17.12.08

Humet

Miro, gairebé per casualitat, l’homenatge d’anit a J. B. Humet que va retransmetre el canal 33 (sembla que avui el repeteixen pel canal internacional cap a les deu) i m’hi enganxo. Són cançons maques, emotives, m’agraden; penso que en algun cas les versions que fan els amics del cantant milloren els originals.

Fa un temps potser alguns recordareu que vaig encetar un bloc més o menys musical amb la intenció no confessada d’incloure TOTA la música dels cantants i grups catalans; sempre amb un comentari meu, potser alguna vivència. Vaig desistir aviat, en adonar-me que d’alguns cantants, fins i tot de la meva època, pràcticament no els coneixia i que el resultat seria molt fred, molt forçat, desigual. Era el cas d’Humet, per exemple, a qui he redescobert ara; molt tard, és clar. De fet, Humet aviat deixà de ser un cantant de “la cançó”, encara que ara alguns diguin tal i qual. Potser la seva trajectòria és més aviat similar a la de Sarrat però en petit. En la breu enciclopèdia de Josep Porter-Moix a penes es diu res d’Humet, i algun detall... Bé, aquí ho teniu:


El 1968 ho fa [aparèixer] JOAN BAPTISTA HUMET com a cantautor, però més endavant es decanta decididament pel camí de la comercialització i acaba cantant en castellà. Les seves cançons primeres són líriques i alhora melòdiques, massa moralitzants i sensibleres, potser, pel gust de l’època. Té èxits de venda importants amb les gravacions que fa de “Tonades”, “Kristine”, “Gemma” i “No importa pas gens”. Després col·labora a l’estrena de “Granja animal”, la primera òpera-rock en català. El seu nom ja no és tan present a la dècada dels vuitanta.

Josep Porter-Moix. Una història de la cançó. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1987.


No se’m va acudir gravar el concert en vídeo, però segur que en algun altre moment ho podré fer. El que m’hagués agrada’t, però, és estar allí. De moment em trio una cançó, Que no soy yo , que va cantar Dyango, tan excessiu sovint i també ahir, tot i que l’acte ho permetia, i la seva veu era l’adequada. Em sembla que la lletra –de 1975- s’acosta força no només a la personalitat d’Humet, sinó a molts altres artistes, fins i tot a molts de nosaltres. Llàstima que, a més, no hagi trobat enlloc les paraules del cantant que es van llegir al final de les actuacions perquè és un discurs breu, perfectament estructurat. Va, Que no soy yo cantada pel mateix Humet:




Per si voleu veure i escoltar un resum del concert, us he pujat el d’aquests migdia a TV3:

4 comentaris:

jaka ha dit...

Per mi aquest cantant te un record molt especial, ja que tot just quan ell començava em van convidar al seu poble, Navarrés, vam comprar el seu primer disc.
Bona nit,
;D

miquel ha dit...

Bonics records, realment. Bona nit, jaka :-)

Francesc Puigcarbó ha dit...

El vaig veure actuar en una de les primeres, sinó la primera actuació a un hotel de Palma l'any 68 (estava fent la mili), varem anar-hi una colla de catalans tots soldadets a veyure'l, total no arribavem a una trenta de persones.
No va ser mai de la cançó ni crec es tractés massa amb la majoria dels qui li varen fer l'homenatge, atpès rapidament es va posar a cantar cançó comercial de qualitat en castellà. Era un bon cantant i bon copositor amb un estil que de seguida el reconexies.

miquel ha dit...

Tot això que dius em sembla a mi, Francesc.