diumenge

Diumenge de cel trist amb poca feina. Al matí vaig a veure la mare. Li he de recordar el meu nom perquè, malgrat que sap qui sóc, no sempre recorda els detalls menors, insignificants; si m’hagués triat un nom més singular... Ens endinsem en el passat sense massa ordre, riem per qualsevol cosa. Avui, encara que que no ho sap, a TV3 parlen d’ella.

Aquesta tarda ja m’he llegit un llibre i n’he fullejat un altre. Divendres vaig passar per Ona –els tinc força abandonats- amb la intenció de comprar dos llibres, però vaig haver d’encarregar-los per dilluns o dimarts. Com que ja estava allí, vaig sortir amb el Bestiari de Joan Fuster publicat per la Universitat de València. Que m’agraden els bestiaris en el sentit més estricte o més general no és cap novetat, però no veig del tot clar que es puguin agafar uns papers no publicats pel seu autor i es donin a conèixer amb justificacions discutibles, sobretot quan resulta obvi que l’autor hauria fet modificacions més o menys importants sobre un material en alguns casos manifestament en forma d’esborrany. Mentre m’estic a la llibreria entra una noia amb la intenció de comprar un llibre en castellà; li costa una bona estona entendre que a Ona només vénen obres en català i no se si li veu gaire el sentit (quantes llibreries més hi ha a Catalunya on es venguin només llibres en català? Quantes llibreries hi ha a la resta de l’Estat on només es venguin llibres en castellà?) .

L’altre llibre d’aquesta tarda és La narrativa catalana del segle XX, publicat per Vicent Simbor a la col·lecció Essencial, que ell mateix dirigeix, d’Edicions Bromera. No m’acaben de convèncer els llibrets que pretenen explicar un període tan extens i tan dens amb tan poques pàgines (120). No n’acabo d’entendre la utilitat perquè no veig quin usuari en pot treure profit del conjunt de dates, noms i conceptes que es van succeint sense descans. El llibre d’en Vicent, però, té aspectes que me’l fan interessant. Va més enllà dels autors i obres de sempre i ens ofereix, ens insinua, que la narrativa del XX no només és el que sempre llegim sinó que hi ha una narrativa de gèneres que ha estat sovint oblidada o menyspreada, que la intervenció de la crítica ha estat cabdal a l’hora que una obra sigui més o menys llegida, que alguns llibres han tingut edicions espectaculars, tot i que no es diu perquè, per exemple, una obra tan mediocre com El mecanoscrit ha venut més d’un milió d’exemplars al llarg de la seua història. En fi, que La narrativa fa la feina de contextualitzar i de donar estímuls perquè el lector després s’interessi per fer la seva tria o perquè l’estudiós comenci a aprofundir en aquells aspectes que en el llibre a penes es deixen entreveure.

Acabo amb un aforisme del llibre de Fuster que avui ell no publicaria o bé hauria modificat: "L’educació del gos consisteix a ensenyar-li qui és el seu amo. Com totes les educacions." Descobrir avui qui és l’amo és una feina pràcticament impossible, i encara és més dubtós que els qui ensenyen alguna cosa, sàpiguen qui és l’amo del seu amo. També és incert que l’amo de l’amo sigui el seu propi amo. Inacabable. Per altra banda, em temo que tots som gossos, fins i tot els qui tenen altres aparences animals.