un i diversos

Que no se m’entengui malament, tots sabem que els animals som pràcticament iguals, però la gràcia està en el fet que tots els humans sabem també que tots som una mica, no gaire, diferents, i això és el que ens redimeix, això és el que ens estimula i ens il·lusiona: aquests matisos insignificants, aquests detalls que ens singularitzen, que ens reafirmen com a diversos dintre de la monotonia de la repetició, aquest trobar cada dia un punt de variació, d’exotisme, d’inesperat, en cadascú.

Malgrat la globalització, i potser per això mateix, tot aspirem a mostrar –conscientment o inconscientment- els nostres signes propis, la nostra individualitat, ja siguin els pobles o els que en formen part. Això és bo, això és necessari, això ens identifica com a humans i ens fa progressar, al menys culturalment. Si això durarà molt o poc, no ho sé.

Fa molts anys, el nostre primer escriptor reconegut, a qui jo admiro especialment, va tenir la dèria, a partir dels 30 anys, d’iniciar una campanya espectacular d’unificació. No va reeixir. Ara, no només des del camp de les religions i de les esglésies, sinó des de molts àmbits diversos, i tant o més subtils, continua l’intent. Només desitjo que no s’aconsegueixi o que, al menys, jo no ho vegi, perquè no tinc cap interès a assistir a la fi de la humanitat.

Dit tot això, i com que m’absentaré alguns dies d’aquesta casa virtual, us deixo amb Ramon Llull. Amb un text –sé que no em fareu cas- per a cada dia. Una petita reflexió que hauria de partir del mestre per anar, ni que sigui només per tres o quatre dies, contra aquest intent unificador del mestre, per anar contra aquells que ens volen unificar, que volen negar la nostra diversitat individual i col·lectiva, que ens volen salvar de les flames d’inferns que són incapaços de raonar.


Amable fill, per la ignorància que·ls gentils han de Déu, són en diverses errors e oppinions, e per açò són diverses pobles: los uns adoren ýdoles, los altres adoren lo sol e la luna e les esteles, e los altres adoren les bèsties e les aus, e los altres adoren los elements, e cascuns han diversa manera dels altres en ço que creeguen.
Mogols, tàrtins, búlgars, ongres d'Ongria la menor, comans, nestorins, rosos, ginovins e molts d'altres són gentils e són hòmens qui no han ley; e enaixí com flom d'aygua qui per costum va a enjús e no fa mas de córrer en la mar, e enaixí tots aquests decorren e no sessen de perdre Déu e de anar en foch perdurable; e a penes és negú qui sia lur procurador ne qui·ls ajut a demostrar via perdurable.

Ramon Llull. Doctrina pueril


E romaseren los .iii. savis a la ffont, dejús los .v. arbres; e la .i. dels .iii. savis comenssá a sospirar e a dir: -A, con gran benahuyrança sserria aquesta, si per aquests arbres pudiem esser en .i. lig e en .i. creenssa tots los homens qui som! E que la rancor ni la mala volentat no ffos en los homens qui ayren los uns los altres per desvariació e per contrarietat de creenses e de sectes. E que enaixí com es .i. Deu tan solament, pare e creador i senyor de quant es, que enaixí tots los pobles qui son s’unisen en esser .i. poble tan solament...

Ramon Llull. Llibre del gentil e dels tres savis

En els seus escrits, Ramon Llull es mostra extraordinàriament respectuós amb les tres religions importants de la seva època, que són les mateixes que ara; tot i així, en algun moment queda clar, per ell i per molts altres, que només hi ha una veritat i que cal fer qualsevol cosa per imposar-la (fer-la veure?). Ai, Ramon, Ramon! I ai, tots els qui encara creuen en la força de les armes i en la supremacia d’unes idees sobre les altres!

Ofici de cavaller és mantenir e defendre la sancta fe catòlica, per la qual Déu lo pare tramès son Fill pendre carn en la verge gloriosa nostra dona Sancta Maria, e per la fe a honrar e a muntiplicar soferí en est món molts treballs e moltes hontes e greu mort. On enaixí con nostro senyor Déus ha elets clergues per mantenir la sancta fe ab escriptures e ab provacions necessàries, preVcant aquella als infeels ab tan gran caritat que la mort sia a ells desirable, enaixí lo Déu de glòria ha elets cavallers qui per força d'armes vencen e apoderen los infeels qui cada dia punyen en lo destruïment de la Sancta Esgleia.

Ramon Llull. Llibre de l’orde de cavalleria.

No ve al cas, però em fa gràcia acabar amb aquest petit fragment en què es parla de l’analfabetisme de Mafumet que no crec que quedi compensat per la bellesa de la seva obra... que no és seva. Què pensen els musulmans de Llull?

Dix los sarraý al gentil: Mafumet fo home lec qui no sabia letres, l’Alcorá és lo pus bell dictat qui sia ni qui eser pusca. On, si no fos per volentat e per obra de Deu, Maffumet no pogra fer ni dictar tan bell dictat ni tan ordenades paraules com celles de l’Alcorá...

Ramon Llull. Llibre del gentil e dels tres savis.

Espero que cap lector hagi arribat fins aquí el primer dia, que ja he dit més amunt que és una lectura per tres dies (o quatre). Per cert, em sembla que Llull no passaria un examen de nivell D... o alguns no passarien un examen sobre Llull. Ni una cosa ni l’altra, evidentment, té gaire importància.

Bon cap de setmana, amics i amigues iguals i singulars!