Efectivament, com alguns van dir, començant per les insinuacions del Gatot, la novel·la de la setmana passada era Un cuerpo, o dos, de Gabriel Ferrater & José María de Martín. La van escriure l’any 1951, però no van poder “col·locar-la” en cap editorial perquè, segons diu Laureano Bonet en un article reproduït al final de l’obra: “Siendo rechazada por ambas editoriales (Planeta y Molino) al estimar sus asesores que esta clase de relatos debían transcurrir en un ambiente anglosajón, humedo y neblinoso, y no en tierras hispànicas de secano (tot i que en la Barcelona que descriuen la pluja és omnipresent)...” Finalment, l’editorial Sirmio ( J. Vallcorba , editor) publicà la novel·la l’any 1987. Publicació pòstuma, doncs, en el cas de Ferrater. Gabriel Ferrater és un mite, en el sentit més positiu de la paraula, però possiblement Josep Maria de Martín ens resulta força desconegut; no sé si recordo que aquest artista escrivia –i publicava- poesia amb el pseudònim de Bernat Meix, alguns, no gaires, el reconeixeran. Ja en parlarem en un altre moment.
Bé, em sembla que serà molt fàcil encertar qui va escriure la novel·la –en vaig començar tantes en el tren mentre viatjava cap al sud durant les vacances!- de la qual avui copio els dos paràgrafs inicials Tothom ha llegit algun llibre seu, o n’ha vist una adaptació cinematogràfica o teatral; fins i tot els de qualsevol part del món que odien el gènere negre, de misteri o policíac, coneixen el seu nom (exagero?). Per si de cas, recordaré que va crear dos detectius famosíssims: un detectiu privat, de qui la gent sol pronunciar i escriure malament el nom, i una detectiu circumstancial d’una certa edat. Tots dos, a diferència del que em passava a mi, aconseguien, amb mètodes diferents, esbrinar qui era l’assassí.
Segur que tothom ja ho té clar, però en canvi és possible que no tothom sàpiga el títol de la novel·la que presento. L’he triada perquè em fa gràcia que la seva traductora sigui una reconeguda experta en Víctor Català que, si no m’equivoco, s’ha jubilat fa poc de la tasca docent que darrerament exercia a Eivissa. Crec que aquesta pista és suficient i que a través de Google, si no amb altres mètodes, es pot arribar a la conclusió correcta.
A cada club hi ha el pesat de torn i el Club Coronation no era pas una excepció. El fet que tingués lloc un atac aeri no feia variar gens ni mica aquesta circumstància. El comandant Porter, antic oficial de l’exèrcit de l’Índia, va fer remor amb el diari i s’escurà el coll. Tots els presents van assajar de defugir la seva mirada, però no va servir de res.
[...]
El comandant Porter féu una pausa. Ningú no mostrà cap interès ni l’animà a continuar. Els diaris es van enlairar diligentment fins a cobrir del tot els rostres dels seus lectors, però ni tan sols aquest gest va resultar prou descoratjador per al comandant Porter. Ell sempre tenia un reguitzell de llargues històries per a explicar, la majoria de les quals sobre persones que ningú no coneixia.
AQUESTA NIT ÉS NIT BONA, I DEMÀ NADAL
Fa 4 hores
12 comentaris:
Els treballs d'Hercules? El que no sé és això de la traductora, vaig a investigar i torno...
tota l'estona em balla pel cap que això ho he llegit ... però no ho situo ni per casualitat :(
ni idea, company! però és que jo, fora dels de la cua de palla i, quan era adolescent, les de l'Agatha Christie, poca novel·la negra he llegit... perquè no és ella, oi? jo només li conec en Poirot :/
Ains, no voldria xafar la guitarra amb la meva impulsivitat, deixant-me endur per les pujades i baixades que té la vida, talment com les aigües de la mar pugen i baixen sota l'influx de les llunes plenes o no tan plenes... hauries de moderar comentaris, per tal que no desvetllem el jóc massa aviat, que no se'ns escapi que aquell a quí s'adreçava el comandant Porter probablement estava ufanòs de la seva impecable indumentària, apropiada a la seva pròpia inmodèstia, mentre escoltava els problemes d'herència generats per la mort d'un ric durant un bombardeig enemic...
Veig que no has tornat, Júlia :-)
Dona, Clidice, no et preocupis, no oi donis més voltes, no és una de les seves novel·les més conegudes. Ara, les pistes deixades són suficients.
Sí que és ella, Montse . Veig que prefereixes el detectiu de cap d'ou i que has oblidat l'admirable senyoreta Marple. Ai, ai...
Tens raó, xurri, hauré d'incloure un sistema per tal que tothom digui la seva sense saber que han dit els altres, al menys fins que hagi passat la jornada.
M'encanta el teu estil definitori (i poètic i metàforic): relament la vida és com la mar, sempre pujant i baixant sota la influència de la lluna :-)
Has trobat la traductora al català, que era la pista definitiva per als no iniciats?
Agh! mon estomac! si és de l'escriptora arqueòloga em moro! les he llegides totes i vàries vegades. Ja deia jo que tenia un déjà vu!
He tornat ara. Es pot dir, ja? Aposto: Helena Alvarado? Pleamars de la vida? Per cert, crec que també ha escrit poesia, l'hauré d'afegir al meu blog, continuaré investigant.
Ei, l'Aghata, una de les meves preferides. Guardo les novel.les per a tornar-les a llegir quan sigui velleta i només esperi del món que pura distracció intel.ligent. Poirot o Marple... Tots dos. No em sé la novel.la, ara, però em sembla que les he llegit quasi totes, fa molts anys.
apa, i per què no em sona? em faig velleta, aix, em falla la memòria! (és clar, que havia llegit les històries de Miss Marple, és clar que si!)
arggggg... mardito arzeime!
no, la traductora no l'he sabut trobar - ha estat la combinació del comandant porter i l'autora - que estava claríssima - que m'han dut inequívocament al títol anglés - a partir d'aquí he trobat el títol en castellà i posteriorment en català, així com un resum de l'argument confirmatori. Així ho he buscat i trobat.
Ho veus, Clidice, a mi em llegeixes massa ràpid :-)
Molt bé, Júlia! Encara que aquest cop la primera ha estat la xurri.
Creec que sí que hauràs d'afegir l'Helena a la teva antologia, i si algun dia vols parlar amb ella, m'ho dius.
Una bona lectura per a la vellesa, lola, sempre que no t'entestis a voler descobrir l'asssassí i deixis que HERCULE Poirot o la senyoreta Marple facin la seva feina.
El que passa, Montse, és que emntre llegies devies tenir el cap en un altre lloc :-)
M'agrada que expliquis el procés d'investigació, xurri, amb la gradació de les llengües ;-)
Bon dia, si vols, Pere, quan et vagi bé m'enviés alguna referència sobre ella i poemes, vaig penjant coses segons tinc material, i no sempre es troba de tot per internet.
Publica un comentari a l'entrada