31.12.09

ball

Darrer dia de l’any, primer dia de l’any. Què ens ha deixat? Què ens portarà? Què volem? Encara demanem les estrelles a les estrelles? Lluna plena esplèndida –la segona del mes- si no la tapen els núvols. Per què els núvols, sempre tan baixos, tenen tendència a amagar les llunes i els sols? Em desapareixeran les boniques imatges del firmament que em proporcionava no sé qui amb l’excusa de l’any de l’astronomia?

Contemplador del cel com sóc –quan puc i me’n recordo-, he pensat que avui estaria bé compartir aquest poema de Pierre Painbéni. No és que sigui un gran poema ni que la meva adaptació sigui gaire reeixida, però avui, com tots els caps d’anys, no puc deixar de sentir-me malenconiós i optimista, perquè, moderadament amant del passat, sé el present i crec, moderadament, en el futur; i crec, que, encara que no ho sembli, aquest és el sentit del poema.

Si sabés col·locar les paraules una darrere l’altra
fins que el pes les fes caure
a l’altra línia,
faria versos.

Si els mots fossin màgics i ben triats,
amb cadències precises de ritme i melodia,
escriuria poemes.

Llavors, només llavors,
parlaria d’astronomia.

Diria dels planetes que es veuen a la nit
i solquen mars de malenconia.
Comptaria estrelles, incloses les fugaces,
i, potser, les classificaria:
del blanc intens al vermell juganer,
també el daurat vell del nostre sol.
Exploraria forats negres, constel·lacions, galàxies...
Orió m’avisaria que ha arribat l’hivern,
les Perseides vindrien a l’estiu...

I arribaria un dia que,
a poc a poc,
m’allunyaria.

A tots, totes, vosaltres, als qui balleu amb sabates negres o vermelles tots just estrenades o recuperades del fons de l’armari, als qui no balleu perquè no sabeu quines sabates us heu de calçar o perquè encara no n’heu après, als qui teniu parella, als qui no en teniu, als qui heu menjat raïm, als qui heu fet l’àpat de sempre, als qui arribeu tard i als qui arribeu d’hora –algú arriba quan cal?-, als visionaris celestials o als amants de la terra... La lletania podria ser interminable. A tots, a totes, vosaltres, que el cel o la terra us porti una mica del que voleu durant aquest any 2010 que ara comença.

Val aquesta cançó com a comiat o benvinguda? Me l’he trobada inesperadament.


14 comentaris:

kika ha dit...

vols dir que no t'has adelantat? o soc jo que vaig atrassada? :-)

miquel ha dit...

Sóc jo, kika, per anar fent boca.
El que passa és que em sembla que demà, i potser algun altre dia, estaré obligatòriament desconnectat.
Què tal preveus el teu ball?

kika ha dit...

ja tornem a ser avui! m'has fet dubtar! :-D
el ball del veí? pot ser divertit. ja m'hi he apuntat. però només perquè és virtual, eh?
jo no ho sóc de ballar.
espero que ja t'hagin passat tots els mals estiguis a punt per les festes que venen.
els millors desitjos per a tu també en el nou any :-)

Clidice ha dit...

moltíssimes gràcies pels teus desitjos pere! amb els de tots me n'estic fent un cabasset per fer d'aquest un any faust :)

Bon Any Deu! :)

PS ha dit...

Ahir a la nit hi havia un clar de lluna espaterrant fins que va començar a bufar un vent extrany i calent que no se ben bé si venia de ponent o de mar. Ho va capgirar tot, la calma al cel i a la terra.
Avui hi ha una tranquil·litat enganyosa, fa olor de fred.

Passat el "parte", t´he de dir que a mi el poema m´ha agradat molt, i me´l guardo amb el teu permís.

Bon Any, altra vegada, per desitjos no quedarem!

Xurri ha dit...

Benvolgut, gràcies per aquesta cançó que has trobat - casualment? - i que no podria escaure's més per una nit de clar de lluna on tot sembla el que no és essent el que és.
Deixarem anar alguna frase feta, com que els estels t'acompanyin el camí en l'any que entra, i mentre ballarem, sabates negres guiant sabates vermelles, lliscant alhora i com flotant, els ulls tancats sobre pistes sobtadament buides per deixar volar les espurnes d'un vestit de fada i els somnis d'un mon fantàstic que està per venir, lluny dels anys i de les realitats tangibles, precàries, grises, lluminoses o excelses.
La música ens durà a pretendre, i delicadament ens permetrà creure'ns-ho, fins que acabin els compasos.

Bon any, amic.

jaka ha dit...

Bon any Pere i un a abraçada molt gran !!!

:)

Francesc Puigcarbó ha dit...

jo també ja m'he acomiadat desitjant bon any. La tarda/nit de l'ùltim dia de l'any sol estar farcia de feina a fer.

Bon any Pere!

Francesc Mompó ha dit...

Que tingues un bon any
Salut i Terra

mar ha dit...

Què dir-te, què desitjar-te... si en sabés et parlaria d'astronomia...però no en sé...
i si fos fada et daria un dessig per cada estel que aquest vespre veiessis brillar...però no ho sóc...
només sóc jo i avui només se m'acud regalar-te un somriure... i un petó de cap d'any, d'aquells que porten un desig escrit, el de tornar-te a veure (que ja t'enyoro! tu ja ho saps..)
si avui veig un estel, li demanaré un desig i el compartiré amb tu

feliç 2010, amic meu!!!
un petó suau i càlid per a tu i la Joana

Olga Xirinacs ha dit...

Tants desigs bons, tantes cançons i poemes, per força han de tenir algun resultat positiu en l'atmosfera que respirem.

Llavors és una paradoxa que parlem de contaminació...

Bon any.

Montse ha dit...

i jo per què no et vaig dir - també per aquí - allò de Bon any?...

un petó.

miquel ha dit...

No sé, no sé, kika, si amb les teves sabates, per molt virtual que sigui, el ball serà com cal, però admeto que molen :-)
Jo, plenament en forma, si no fos perquè les dies de vacances em passen volant.

Gràcies pels teus desitjos, Clidice. A hores d'ara estic segur que el teu cabasset és ple a vessar. Afegeixo un nou desig: que cada dia sigui una mica nou; només una mica, que no s'ha d'exagerar.

Ah, PS, però ha estat un cap d'any ben benigne. Em temo que la resta, tu ja ho saps, dependrà en bona mesura de nosaltres.
Si t'agradat el poema, te'n faré un altre :-)
A punt per a les festes que ja s'acaben. Uf!

Potser és veritat que la música noi és tan casual, xurri, però quina cosa hi ha que sigui casual?
Desgatem les sabates i aprofitem el ball sempre que sigui possible, ni que sigui virtualment. Voltem i voltem sense parar en nits i dies de fades, que ja ens arribaran les hores grises... i per què no, una vegada i una altra, les lluminoses.
Una abraçada, amiga.

Bon any, jaka! I et doblo l'abraçada. Ja saps co som els caleros.

I la farem, Francesc, prendrem el nostre temps, en tenim dret.
Bon any!

Bon any també per a tu, Francesc!
Salut des de la terra que desitgem més lluminosa.

Ai, mr, ja saps que l'enyorament també em ronda. Però estic segur que no passarà gairé temps sense que ens retrobem per parlar d'astronomia, de terres i de mars, i més encara.
Quedi constància del desig en estrelles i llunes.
Bon 2010 a tu, al pensador, a la princesa i al príncep errant.

Espero que sí, Olga. Ja saps, desitjar costa poc i és el pas imprescindible per tenir.
Estaria bé tenir una atmosfera contaminada de desitjos realitzats (els nostres, és clar)
Molt bon -i productiu- any.

miquel ha dit...

Ens hem creuat, Arare.
Una altre petó de bon any. M'agrada fer-te petons.