torno a la càrrega

El meu nord d’hivern –ho dic per algun comentari del post anterior- és molt proper: només m’arribo fins a l’Empordà. A penes tres dies en què no em puc acabar de deslliurar de Barcelona perquè els habitants de la ciutat sembla que em volen acompanyar. A l’Empordà, però, de moment hi cabem tots.

Aquests dies he compartit dos aniversaris: el de la dona del meu cunyat (el dia 1, com jo) i el del marit de la meva cunyada (un dia després). En aquest darrer aniversari es munta una d’aquestes celebracions sorpreses en què es fa voltar el protagonista fins que arribada l’hora del dinar se’l fa entrar en el lloc enfosquit on l’esperem els familiars i amics. Aplaudiments, lumms, sorpresa, cançó. Havíem de ser 40, entre grans i petits, però a darrera hora va faltar un nebot amb l’excusa que havia agafat la passa del ventre, que diuen que comença a fer estralls, tot i que jo, que tenia fonts d’informació directes, m’inclino a pensar que no va superar la ressaca de la nit anterior. No us donaré detalls de les anècdotes, excepte d’una que em confirma que els tòpics sobre els catalans no sempre ho són. Al final de l’àpat, en el moment de presentar el pastís amb les espelmes, el meu cunyat va quedar-se ben sorprès en veure que es quedava davant meu amb les espelmes indicant els meus anys complits el dia anterior. Vaig bufar mentre demanava el desig de sempre i immediatament em va ser retirat el pastís, que va tornar a aparèixer al cap d’un instant amb les espelmes que corresponien a l’edat del protagonista de la nit. I és que, evidentment, en aquest país tot s’aprofita, i hagués estat una pèrdua de temps i de diners treure dos pastissos quan un de sol ens n'era més que suficient, com es va demostrar.

Ja torno a desviar-me de l’assumpte. No us volia parlar d’aniversaris i pastissos sinó de com em vaig adonar que cada vegada quedem menys fumadors –set de trenta-nou- i com els altres no paren de preguntar-nos als pocs que quedem quan deixarem el vici (sic). Aquesta preocupació insistent per la meva salut em fa perseverar en el manteniment d’un costum que sé que no em convé. Com que la gent que m’interpel·lava es preocupava realment per mi, hi havia nens i el dia era festiu, vaig ser suau amb la meva resposta ( i no em va acabar de convèncer la seva contraresposta). La cosa no s’acaba aquí, però, i tornaré a la càrrega perquè algunes reaccions públiques i privades ja em tenen els...

J'ai du bon tabac dans ma tabatière
J'ai du bon tabac tu n'en auras pas
J'en ai du fin et du râpé
Ce n'est pas pour ton fichu nez
J'ai du bon tabac dans ma tabatière
J'ai du bon tabac tu n'en auras pas...


Cantada per Bourvil

Powered by Castpost

P. S. Fullejo “La Vanguardia” després d’escriure el post. Es parla de la Constitució, tot i que no es recorden les circumstàncies en què va néixer i que avui ens indica Perejoan. A la pàgina 9 trobo un document titulat “En defensa de la Constitución española. A la opinión pública” que em fa por. Diria que és una forma de terrorisme si no fos perquè he de suposar que els dos-cents firmants són gent de pau i de seny, que, com he dit, simplement no recorden els orígens de la constitució ni deuen creure en els Estatuts que diuen que accepten. D’aquests homes i dones de poca memòria, de fe escassa i de dinamisme discutible, us en presento els tres darrers paràgrafs del document que firmen.

Por eso produce alarma en el cuerpo social la presentación al Congreso de los Diputados del llamado nuevo Estatuto de Cataluña, que en muchos de sus extremos es manifiestamente anticonstitucional, y cuya aprobación supondría avalar un intento subrepticio de reforma de la Constitución.

Los parlamentarios nacionales se enfrentan con una grave responsabilidad de alcance histórico. Un sector importante de la sociedad española tiene el derecho de llamar su atención sobre ello y exigirles que actúen y resuelvan de acuerdo con el espíritu y la letra de la Constitución que están obligados a respetar y cumplir.

Ante esta inquietante situación unas docenas de políticos y personas de relevancia de los años de la transición, han considerado que era deber suyo dirigirse a los diputados y senadores de la Cortes Generales y a la opinión pública en general con estas consideraciones sobre la gravedad y los riesgos de la situación que se ha planteado.

Firmen el document en primer lloc Fernando Álvarez de Miranda, president de Congrés de 1977 al 79 i Antonio Fontán Pérez, president del Senat els mateixos anys. Entre els “il·lustres” reconec poca gent Xavier Pericay, Jorge Trias Sagnier..., alguns (militars) pensava que eren morts...

Més informació aquí. No, avui no comentaré res.