aclaparat

Em sembla que hauré d’alentir una mica el ritme o m’agafarà un infart. I és que sempre em costa d’assimilar això de les festes i el consumisme.
Ja és tard quan m’he decidit a fer algunes compres. La impressora fa uns dies que em mostra el llumet vermell i l’advertiment que el cartutx de tinta negra es troba a les acaballes apareix intermitent a la pantalla, així que he pensat que em podia allargar al Corte Inglés per fer la reposició i per veure si trobava la nina Witch, de nom Irma, que apareixia en primer lloc de la carta als reis d’una de les meves nebodes.

Com que mai no porto cartera amb el targetam indispensable, he agafat a corre-cuita la targeta dels magatzems, a l’espera que demà em toqui la loteria i les butxaques em rebentin d’efectiu, i amb uns instants i l’ajuda de la línia groga m’he plantat a la plaça de Catalunya. A la setena planta –em sembla- un dependent m’ajuda a localitzar la tinta (Epson Stylus Photo R300) entre el laberint d’opcions de marques i models. Anem tots dos a la caixa i, concretat el preu de la transacció, trec elegantment el plàstic i el deixo a sobre el taulell. El dependent-caixer mira la tergeta i em mira a mi, jo miro el caixer-dependent i la targeta i la retiro immediatament i la canvio per la groga. Tinc a favor meu que la meva vista ja no és el que era, la qual cosa no impedeix que el meu amfitrió comenti al seu company: “fixa’t aquest senyor ha intentat pagar-me amb això” (riures estúpids de venedors de temporada que pensen més en santa Llúcia que en mi):
















A veure, però el que importa no és el color? Doncs la targeta presentada era molt més verda que la seva, com a mínim valia el doble... Ja més calmat, aconsegueixo trobar la nina “made in Xina” de la meva neboda. Torno a casa tranquil i satisfet, però... una altra visita a can Cottet o la cosa és més greu?

(Més música i lletra a data de caducitat)