20.9.09

pausa

Trampejo les primeres hores dissimulant l’evidència. A migdia, augmenta el dolor, però encara tinc l’esperança i el desig que sigui un episodi momentani, insignificant. A la tarda em prenc un Nolotil i la Joana m’acompanya al Sant Pau. Les urgències, malgrat que juga el Barça, estan col·lapsades. Parlo amb el metge de la porta, que em desvia, com altres vegades, a la Puigvert. Un metge, més déu que home, em diagnostica el de sempre.

Com deshumanitza el dolor físic! Cap pensament que no sigui el del propi dolor, el del temps del dolor i el d’un possible final del dolor. Potser ni tan sols un pensament, potser només una sensació amb altres sensacions boiroses que s’esvaeixen de seguida. Pastilles –baixa el dolor-, llit –augmenta el dolor-, sofà, bany, pastilles, llit, cuina, pastilles, butaca, llit... Voltes i més voltes buscant una postura ideal que, en el fons, saps que mai no arribarà.

Boira mental que impedeix que res no t’importi més que el propi moment. Absoluta indiferència per saber fins quin punt Millet és un pillet, si ha guanyat el Barça, si plou o fa sol, si és l’hora de menjar o de dormir. Moments de calma amb una abúlia total, únicament amb un pensament guia que procures inútilment foragitar, l’instant en què es reproduirà el dolor -el no-res més absolut- que no t’ha acabat d’abandonar, i quan durarà.

El dijous al matí, en un moment de calma, em vesteixo per anar al metge de família, més home que déu. Parlem, m’explica. Mentre em visita comença a manifestar-se el dolor, intens. Por. Comprensió. M’explica. Torno a casa, llit, sofà, bany, taula, pastilles, dolor, pausa... Esperes del dolor que aprofito per mirar la tele sense gairebé veure-la, per fer, per primera vegada a la vida, sudokus de primer i segon nivell. Cap interès en la meva grafomania privada i internàutica, cap interès en la grafomania dels altres, fracàs total en les intents de lectura. La nit i el dia es diferencien únicament en la intensitat de la llum i dels sorolls.

El divendres a la tarda sembla que estic una mica millor. Continua l’abulia i la por, però m’autoenganyo i no em resisteixo a sortir. Vaig a veure la mare i continuo fins al passeig de Gràcia. Aconsegueixo tornar per anar al llit, on cap de les quatre posicions possibles i les seves variacions aconsegueixen fer-me estar quiet més de dues hores. Sofà...

El dissabte aconsegueixo dormir dues hores i mitja seguides, de les onze a dos quarts de dues. El dolor, tret d’alguna punta, sembla menys intens i de menys durada. Continuo sense ganes de fer res. Fullejo el diari. Quan es fa fosc, baixo tres carrers, un a l’esquerra, tres amunt, un a la dreta. Miro el Barça. El dolor i la por del dolor van i vénen. De sobte tinc ganes d’escriure, però només aconsegueixo teclejar això: una mica d'escriure per escriure i per teràpia. Dintre de mitja hora em toca el Mitamizol. Després, el llit... Potser moltes hores de llit sense pausa.

22 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Francesc Mompó ha dit...

shshshshshs... no el desperteu. Deixeu-la que descase.
Salut i Terra

Francesc Puigcarbó ha dit...

aixó del dolor ha de ser fotut, dic ha de ser atès fins ara (toco fusta) no en pateixo mai ni tan sols un trist mal de cap, però tinc un amic que pateix de migranya crónica i no descansa mai del tot.
Cuida't. Ah! En Millet és bastant més que un pillet.....al temps.

lola ha dit...

Noi... m'agradaria amanyagar-te, però recordo que les vegades que he patit un dolor intens enviava tots els manyacs, vinguessin d'on vinguessin, a pastar fang, tanta és, certament, la deshumanització, la qual, si més no per contrast, ens fa més plenament humans quan el dolor remet.
Volem -bé, desitjem- un nou misteri el proper dimarts.

mar ha dit...

Estimat amic, em fa ràbia ser tan lluny i no poder-te ajudar. Però si que puc fer-te arribar una càlida abraçada, d'aquelles que fan oblidar el dolor almenys per un instant...
Cuida't i posat bo perquè he de començar a muntar una altra trobada i no la puc fer sense tu. Ja ho saps. Ja et vaig trobar a faltar massa a l'última que vam fer.
Un petó d'aquells d'estrelles i lluna plena...
:)i un somriure i mil si cal

iruna ha dit...

pere...

sembla que el dolor que escrius és molt molt intens. espero que se't passe i que pugues descansar.

jo, quan tinc algun dolor, sóc tan nimaleta que a vegades encara me'n faig més, i apreto fort, o em faig copets, i a vegades sembla l'única solució per a acompanyar el dolor... però moltes vegades també el què intento és sobre tot intentar respirar i tranquil·litzar-me, perquè com més nerviosos mos posem, més mal sentim.

espero que els mitamizols funcionen. i la por al dolor... home! amb lo dolor quan arriba ja en tens prou, no et sembla? espero que la temor al dolor, almenys, no et face mal.

bon dia, pere

el llibreter ha dit...

Ànims, Pere.

Salutacions cordials.

Clidice ha dit...

vaja! sembla un bon atac de pedra! el dolor, quan és intens, pren consciència i es fa corpori. Domina i controla tot el teu espai i, quan desapareix, estàs tota l'estona pendent de quan torna. És un tirà. Però bé, amb una mica de sort, els déus, o els bruixots de la tribu et poden donar remeis per posar-li un peu al cap. Cuida't i que et milloris :)

Jaume ha dit...

Paciència i ànims, Pere.

Anònim ha dit...

Que el dolor remeti aviat, pere... Un petó i una abraçada :)

anna g.

Montse ha dit...

caram, Pere, com m'agradaria fer-te una abraçada, ara mateix!

cuida't molt, amic!

Xurri ha dit...

t'equivoques, pere, el dolor del cos passa i no deixa memòria, però segons com - i no se quan - fa ferides profones a l'ànima, i el dolor de l'ànima... ai, aquest creix i es fa gran cada cop que ens sentim vulnerables... no passa, i em temo que els metamizols no li fan res.

cuida't l'ànima, petó. (petó!)

jaka ha dit...

Ai Pere, se el que estàs passant doncs una servidora ho passa de quan en quan, ara tal com t’expliques trobo que et dura molts dies, es un dolor horrorós molt bèstia.
Com que veia que no escrivies ja em pensava alguna cosa així.
Una abraçada,

kika ha dit...

ja feia patir la teva absència. i aquest post ho aclareix però encara fa patir més.
suposo que el millor que es pot fer davant de dolor es relaxar-se. concentrar-se en el punt del dolor i intentar relaxar sobretot aquella part. respirar imaginant-te que l'aire l'envies a la part del dolor i el fa desapareixer.
però tot això és dificilíssim de fer quan un pateix.
espero que et passi aviat.
ah! i vigila amb els sudokus ... que son adictius! :-)

rhanya2 ha dit...

Recordo haver llegit un post similar fa un temps, aquí mateix. Fotut, imagino.
Espero que ja estiguis millor, Pere.
Una forta abraçada però sense apretar massa!

miquel ha dit...

Uf, uf, benvolgudes i benvolguts... Em rellegeixo i constato que el dolor i l'estat d'ànim em va fer ser excessivament impúdic. No m'ho tingueu en compte. Dit això, moltes gràcies a totes i tots per fer-me una estona de companyia.

Salut (ai la terra!, Francesc. Sí que és un plaer poder dormir. Ho intento :-)

Tu ets un roure, Francesc; fas enveja. El dolor, el físic, és clar, és una mala companyia que cansa i nosempre és fàcil de deixar.
I tants Millets com hi deuen haver!

Completament cert, lola, la ràbia fa que en aquestes ocasions els intents d'apropament sigui inútils i contraproduent. I també experimento aquest sentiment d'humanització posterior; sentiment perillós que et fa pensar, al menys en un primer moment, que tot el món és bo.
Ei, els amanyacs virtuals van bé :-)
Ja tinc preparat el misteri del dimarts (molt fàcil i no tant), només cal prémer una tecla.

Gràcies, mar. T'agraeixo l'abraçada i ja te la retornaré físicament quan pugui, potser en aquesta trobada que farem o abans.
Avui, només un petó d'entotsolat :-)

Gràcies, iruna. Vaig fent. De petit, si m'apretava el dolor em semblava que desapareixia, ara, en canvi, m'hi relaciono malament, tot i els exercicis i paranys diversos que li poso.
Sí que funciona els calmants una estona, però...

Gràcies, llibreter.


Gràcies, Clidice. És ben bé com dius. Menos mal que tinc un peu bo, però el punyeter s'emunyeix i torna, debilitat, això sí :-)

Gràcies, Jaume (sóc mal pacient, però)

Gàcies Anna. Acabarem amb aquest bitxo.

Dono per feta l'abraçada, Montse. Gràcies!

Com (gairebé) sempre tens raó, xurri, i tindré en compte el teu consell, però, mentrestant, què faig amb el cos? Perquè l'ànima, qui sap on s'ha amagat?
Petó.

Què t'he de dir que no sàpigues, jaka. El dolor ara es suportable, però tens raó, durà massa, crec que s'han equivocat, en part de diagnòstic.
Una abraçada.

Ja veus, kika, absent contra la meva voluntat.
En fi, vaig fent el que puc. gràcies per recordar-me les tècniques.
Tens raó amb els sudokus. ni m'atreveixo a confesar quants en porto.

Sí, Violette,no és el primer cop. Ara estic millor, però tot plegat és molt llarg. Potser si em toques una mica l'aire des d'una moto... :-)
Una abraçada (apretar no augmenta el dolor)

kika ha dit...

anims, que ja veuràs lo bé que et sentiràs quan tot hagi passat... molt aviat! :-)

Júlia ha dit...

En aquests moments t'adones d'allò que deien els grans, que la salut és el bé més preuat de la vida. La resta, fullaraca.

Espero que milloris, ep, estàs tan abraçat ja que no goso fer-te més 'axuxons'.

PS ha dit...

Un petó sedant Pere.
Que et milloris!

Jesús M. Tibau ha dit...

ànim i que et passi al més aviat possible

Albert ha dit...

Com en Jesús, em sembla que el meu millor desig és que passi aviat. Ànims i sort.

miquel ha dit...

Ho sé, ho sé, kika, però el temps passa tan lent... Et repeteixo les gràcies pels ànims.

Ja és ben bé així, Júlia. O dit d'una altra manera: no hi ha fullaraca sense salut.
Gràcies pels desitjos ... i pots abraçar, sempre va bé.

Gràcies PS, pel desig i el petó te'n guardo un per si el necessites algun cop :-)

Gràcies, Jesús. Ho espero.

Gràcies, Albert. Ja veus, sense ganes de fer el post diari :-)