més enllà dels himnes

Amb això dels himnes em passa una cosa ben curiosa. A mi, individualista i amb tendència a la misantropia, si n’escolto atentament les lletres (dels que en tenen) en segons quines situacions, em ve una certa sensació de rebuig, de malestar: tanta gent junta i aparentment diferent enfervorida per unes paraules que es corresponen en molts casos a idees desenvolupades i corresponents all segle XIX o més enrere. Al mateix temps, però, és ben cert que altres vegades, pur romanticisme, em sento extraordinàriament captivat pel seu significat simbòlic, que va més enllà dels propòsits incials dels autors dels himnes i de la gent que originàriament els cantava.

Deixant els himnes més propers, agafem, per exemple, la Internacional i la Marsellesa. Ja no importen les concrecions de les estrofes sinó la idea general de llibertat, d’alçar-se contra l’opressió, i en aquest aspecte continuen plenament vigents, o no?. Dels dos -escrits per francesos-, i continuo en el pur romanticisme, triaria la Marsellesa, i com que totes les tries estan relacionades amb alguna experiència concreta, triaria l’himne musicalment imperfecte que se sent a Casablanca, quan, com a reacció als cants dels alemanys, l’orquestra, dirigida per Victor i amb el vistiplau d’en Rick, comença a tocar i es van afegint veus i cares, mentre Ilsa ho contempla des de la taula. Que voleu que us digui, a mi aquesta escena m’emociona. Com que no us puc passar la pel·lícula, us deixo el so del fragment en versió original i algunes imatges. Si l’any 2006 ens arribaran dies de glòria, ja en parlarem. Mentrestant, si no sabeu què fer, repassar la pel·lícula és una manera com una altra d'acomiadar-se de l'any vell o de rebre el nou. I als fumadors i fumadores, recordeu que sempre ens quedarà Casablanca, que fa menys fred que a París.



Powered by Castpost



















Afegeixo una versió de la Marsellesa per a ús dels catalans en adaptació a les circumstàncies feta per Josep Anselm Clavé de l'any 1871

¡ Al arma, al arma, fills del poble,
Lo jorn de glòria ja ha arribat !
Pels tirans alsa xusma innoble
Sos pendons en llotats en sanch.

Ohiu, ohiu, com fer udola
Los esbars famèlich d´eixos llops,
Lo poble apura´l fet a glops,
Y encès de ràbia il cor tremola.

¡Al arma, ciutadans!
¡Alsem lo somatent!
¡Lo airat jovent
Banyo ses mans
En sanch de vils tirans!

¡Trossetje coratjós
Lo poble
Son jou ignomiós!

II
(A solo)
¡ Fills de la terra catalana,
Abans de morir que ser esclaus!
¡ Sone ja l´alarmant campana!
¡Muyran ja´ls opresors malvats!
De nou a indigne vassallatje
Vol enjunyir-nos bando astut:
¡ Malhaje´l poble si un minut
Suporta estúpit tal ultratje!
¡Al arma, ciutadans!
¡Alsem lo somatent!
¡Lo airat jovent
Banyo ses mans
En sanch de vils tirans!
¡Al arma, al arma, fills del poble,
Lo jorn de glòria ja ha arribat!

III
¡Rompan la inèrcia que´ns degrada!
Lo poble llibre es poble fort.
¡Llibertat, llibertat aimada,
En ton foch se han tenplat ja els cercs!
Baix tos pendons, cantar victòria
Podrem al fi de greus fatichs;
Y al espirar tos enemichs
Veurán ton triunfo y nostra glòria.
¡Al arma, ciutadans!
¡Alsem lo somatent!
¡Lo airat jovent
Banyo ses mans
En sanch de vils tirans!
¡Avant lo poble denodat!
¡Lluytem per nostra llibertat!
¡Avant lo poble!
¡Lo jorn de glória ja ha arribat!
¡Avant!

AINAUD DE LASARTE,J.M.: "Què cantaven els revolucionaris catalans del XIX ?"."L´Avenç", n.17; Juny 1979; 2ª epoca.66-67 pp. A través de Pep Rovira.