30.12.10

les tres

Quina delícia no haver de mirar el rellotge i deixar-se portar pels ritmes que marquen la llum, cada dia una mica més, i la fosca, i els sentits del cos i de la ment, i la voluntat inconstant.
És clar que si els altres miren els rellotges, a vegades és inevitable que jo els imiti. Res no és perfecte, i l’absolut és una quimera.

7 comentaris:

Rita ha dit...

Això del cada dia una mica més també em passa quan no treballo, bé, cada nit una mica més... :-)
Molt bon Any, Pere!

Pais secret ha dit...

Oh, em sembla que em faré un rètol amb aquest post i me´l penjaré al coll la nit del 31.
Quina delícia!

Saps que aquesta foto del capçal em te una mica despistada?Em sembla reconèixer l´església i fins i tot l´edifici gran que hi ha a sota del títol, però les distàncies m´enganyen.
El Canigó nevat, una meravella.

Violeta ha dit...

Certament, Pere, és una delícia. Però si mires el rellotge tens l'avantatja que el fet de fer-ho ara mateix no et causa angoixa, estrés. I pots seguir gaudint del pas natural de la llum, de la calma...

Alberich ha dit...

Pere, un bon any 2011 i que no hagis de mirar gaire el rellotge!

arati ha dit...

Que l'any et comenci alegre i complaent, a l'hora del Canigó, de Camboia o la del Canadà, la que millor t'escaigui amb el moment daurat.

Abraçada

Mireia ha dit...

Per mi això de poder no mirar el rellotge (que normalment només podem fer quan tenim vacances), és l'expressió més punyent de la LLIBERTAT.

Bon 2011, Pere

pere ha dit...

Com podria començar el dia si abans no hi hagués la nit?
Un any generós, Rita!


I si el poguéssim penjar algun altre dia, A., que bé :-) És clar que sempre hi hauria qui ens apedregaria.
Coneixes molt bé la imatge, el que passa és que està feta amb un teleobjectiu de 270 mm i falseja les distàncies.


Et diré un secret, Violeta: els rellotges m'agraden, són tan innocentment anacrònics en la seva dèria de mesurar el temps...

Bon 2011, Alberich! Ja intento no mirar el rellotge, però sempre hi ha algun moment en què no hi puc fer res.

Gràcies, Arati. Mira per on, no descarto començar l'any amb horari amazònic, que ara deu ser temps d'estiu, o potser em decidirté per començar-lo amb temps de companyia, o d'olor de pluja, o...
Una abraçada.

Ah, Mireia, la llibertat del temps sense mida ni mesura...
Que tinguis un bon domini del 2011, Mireia