en defensa dels lectors

Ja m’està començant a cansar aquesta història. Una cosa és que un –una- cregui que ja no té res a dir i doni per acabada la feina que ha anat fent. D’acord, res a afegir, sempre hi ha d'haver la paraula fi. També pot passar que una –un- pensi que l’índex d’audiència ha disminuït fins a tal punt que ja no li val la pena de continuar. És una opció respectable i no la discutiré –ai, l’audiència-. A l’altre –l’altra- li pot semblar que el que deia ahir o abans d’ahir ja no té sentit en aquest moment, que ara ho escriuria diferent. Totalment lògic, el contrari em semblaria anormal. Hi ha qui simplement s’ha cansat –és possible que ni tan sols es plantegi que s’ha cansat- i va espaiant el que escriu fins que la seva obra acaba morint per inanició. També passa... I no cal afegir un llistat interminable de casuístiques perquè em sembla que la idea ja queda clara.

Una cosa és que un –una- tingui tot el dret a decidir que plega o que fa un parèntesi –ho podem sentir més o menys, però no hi podem fer res- i una altra és que, en un acte de supèrbia, de frivolitat, d’irreflexió -o de reflexió assenyadíssima-, de falta de confiança en un mateix, d’irresponsabilitat... es cregui en el dret de privar-nos als lectors de l’obra que ja és nostra. En quin món vivim? Només ens importa el present i el futur i abominem del passat? El fet de ser editors i autors al mateix temps i les facilitats que ens dóna Internet ens converteix en uns petits déus que decideixen sobre els mortals? I si en lloc d'escriure aquí, ho haguéssiu fet sobre paper? Aniríeu casa per casa buscant els vostres papers? Faríeu una crida a través dels diaris perquè tothom que els tingués els destruís?

Ja començo a estar tip de veure com em cremen unes pantalles que són meues, per molt que siguin gratuïtes –és que només té valor el que costa diners?-. Notes al marge, les paraules i els dies, el rai (ressuscitat després), desert, tros de quoniam..., ara s'hi vol afegir el rebost. No, no, us equivoqueu. No és lícit jugar amb el personal d’aquesta manera, per molt que els vostres desitjos i la tècnica que feu servir us ho permetin. No haver començat. I que no es repeteixi.

Que demà ho faré jo? És probable.

(Al comentarista anònim del post sobre el senyor Batlle: Ahir vaig anar a la llibreria i l'Àngel, el fill, em va explicar que el seu pare va morir en sortir del quiròfan, just després d'haver superat amb èxit aparent una operació de pròstata. Ara és ell qui s'ha fet càrrec del negoci)