxe i em repeteix el que veu des del quiosc dia sí, dia també. Para un cotxe amb un o dos turistes al semàfor i un noi, dissimuladament, li rebenta una roda; immediatament el propi noi li assenyala al despistat conductor la roda. Ja aturat al xamfrà, l’individu s’ofereix amablement a ajudar-lo o li indica un hipotètic taller d’allà mateix on l’ajudaran, mentrestant un company obre la porta i s’endú el que troba més a mà. Els dos turistes d’avui han perseguit el lladre, però no han arribat gaire lluny perquè la moto d’un company l’esperava uns metres més amunt. El francès coixeja perquè s’ha fet mal en la persecució. La seva dona deu trucar a la policia que potser a la llarga els tornarà la documentació però no els diners. Bon principi de vacances.

El quiosquer, que va llançat, em torna a recordar l’altre sistema habitual de robatori pels seus dominis –i els meus-. Un noi taca la roba un vianant i quan aquest se n’adona, el mateix individu o un altre s’ofereix amablement per prestar-li els primers auxilis. Normalment entren en un portal i es perpetra el robatori. En Juan em diu que encara puc veure algunes restes del delicte, i m’assenyala una ampolla de plàstic al costat d’una porta que suposadament havia de servir per deixar impol·luta la roba de la víctima de torn.

El quiosquer m’assegura que ell és apolític i immediatament comença a clamar contra el govern que sempre sembla preocupat per xorrades com l’Estatut i no vetlla per la gent, els petits comerciants... Jo li responc que no em sembla gaire apolític tot el que diu i intento demostrar-li, però els seus arguments viscerals són de pes en aquest Eixample desèrtic deixat de la mà de Clos.

Demà, el quiosquer segurament em parlarà d’un altre tema, perquè les coses quotidianes al final resulten un pèl avorrides. Potser m’explicarà com va decidir treure els diners que tenia a la Caixa a partir del moment que van començar a cobrar-li el correu, amb publicitat inclosa, on li comunicaven l’estat dels seus comptes .

tot el que puja baixa

L’ascensor de casa és d’aquells que tenen dues portes. La interior pertany al propi aparell i es plega sobre si mateixa i desapareix quan entres o surts, mentre que l’altra porta és la que hi ha a cada pis i cal obrir-la empenyent o estirant amb la mà. Em seguiu, oi? Aquesta disposició fa que si vas al teu pis i no t’espaviles a obrir la porta exterior, qualsevol veí pitgi el botó i et faci pujar o baixar abans d’haver arribat al teu destí. La cosa és irreversible. Queda clar el funcionament?

Avui, cap a les dues de la tarda, he arribat a l’entrada amb el pa i el diari i, i com que no tenia ganes de pujar a peu –mai no en tinc ganes-, he cridat l’ascensor. Uns segons i he obert la porta exterior i immediatament s’ha obert la interior. A dintre hi havia la meva veïna amb dues bosses del “Bonpreu” a cada mà. Sense deixar-me refer de la sorpresa i amb el seu millor somriure, va i em diu, obrint els braços: “Hola, Pere, avui l’ascensor t’ha portat un regal”. I jo que somric, la saludo i entro. Precipitadament li comento alguna cosa sobre el temps i la duresa de la fi de les vacances. I amb aquesta conversa arribem a la planta que compartim. Ens diem alguna cosa més des de les portes respectives i amb la clau ja al pany.

No m’he vist amb cor d’acceptar el regal d’una de les seves bosses. El dia torna a ser xafogós i fer-li repetir la compra em semblava una crueltat. Si no hagués estat la meva veïna potser hagués acceptat, perquè la meva nevera es troba a les últimes. Demà aniré al mercat, tot i que em sembla que a la majoria de parades també són de vacances.

reconeixement

Quantes vegades us ha passat que teníeu una paraula a la punta de la llengua i no aconseguíeu materialitzar-la? O que us creuàveu amb una persona que reconeixíeu vagament, però que no sabíeu on situar? O que llegíeu un text que no recordàveu a quina obra pertanyia? O el neguit que no us vingués a la memòria el nom de la persona amb qui parlàveu...? No insistiré en les sensacions que se senten perquè tots les heu tingudes. Em salto, doncs, els detalls de la introducció.
Aquesta sensació és la que durant anys he tingut cada vegada que veia aquesta escena.

El personatge que us dóna la cara recitava –aproximadament-: ¿No tinc ulls? ¿No tinc mans, òrgans, dimensions, sentits, afectes, passions? ¿No em nodreixo amb els mateixos aliments? ¿No em fereixen les mateixes armes? ¿No estic subjecte a les mateixes malalties? ¿Si ens punxen, ¿no sagnem? ¿No riem, quan ens fan pessigolles? Si ens donen verí, ¿no ens morim?

I jo sempre pensava que coneixia el fragment, però m’era impossible situar-lo. Hamlet? No! Malgrat que era l’obra que acabaven d’assajar els personatges de To Be Or Not To Be de Lubitsch. Què podia ser, doncs? En alguna ocasió, buscant aquest fragment conegudíssim, m’havia fullejat l’únic volum de l’Obra completa de Shakespeare traduïda per Sagarra que tinc. Cap resultat. És veritat que la meva ignorància en tots els camps de la cultura és important. És veritat que el teatre m’interessa ben poc, però ... és que ho tenia tan prop! Ja ho sé que en tot aquest temps hagués pogut preguntar a un amic, a un col·lega, a vosaltres mateixos, però tampoc no era això o potser no se’m va acudir mai. A més, em despistava el que deia el personatge que està d’esquena: “Tu podries fer un gran Silo”. Silo? Qui es diu Silo a les obres de Shakespeare? Sí, vosaltres ja ho sabeu tot, però jo continuava mirant la pel·lícula i m’oblidava del meu dubte, fins que la tornava a veure i un altre cop se’m presentava el drama de l’oblit enmig d’una comèdia d’un ritme infernal.

Ahir, per fi, em va arribar la llum. Vaig provar el funcionament del DVD del meu ordinador nou, i vet aquí: el que jo entenia Silo era en realitat Shylock –quina jugada la meva manca de coneixement de l’anglès i l’adaptació al castellà de l’obra!- El mercader de Venècia! Per fi! Tot lligava i em vaig sentir més estúpid de l’habitual. Esclar que Lubitsch fa trampa i fa desaparèixer la paraula “jueu” del parlament, no podia ser d’altra manera. Però en les obres de Lubitsch tot lliga, res no és gratuït. Quina altra peça de Shakespeare podia fer servir en una obra antinazi? Com és, per altra banda, que jo havia oblidat que ell mateix era jueu?... I ara no em pregunteu si no he vist la pel·lícula amb Al Pacino; és evident.

I un altre cop que m’allargo més del compte. Convindreu amb mi, però, que un de vegades necessita comunicar les seves alegries, encara que, com en aquest cas, siguin personals i intransferibles i per motius insignificants i incompetència congènita.

Encara no he acabat. Potser hi haurà algun curiós desitjós de saber que diu exactament Shylock a l’original de Shakespeare i no vulgui recorrer a la llibreria:


SHYLOCK. D’esquer per anar a pescar. Si no alimenta els peixos, alimentarà la meva venjança. M’ha maltractat i m’ha fet perdre mig milió. S’ha rigut de les meves pèrdues, s’ha burlat dels meus guanys, ha insultat la meva raça, ha desbaratat els meus negocis, ha refredat l’efecte dels meus amics, ha escalfat els meus enemics. I Per quina raó? Perquè sóc jueu. ¿No té ulls un jueu? ¿No té mans, òrgans, dimensions, sentits, afectes, passions, un jueu? ¿No es nodreix amb els mateixos aliments? ¿No és ferit amb les mateixes armes? ¿No està subjecte a les mateixes malalties? ¿No es guareix amb les mateixes medecines? ¿No es refreda i s’escalfa amb el mateix hivern i el mateix estiu que un cristià? ¿Si ens punxen, ¿no sagnem? ¿No riem, quan ens fan pessigolles? Si ens donen verí, ¿no ens morim? Si ens ultratgeu, ¿no ens hem de venjar? Si som com vosaltres en tot, també ens hi assemblarem en això. Si un jueu ofèn un cristià, ¿com li mostra aquest la seva caritat? Venjant-se’n. Si un jueu ofèn un cristià, ¿quina paciència li ha de mostrar, segons el model cristià? Doncs: la venjança. La maldat que m’heu ensenyat, ara la faré servir, i ja serà estrany si no milloro els meus mestres.

Acte III, escena I. Traducció de Salvador Oliva.


I ara tocaria parlar de cristians i jueus i del paper de les dones en algunes obres de Shakespeare... Plego, plego.

els blogs, paràsits

Els bloggers uns paràsits! Els bloggers es converteixen en un dels elements que amenacen la difusió de la premsa escrita! Dic bloggers i no blocaires o similars perquè sembla que la polèmica, de moment, es produeix als USA. Resulta que el director del “New York Times” va demanar un article per al suplement literari del diari al prestigiós (?) jutge conservador Richard Posner per tal que comentés les causes del descens de lectors de la premsa escrita i d’espectadors de les cadenes de televisió convencionals. Es veu que el jutge va accedir amablement a la demanda, però el que va escriure no va fer gaire gràcia al director del diari, que va respondre a la col·laboració escrivint un article al director (a ell mateix, doncs) al seu propi mitjà. I la polèmica està servida. No dic res més. Permeteu-me que faci de paràsit de la premsa escrita, i que mostri el poc rigor que em caracteritza, i us remeti a l’origen de la polèmica, l’article de Posner del 31 de juliol. També podeu accedir, si us subscriviu –és senzill- i indolor-, a l’article de “L V” que em dóna notícies del fet. I si voleu llegir unes quantes opinions sobre el tema entreu aquí.

Jo, mentrestant, vaig a fer una volta pels blocs del país, no sigui cosa que em perdi alguna interessant confidència de les darreres que heu escrit.

instantànies d'estiu (olors)

Aquests darrers deies llegeixo o escolto diferents al·lusions al fonoll marí: en un blog, que ara no sabria retrobar, i en un programa de televisió, on un home gran explica que durant la guerra es feia servir en les ensiamades (no sé si encara és viva aquesta paraula o ja ha estat definitivament substituïda per amanida). El fonoll marí té una certa aparença de planta crassa i és més trencadissa i menys olorosa que l’altre fonoll. En Barral en parla d’un altre ús. Jo no en tinc constància.

Farem nit a Jóncols, en memòria d’altres escales, quan aquesta cala fonda i solitària era un paradís feréstec. A la platgeta més profunda, a peu d’aigua, sobre el cascall de pissarra, hi havia una barraca d’una sola cambra amb una olla neta, el foc preparat i una mica de llenya en un costat, vora uns bancs de pedra. Segurament era propietari del pòsit o de la confraria dels pescadors de Roses. I feia la impressió que ningú, cap mena d’excursionista desaprensiu, no n’abusava. Un parell de vegades que la vaig visitar, a la ratlla dels anys seixanta, ho vaig trobar tot al seu lloc. En un d’aquests viatges em vaig amagar aquí d’una tramuntana i m’hi vaig quedar dos dies. Vam coure peix agafat allí mateix, fent servir l’olla i la llenya que, naturalment, després vam deixar tal com estava. Recordo que un matí vaig aconseguir acorralar un nero petit, però almenys de quatre o cinc lliures, perseguint-lo a peu dret amb la fítora fins a fer-lo saltar sobre els còdols. Les roques eren plenes de peix sedentari: aquestes bestioles verdoses que per aquí anomenen petards, però també sards i pagells, que brillaven com miralls cada vegada que feien una virada rBpida quasi a la cara de l’aigua. I ramats de julioles, que també anomenen julivies, pasturant per entre les algues ondulants. Amb barretets i garotes es podien fer aperitius suculents. “Si portaves a bord oli, sal i vi -diu en Ramon-, et podies engreixar passant aquí quinze dies sense altra feina que fer un passeig cada matí arromangat fins als genolls.” A les roques ja seques, una mica més altes, hi abundava el fonoll marí, una herba que té tots els gustos i que dóna gust al fum del foc que s’encén per coure peix a les pedres.

Avui, aquestes petites aventures per la nostra costa deuen ser impossibles.

de terra i incomunicació

El Quico i companyia de la festa d’ahir (el so va ser infame), tan arrelats a un determinat concepte de terra que potser un altre dia comentaré, m’estimulen a escriure aquest post.

Feia tants anys que havia llegit Terres de l’Ebre, de S. J. Arbó, que a penes recordava res de la història, únicament tenia una vaga sensació de desgràcies, de duresa de la terra, de solituds, de negror, i vaig pensar que aquest estiu era tan bo com qualsevol altre per repassar la novel·la –sembla que tinc una temporada de relectures-. Volia acabar l’obra mentre encara estava per terres del Delta, immers en els paisatges i entre els descendents de la gent que es descriu a la novel·la, però ha estat a la vora d’un riu menys mític, el Ter, que he arribat a la darrera pàgina.

La novel·la se m’ha fet llarga, algun cop monòtona per la repetició de situacions amb lleus matisos canviants, per la insistència en la descripció d’unes vides que veus sense esperança, abocades al fracàs (paradoxalment aquesta reiteració, aquesta acumulació de negror, que em disgustava pot considerar-se un dels aspectes més destacables) . Ho confesso, en alguns moments m’he saltat algunes línies.

Es de suposar que la majoria dels lectors ja poden intuir com es desenvoluparà l’argument només llegir la cita de l’Eneida de Virgili que encapçala l’obra: “Oh pare, ¿és possible que un tan vehement desig de viure animi aquests dissortats?” I a partir d’aquí la vida de tres generacions d’homes determinats pel medi i per l’origen que no aconsegueixen vèncer el seu destí tràgic, tal com s’entenia en el món grec i tal com sovint apareix en Dostojevskij. Parlo d’homes i no de dones perquè, deixant de banda el primer baró de la família que se’ns presenta, important però no determinant, pare i fill (Joan i Joanet) són els protagonistes absoluts i les relacions entre ells i amb el món que els envolta formen l’eix de la novel·la. Tot i així, les dones amb qui es relacionen, presentades amb menys consistència psicològica o més fragmentàriament descrites, juguen un paper important i haurien estat la salvació en el procés de degradació moral –existencial- del pare i del fill, però la mort prematura de l’esposa del primer i la impossibilitat que Joanet aconsegueixi mantenir els sentiments que sent per les dues noies (indignes segons la moral de l’època) de qui s’enamorarà durant la seva vida els impedeixen superar el destí advers.

Us parlava al principi de solituds, però potser la paraula que més s’adiu amb Terres de l’Ebre és incomunicació. Per raons diverses que ara seria llarg i complex d’explicar, el fracàs vital dels protagonistes, i també d’altres personatges de la novel·la, està causat en bona part per la incapacitat que tenen d’expressar els seus sentiments, els seus desigs, les seves necessitats: “El veié ja fet un vellet –com havia envellit el pare en aquests dies!- tot sol i aferrat a ell, com a la vida, per mitjà d’aquella abraçada. Era com un infant que s’hagués sentit presa d’un terror sobtat i s’hagués abraçat estretament contra la persona estimada com cercant protecció, i damunt del qual, abraçat així, hagués davallat el son, dolçament. S’hauria dit que la veu del pare cridava en aquell gest l’ànima del fill, amb les paraules que mai no sabria pronunciar.”

Què més? Doncs una magnífica descripció dels orígens del que ara són els arrossars del Delta: les penalitats per conrear unes terres salvatges, l’allau d’immigrants (molts, valencians) que van arribar en busca d’una nova vida que no tenia gaire més estímul que el de sobreviure, les relacions entre propietaris i treballadors, el creixement i els canvis de costums d’Amposta (trobo a faltar al·lusions directes al tres nuclis de població més grans situats més avall), el principi d’emigració cap a Barcelona o altres poblacions...

Cal llegir Terres de l’Ebre? Bé, ja sabeu que podeu subsistir tranquil·lament sense llegir cap obra de ficció i em temo que el meu comentari no ha estat excessivament entusiasta, però estic segur que a la majoria us pot interessar alguna de les lectures de l’obra, ni que sigui la de la perspectiva històrica o la intensitat de la prosa.

La meva opinió sobre la literatura d'Arbó? Bé, això és un altre post, que aquest s'ha fet llarguíssim. Estic segur que algú s'haurà saltat alguna línia per arribar més aviat a la conclusió.

quina gràcia!

Ahir, tarda i nit, vaig fer una volta per Gràcia. Encara vaig ser a temps de veure els carrers guarnits (em sembla que avui ja s’han menjat fins i tot l’espina de la sardina del carrer Tordera: la gent porta gana endarrerida), d’intentar prendre’m un mojito per menys de 4 € en alguna de les barres instal·lades pels veïns o en els bars de sempre (impossible, hi havia unanimitat de preus, cap competència més que la geogràfica), de veure les parades d’aliments etiquetats en català (curiosa la parada de gelats, ja m’explicareu com etiquetar una bola de maduixa), d’escoltar una mica de música de l’organitzada i de l’espontània... En fi, el de cada festa major. Es tracta de passar una bona estona, gairebé com si et trobessis en un poble, que Gràcia encara ho és. Les activitats són tan variades i nombroses que prescindeixo de recomanar-ne cap pel que queda de festa. Si voleu, podeu entrar en aquesta pàgina i, des d’allí, als vincles que suggereix. Va, que no sigui dit, jo aquesta nit em quedaré amb Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, que són de la terra: a les 11 a la Plaça del Sol (ahir lluna plena).

Quant als aldarulls no en parlaré (ahir vaig obrir pas a la manifestació que baixava pel Torrent de l’Olla), estic de festa i no vull trepitjar merda, que vaig mudat. Si voleu informació de primera mà, ja ho sabeu, aquesta nit cap a Gràcia.

(aquesta nit més... música)













Il·lustració per gentilesa de "La Vanguardia"

les aparences enganyen

Els qui estan de vacances, perquè és la seva obligació, els qui les han fet (o mig fet), perquè encara han d’agafar el ritme i els qui les faran aviat, perquè ja no estan al cas, la veritat és que veig el personal una mica relaxat. Fins i tot la premsa “seriosa” no acaba de treballar amb el rigor que caldria, o si no ja em direu com pot aparèixer una foto amb un peu de pàgina tan poc aclaridor.

En un article sobre una investigació que demostra els danys del petroli en la microfauna del litoral català, “La Vanguardia” insereix la il·lustració en què, com veieu, surten quatre personatges i només n’esmenten tres. Si llegim i mirem d’esquerra a dreta, com és normal en la nostra cultura, resulta que els dos investigadors són un senyor amb barba i un altre senyor amb gran bigoti i el professor, més jove que els anteriors, el del costat a la dreta (l’altre deu ser un amic). Si mirem a l’atzar i segons la nostra experiència vital i cultural, potser podem arribar a la conclusió que els dos nois més joves (situats a la dreta) són els investigadors i el senyor de l’esquerra el seu professor, mentre que el senyor del gran bigoti i posat imponent és un col·lega del professor o el redactor de l’article de “LV”. Potser algun espavilat, que no estigui influït per les prevacances, vacances o postvacances –rar de trobar en aquestes dates- pot pensar que el que a mi em sembla un senyor amb bigoti és en realitat un exemplar de la microfauna amenaçada. Desmentit categòric: massa gran per ser microfaunàtic ("foraminíferos, microscópicos organismos unicelulares de concha calcarea que forman parte del placton). Per altra banda, si fos d’una espècie animal, “LV” incorreria en un greu menyspreu en no fer-ne cap esment, seria políticament poc correcte, la qual cosa és poc probable en una publicació tan prestigiosa. L’única conclusió que em sembla raonable és que s’han oblidat un nom. Possiblement apareixerà en l’edició de demà.

A veure, tampoc és que tot plegat m’interessi massa, perquè el tema de l’article queda una mica lluny dels meus interessos més immediats, però sempre hi ha una punta de curiositat quan no acabés de treure'n del tot l'entrellat d'alguna cosa que et sembla evident.

fums, alcohols i incompetències

Gairebé estava decidit a deixar de fumar –alguns de vosaltres ho sabeu-, però encara no podrà ser, fins i tot és possible que hagi d’augmentar la meva dosi de nicotina. I no només això, sinó que segurament també em tocarà augmentar les modestes quantitats d’alcohol que consumeixo en l’actualitat. Que per què? Doncs simplement per solidaritat amb tots vosaltres, els que fumeu i beveu i els que no ho feu. Maleïda consciència solidària!

En plenes vacances, un altre cop a traïdoria doncs, llegeixo al diari que en el seu moment, és a dir, aviat, es gravarà una altra vegada el tabac i l’alcohol, no simplement per dissuadir els que encara en consumim, excusa molt lloable, però falsa, sinó per aconseguir que aquests impostos extraordinaris serveixin per mantenir en vida una Seguretat Social permanentment en hores baixes (en Perejoan ens n’insinua alguns motius i solucions). Davant d’aquest fet, com puc negar-me a contribuir a la vostra salut? ( i a la meva salut?). No em veig en cor de tirar endavant els meus vells propòsits de rehabilitació. Com us podria deixar penjats, amics i amigues? De totes maneres, espero que la mesura sigui transitòria, que els polítics, imaginatius com són (?) , trobin alguna solució més saludable si és que els queda una mica de vergonya, encara que sigui després de la reforma de l’Estatut i de la Constitució. No porto pressa, però a veure si encara sóc a temps de deixar de fumar.

Mentrestant, tinc una preocupació: que no em passi que qualsevol dia em trobin els guardes forestals o altres agents de l'ordre en una de les meves breus internades pels boscos del país per contrarestar amb l’aire pur els fums de la ciutat, amb la l’encenedor, el paquet de cigarretes i la petaca de vodka i ni tan sols perdin el temps interrogant-me com a presumpte incendiari, sinó que em disparin preventivament, veient en mi un presumpte terrorista a punt d’armar un minicòctel Molotov amb Moskovskaya. I és que en aquests temps cal anar molt en compte.

canvis

Això de l’estiu i les vacances és un niu de tòpics i llocs comuns amb variacions que es van repetint i multiplicant any rere any al qual jo, com heu anat llegint, contribueixo modestament des d’aquí en la modalitat “impressions i troballes dels viatges”. Si continuem amb aquesta progressió, els reiterats motius nadalencs seran pura anècdota.

Afegim un tòpic més, el de la Barcelona deserta. És veritat que la ciutat agafa un altre ritme aquests dies, que en el cas dels que no vivim en els espais més turístics es manifesta en la molèstia del tancament de comerços que ens porta a desplaçaments més llargs i a trair, potser per sempre més, la nostra fidelitat a algun establiment quan descobrim un substitut més interessant o amable. La Barcelona de la Rambla, la del passeig de Gràcia, la del Raval... continuen o fins i tot augmenten el moviment que hi ha a l’hivern. Ja m’agradaria veure la nova versió del poema “Barcelona, ciutat castellana a l’estiu” que va publicar Carner l’any 1914. Què en diria de la babèlia en què s’han convertit el lloc que esmenta? Esclar que algunes altres coses que escriu no han canviat gaire, només li caldria variar els noms propis.

¡Oh parla castellana! ¿Qui et feia inconeguda,
qui et feia menyspreada de la Ciutat rient?
Altívola trepitges la nostra fe caiguda
i dones ufanosa els teus plomalls al vent.

A l'aldarull de coures vibrants de regiment,
nostre passeig de Gràcia, quan és la nit vinguda,
apar Zamora, sense cap cara coneguda,
i amb no sé què de Bécquer que plou del firmament.

Per una mà de ferro es migren dos ciervistes.
Festegen unes noies amb uns oficinistes.
¡Hi ha un sol company de causa, i exalta Valle Inclán!

Un Imparcial, per terra, masega l'aura pura,
i qualsevol diria que el seu cruixit murmura:
-"A la verdad, no existe problema catalán".

Aprofitant el darrer vers del poema, sembla que l’aprovació del domini “.cat” (un fet sense precedents, el de concedir un domini a una comunitat lingüística) previst per la matinada passada no serà possible fins el mes de setembre per raons tècniques. Una vegada més la llarga mà de Busch ens ha afectat de retruc. Aquest cop ha estat la mà del puritanisme, dit d’una altra manera, l’intent de retallar llibertats del país que es manifesta com el primer defensor de les llibertats.

instantània d'estiu (premonicions i auguris)

De tant en tant se’m manifesta una certa facilitat per veure el futur a través de premonicions, intuïcions, auguris (no necessàriament a través de l’observació del vol dels ocells) que potser em reportaria alguns beneficis materials o espirituals si sabés com dominar, com desenvolupar, com exercitar voluntàriament. De moment m’he de conformar que l’atzar em presenti algun d’aquests moments que em permeten saber la majoria de vegades coses intranscendents, poc importants en la meva quotidianitat i la dels meus amics i coneguts. Fet i fet, conèixer el futur no significa que tinguis la possibilitat de canviar-lo.

Dissabte passat, per exemple, em trobava fent un dels meus recorreguts habituals quan de sobte, i sense cap motiu, em vaig sentir atret per una planta de la vora del camí que, després d’una observació atenta, em va permetre arribar a la següent conclusió: el Barça (observeu els colors de l’insecte) es cruspiria el Betis (fixeu-vos com s’està menjant el verd de l’arbust) en l’anada de la copa del rei. El neguit que sentia per no poder compaginar l’audició de les cançons de Cristina Branco i el partit em va desaparèixer (aquests moments de clarividència sempre se’m presenten en situacions de crisi); sabia que podia anar tranquil al concert. És veritat que el futur que vaig veure era incomplet, que la interpretació dels detalls se’m feia difícil. Què significaven les sis branquetes -o eren set?- menjades? Que el Barça faria sis gols entre l’anada i la tornada? Que es comptaven els tres gols en contra de l’Espanyol (després del cas Saviola, més enemic que mai) d’aquell mateix dia? Què volia dir que l’insecte anés pujant i no baixant? ...? Ja ho veieu, massa enigmes per resoldre. Res, un petit do d’anar per casa.

P. S. Sembla que la selecció espanyola d’hoquei sobre patins va guanyar el campionat del món. Vaig veure una estoneta d’un partit i em va semblar que les instruccions als jugadors es donaven en català. Devia ser una tàctica per impedir que els rivals s’assabentessin de les intencions dels seleccionats. Posats a fer podrien haver triat el basc, que encara ho haguessin entès menys. O no era ben bé això?

músiques

Com us deia, una altra de les constants estiuenques de l’Empordà és la música. És possible que si un s’ho proposa pugui assistir cada dia a algun concert en algun poble de la comarca. Places, esglésies, jardins, capelles i altres llocs es converteixen en auditoris on es poden escoltar des d’orquestres simfòniques a solistes, des de música clàssica del segle... als últims treballs de música experimental. Bé, tot això ja ho sabeu.

A mi, durant l’agost, no m’agrada voltar massa per les carreteres del país, i encara menys per les de l’Empordà, que es converteixen sovint en llarguíssimes corrues de vehicles amb gent impacient per mostrar que ells també poden pagar-se la gasolina per molt que s’apugi. Jo prefereixo desplaçar-me a un lloc determinat i mantenir-m’hi fidel uns quants dies –home, alguna escapada curta tampoc no va malament-. Així que la meva música –poca-, ha estat la de Torroella, que aquest any celebrava el seu 25è festival (“El Punt” en va treure un especial informatiu molt complet el mes de juliol). Música gratuïta i música de pagament. Dintre de la primera em sap greu haver-me perdut uns proposta singular que ni tan sols sé si es pot considerar música: el concurs d’imitació de cants d’ocells, amb l’obligatorietat de tots els concursants d’imitar l’oriol, la resta és de lliure elecció. Interessant la música africana que vaig escoltar, però ara no em vull allargar.

Quant a la música amb entrada, m’ho vaig passar extraordinàriament bé escoltant la portuguesa Cristina Branco. Dos quarts d’11 de la nit, a la plaça feia una temperatura ideal i comença l’actuació amb “Naufrágio” un fado clàssic del compositor Alain Oulman amb lletra de Cecília Meireles i a partir d’aquí poc més d’una hora i mitja amb la veu poderosa i sensual de la Cristina, acompanyada per cinc músics que no intervenen en totes les cançons, entre els quals cal destacar Custódio Castelo, que toca la guitarra portuguesa i és l’autor de molts dels arranjaments. Enmig del concert, la pròpia cantant ens presenta una sorpresa divertida, l’actuació d’una cantant catalana de fados, que n’interpreta un de sola i un altre amb companyia de l’artista. I per acabar, tres bisos, el darrer és “A case of you” de Joni Mitchell, perquè Cristina Branco, com diu ella mateixa: “a Portugal diuen que no sóc cantant de fados”. I tenen raó, no només és cantant d’aquest gènere, o no ben bé. Si voleu saber com se sent la veu i la música d’aquesta exestudiant de periodisme que fa vuit anys que canta, haureu de comprar-vos el seu darrer CD, Ulisses, un títol ben evocador, on us trobareu amb textos d’autors portuguesos, però també d’Eluard o Shakespeare. Val la pena.

I després del concert a menjar una mica d’asado en una parada argentina i a beure una caipirinha a la parada que uns xilens tenien muntada en la VII mostra del mercat del món al Passeig de l’Església. Esclar que potser hauríeu preferit tastar alguna cosa del Sudan, del Japó, d’Alemanya...; això té poca importància, ja ens haguéssim entès.

També m’hauria agradat molt assistir al concert de la cantant de Malí Oumou Sangare, però no va poder ser. En tot cas, em queda l’opció de comprar-me el seu darrer treball, un CD doble, editat el 2003, que es titula Oumou.

ofertes turístiques

Durant el mes d’agost, a l’Empordà, els qui no ens passem tota l’estona a la platja, als bars o a les discoteques ens trobem dues ofertes turístiques força generoses: els polítics i la música, em refereixo, en aquest segon cas, a la que organitzen associacions i institucions diverses en viu, en forma, sobretot, de festivals.

Quant als polítics, d’aquí i de fora, potser alguna agència guanyaria uns bons calerons organitzant rutes per babaus, enlluernats i masoquistes que recorreguessin en un dia o dos els pobles on estiuegen els nostres representants. D’acord amb l’agència, el conseller, ministre, director general, i fins i tot el president, haurien de quedar a una hora determinada per deixar-se veure anant a recollir el pa, en una cita secreta amb un membre de l’oposició, banyant-se en una platja nudista..., en fi en una d’aquestes situacions que semblen espontànies i que solen agradar tant a alguns sectors de la població. Cada polític, a més, podria triar un dia de la setmana –no es pot abusar, que estan de vacances- per deixar-se sorprendre per un grup de ciutadans als quals, amablement, firmaria uns quants autògrafs. En resum, diners per a les empreses turístiques del país i popularitat i vots per als encarregats de conduir-nos a bon port.

Sí, ja sé que penseu que molt proposar però que a mi no em veuríeu en aquestes rutes. De totes maneres, ja sabeu que passa amb algunes coses, basta que un tingui una mica d’al·lèrgia al que sigui perquè se li presenti, quan menys s’ho espera, allò que li crea picor. En el meu cas, resulta que entro una tarda, en aquella hora que preveus pocs clients, a la meva carnisseria habitual i, efectivament, em trobo només dos compradors i dos dependents. Vet allí el conseller Castells en persona, sense corona d’espines, i un acompanyant. Sembla que és el propi conseller, que deu passar uns dies a Jafre, qui s’encarrega no només de l’economia del país sinó també de la familiar –amb molt de seny, segons em va semblar, i si us val la meva opinió-. Després d’acabar de fer la comanda, el conseller surt de la botiga sense res i jo em miro ràpidament la butxaca. Tinc els mateixos diners que quan he entrat. Sospiro alleugerit. Immediatament entenc que els consellers també fan vacances i que avui la meva butxaca només es ressentirà pel preu dels entrecots, la botifarra, el formatge i el pernil. Avui, els meus calés van a parar a les honrades arques dels carnissers, que em confessen que no han reconegut aquest personatge del qual depenen una bona part dels impostos que paguen. En marxar de la botiga em queda el dubte de si la comanda que recollirà el conseller anirà sobrada de pes o serà escassa. No es pot saber tot en aquesta vida, i, de vegades, preguntar és ofendre.

El sol es pon darrere del bisbe.

vol rasant

Dinem en un d’aquests restaurants perduts en la costa del sud que aviat seran fagocitats per les urbanitzacions que es multipliquen en aquesta terra d’infrastructures turístiques escasses. Aquí encara no es coneix el Pimpollo, sinó que predominen els productes el país, fins i tot els humils musclos són de roca i no dels que en alguns mercats s’anomenen així perquè els deuen manufacturar a la Roca del Vallès (amb tots els respectes). Aquesta setmana la calor no ha estat massa intensa, tot i que fa dos dies que al cel no hi ha cap vestigi de núvol. La mar es manté tranquil·la i tot el transparent que li permet la proximitat de l’Ebre.

A mig àpat sentim el soroll un motor potent que augmenta ràpidament de volum i fa que cessin les converses i tothom busqui encuriosit l’origen del momentani trastorn. Gairebé a tocar sobre els nostres caps apareix l’inconfusible groc d’un hidroavió que es precipita sobre les aigües de la badia. Agafa la seva càrrega salada i continua recte una estona en direcció al Delta fins que dóna mitja volta per emprendre el camí de tornada. L’acció es repeteix només tres o quatre cops. Deu ser un foc petit. Continuem amb el dinar, aliens a qualsevol cosa que no sigui el menjar i les converses que el brogit dels motors han tallat. Estem tan acostumats als focs de l’estiu que no ens crida gaire l’atenció aquest espectacle habitual que sabem que es tornarà a repetir el proper estiu, potser encara amb més freqüència. Els governs parlen de prevenció i volen restringir a base de lleis i de culpabilitzacions una situació que el més ignorants d’entre els pagesos d’aquí saben d’on vénen en bona part.

A la nit, els mitjans de comunicació no ens donen notícia de cap foc per les rodalies. Potser va afectar massa poques hectàrees o potser era simplement un exercici per mantenir-se en forma.

de la Ribera (instantànies)

Una de les meves pel·lícules preferides, ja ho saps, és “The African Queen”. Però, desenganya’t, jo no sóc Bogart , i, per més que tu t’assemblis a la Katharine , els llocs i les circumstàncies són diferents, així que tu i jo ens haurem de conformar amb l’aventura per altres territoris aparentment menys exòtics. Tanmateix, no baixis la guàrdia, perquè, qui sap què ens espera entre els arrossars, les llacunes i la mateixa aigua del riu? Encara hi ha la possibilitat que l’Ebre ens sorprengui. Potser només depèn de tu i de mi.

(M’encanta la gent de la Ribera –s’entén per la Ribera el territori que comprèn els pobles de Sant Jaume, La Cava, Jesús i Maria (Deltebre) i poca cosa més (Amposta, si volem anar als orígens), les terres de l’Ebre són un altre invent-. Solament aquí la fantasia poètica que s’amaga sobre l’aparent rudesa és capaç de desafiar el ridícul. Em quedo amb la pretensiosa i atrotinada “La reina de l’Ebre” i m’oblido dels vulgars “Octopussy” o “Nautilus” de més al nord.)

(Em costa aquests dies de vacances dedicar algun post a les pallassades dels polítics, fins i tot escriure dels cicles de la fam africana que no veig que interessin gaire per aquí. Continuaré prenent el sol i la lluna, fent alguna foto, rellegint la impossible Terres de l’Ebre –i alguna cosa més- i procuraré no sentir enveja dels que diuen que han marxat enllà de les fronteres. Els qui encara no feu vacances, ànims, que ja queda poc.)

instantànies d'estiu. La Cala

Malgrat les urbanitzacions que l’encerclen i els edificis que han anat creixent als flancs del turó que l’envolta, l’Ametlla és un dels pobles menys destruïts i desfigurats per la follia turística de la costa catalana i segurament el menys afectat d’aquestes costes meridionals. En part perquè el turisme ha hagut de conviure amb la continuïtat d’un món pescador, que en altres llocs, en canvi, ha substituït. En part, també per la topografia de l’indret i l’estructura de la població, que hauria calgut destruir per convertir-la en un grapat de gratacels. Hi deu haver ajudat, finalment, la llunyania i la mala comunicació des de les grans capitals fins que s’han construït les autopistes; i s’ha de tenir en compte, així mateix, l’origen de la colonització turística, que aquí fou, en els anys del “milagro”, bàsicament francès i de províncies, és a dir, de gent de pretensions modestes i disposada a la convivència amb els costums locals, cosa que no passa on abunden les colònies de germànics de variada nació. Els mediterranis amb blue jeans són respectuosos i promiscus i no han forçat la civilització de l’alumini i l’hamburguesa. Les noietes de Tarbes o de Tolosa no es distingeixen de les indígenes sinó per l’accent.

Aquesta situació que descriu Barral l’any 1982, encara és pot mig escriure en l’actualitat. És veritat que des de llavors s’han multiplicat les urbanitzacions i s’ha perpetrat alguna barbaritat arquitectònica en el terme municipal, però el nucli urbà continua dominat per la vida de la gent del poble. Els turistes, siguin de país o de fora, hi tenen poca cosa a fer a l’hora d’accelerar els canvis que els nadius, conscient o inconscientment, van adoptant amb el pas del temps. Jo no crec que siguin fàcils d’establir els motius d’aquest predomini gairebé total dels caleros en els desenvolupament del seu poble i en la conservació dels seus costums públics. El mateix Barral, perb, en dóna unes pistes en alguns passatges que dedica a la Cala. Us en trio dos que són anecdòtics i, al mateix temps, significatius.

Passem de llarg de l’estany i enfilem la bocana del port de l’Ametlla. El Moreno aconsella que arriem fora del port i entrem amb molta cura. Em pregunta si recordo que al mig de la bocana hi ha una roca sense senyalar, una pedra trencacarenes. “Carenes de foraster”, diu amb grans rialles. "Aquests caleros, aquests parents...”

El Moreno és un mariner ja gran, que acompanya l’escriptor en el seu viatge. És nascut a l’Ametlla, encara que ha crescut i s’ha format també en altres terres. En el fragment podeu veure com els caleros coneixen perfectament la roca que pot fer perillar les embarcacions que entren al port, perb no en tenen cap necessitat d’advertir els forasters de la seva situació. No per alguna mena de maldat, sinó simplement per diversió, per veure la capacitat marinera dels de fora. Així ho indica la rialla del Moreno. Observeu també com el vell mariner diu, referint-se als nadius, “...aquests parents”. Encara ara es pot sentir aquesta paraula en qualsevol conversa entre ells. Els caleros tenen molt clar que pertanyen a una tribu, un clan, una família... o com li vulgueu dir.

A la riba ens espera lo Peret Granero, que és d’aquí però no hi viu ni hi pesca, i ens demana que li passem l’estatxa per amarrar. Lo Peret riu, complagut de la sorpresa que ens deu causar trobar-lo allí i ens recorda una dita local, o més aviat d’aquestes costes, que diu que quan Colom va arribar a San Salvador, és a dir, a la primera terra americana, ja va trobar un calero a la platja esperant per prendre-li l’estatxa i ajudar-lo a atracar.

Els caleros han emigrat força al llarg de la seva història, treballant com a mariners qualificats, per tota la costa catalana i en terres més llunyanes i sempre se n’han sortit molt bé. Alguns d’aquests viatgers forçats o aventurers han anat tornant definitivament o esporBdicament al seu poble, de manera que quan va començar el turisme al país no sentien cap curiositat especial per unes gents que ja havien conegut en els seus múltiples pelegrinatges. Els van acollir millor o pitjor, però sense cap més interès que el de guanyar uns calés extra, sempre que això no comportés massa maldecaps ni canviés essencialment les seves formes de vida. Si aneu avui a l’Ametlla i trobeu algú que es mostra excessivament adulador amb un turista, és que no és originari del poble; si us sembla que el tracta com un igual, amb cordialitat, i potser amb una certa condescendència, podeu posar la mà al foc, és calero de més d’una generació. La cosa no sol fallar.