El primer que m’ha cridat l’atenció d’aquesta imatge fronterera dels soldats indi i pakistanès és la cresta. He pensat que no deu haver gaires soldats al món que portin unes crestes tan semblants. Després m’he anat fixant amb altres detalls –qui aixeca una mica més el peu?- i, des de la distància i el desconeixement i sense llegir el peu de foto, he pensat que ni que em matessin sabria dir quin soldat és pakistanès i quin indi.
I aquests estan a punt de barallar-se? Aquests tenen fronteres? Deu ser cosa del color de la cresta o del color de l’uniforme? O és cosa de la barba?
Una mica més tard he recordat que les diferències que nosaltres a penes som capaços d’apreciar quan els observem, segurament tampoc les veuen quan ells veuen fotografies nostres, malgrat el color distintiu i tan peculiar de les nostres crestes o equivalents.
Nosaltres, ells? Encara després he pensat que la diferència genètica entre els humans i els ximpanzés és insignificant, fins i tot entre la mosca i els humans. Cal ser un expert per saber destriar els components genètics d’uns i altres.
Aquí és quan se m’ha acudit que la diferència entre els animals i els humans és que nosaltres som capaços de discernir les diferències més insignificants que hi entre nosaltres i entre nosaltres i la resta de la natura i actuar en conseqüència, cosa que escric però que no sé que vol dir realment.
Finalment he arribat a la conclusió –segurament falsa- que no és ben bé això, que per molt que alguns diguin el contrari, humans ximpanzés i mosques encara formem part d’un estadi inferior en l’evolució de la vida, en el procés cap a la intel·ligència superior, que potser la diferència més notable entre els tres grups és que nosaltres, els humans, no tenim gaire clar el sentit de la nostra existència. Mentrestant fem camí ens anem fixant en la diferència de color de les nostres crestes o en la capacitat d’enlairar el peu a més o menys alçada. No ho sé, però potser és prou important.
9 comentaris:
M'agrada la teva reflexió. És un tema al que dóno voltes prou sovint des de que vaig llegir "La història més bella del món". En realitat no som gaire més que una anomalia de l'evolució de les espècies. Amb poquíssims anys de vida comparat amb altres espècies. Un assaig més de la natura que no sabem com acabarà. No sabem si sobreviurem com a espècie o ens acabarem extingint perquè no sabrem adaptar-nos al medi.. el que està clar és que de moment el què seria "el medi" ens l'estem carregant, i això ja diu ben poc a favor nostra!!
Dit això. La foto és impressionant. El detall de la mida i el color de les crestes, el ritual... algú encara dubta de si pertanyem o no al regne animal?
A mi em recorda a alguns documentals d'aquells del Félix Rodríguez de la Fuente...
nostre.
volia dir ben poc a favor nostre..
obviament, el paqui és el de la barba i l'indi el de la màniga curta i les polàines, que sembla mentida que en tinguis dubtes.
mola xocar els peus en comptes d'encaixar les mans. ho hem de posar de moda.
Estic amb la Xurri: la propera vegada, en lloc de fer-vos un petonet us fotré un cop de tal, em posaré les sabatilles d'esport, que no sé com són les vostres sabates i encara podria sortir-ne perjudicada :D
tal = taló
Molt ben pensat i ben trobat, noi, enhorabona!
I som tan prepotents, grigri, ens considerem tan sigulars. Bé, potser aquest és el secret de la nostra supervivència fins al moment i serà la causa del nostre final.
Molt bé, xurri, com que tu no pares de viatjar, t'ho saps tot, però jo no em moc de casa i a al tele no pasen documentals d'aquests animals.
Una moda perillosa, la d'aquesta salutació, sobretot en dies de pluja, però ho assajarem.
Montse, et veig molt males intencions, jo prefereixo que em facis un petonet, o dos si cal.
Gràcies, zel, és el que hi ha, o no?
Semblen dos gallos de pelea :)
I potser ho són, bitxo. I això que jo creia que les baralles de galls estaven prohibides en la majoria de països!
Publica un comentari a l'entrada