negra o criminal (3)

Efectivament, com alguns van dir, començant per les insinuacions del Gatot, la novel·la de la setmana passada era Un cuerpo, o dos, de Gabriel Ferrater & José María de Martín. La van escriure l’any 1951, però no van poder “col·locar-la” en cap editorial perquè, segons diu Laureano Bonet en un article reproduït al final de l’obra: “Siendo rechazada por ambas editoriales (Planeta y Molino) al estimar sus asesores que esta clase de relatos debían transcurrir en un ambiente anglosajón, humedo y neblinoso, y no en tierras hispànicas de secano (tot i que en la Barcelona que descriuen la pluja és omnipresent)...” Finalment, l’editorial Sirmio ( J. Vallcorba , editor) publicà la novel·la l’any 1987. Publicació pòstuma, doncs, en el cas de Ferrater. Gabriel Ferrater és un mite, en el sentit més positiu de la paraula, però possiblement Josep Maria de Martín ens resulta força desconegut; no sé si recordo que aquest artista escrivia –i publicava- poesia amb el pseudònim de Bernat Meix, alguns, no gaires, el reconeixeran. Ja en parlarem en un altre moment.

Bé, em sembla que serà molt fàcil encertar qui va escriure la novel·la –en vaig començar tantes en el tren mentre viatjava cap al sud durant les vacances!- de la qual avui copio els dos paràgrafs inicials Tothom ha llegit algun llibre seu, o n’ha vist una adaptació cinematogràfica o teatral; fins i tot els de qualsevol part del món que odien el gènere negre, de misteri o policíac, coneixen el seu nom (exagero?). Per si de cas, recordaré que va crear dos detectius famosíssims: un detectiu privat, de qui la gent sol pronunciar i escriure malament el nom, i una detectiu circumstancial d’una certa edat. Tots dos, a diferència del que em passava a mi, aconseguien, amb mètodes diferents, esbrinar qui era l’assassí.

Segur que tothom ja ho té clar, però en canvi és possible que no tothom sàpiga el títol de la novel·la que presento. L’he triada perquè em fa gràcia que la seva traductora sigui una reconeguda experta en Víctor Català que, si no m’equivoco, s’ha jubilat fa poc de la tasca docent que darrerament exercia a Eivissa. Crec que aquesta pista és suficient i que a través de Google, si no amb altres mètodes, es pot arribar a la conclusió correcta.

A cada club hi ha el pesat de torn i el Club Coronation no era pas una excepció. El fet que tingués lloc un atac aeri no feia variar gens ni mica aquesta circumstància. El comandant Porter, antic oficial de l’exèrcit de l’Índia, va fer remor amb el diari i s’escurà el coll. Tots els presents van assajar de defugir la seva mirada, però no va servir de res.
[...]
El comandant Porter féu una pausa. Ningú no mostrà cap interès ni l’animà a continuar. Els diaris es van enlairar diligentment fins a cobrir del tot els rostres dels seus lectors, però ni tan sols aquest gest va resultar prou descoratjador per al comandant Porter. Ell sempre tenia un reguitzell de llargues històries per a explicar, la majoria de les quals sobre persones que ningú no coneixia.