4.12.10

de la complexa simplicitat

Un senyor turc que es diu Kemal Dervis acaba dient sobre Espanya, i qui diu Espanya diu Catalunya:

Pero Irlanda sufre un crac bancario y, en cambio, en España el gran lastre de todo el sistema ha sido el excessivo peso de la construcción y sus repercusiones.
Estamos purgando los excesos.
Bien, pero no servirá de nada ahorrar y recortar si ustedes no crecen. Tienen que esforzarse hasta encontrar otro modelo para seguir creciendo. Sólo si lo hallan, mejoraran las cifras de paro y con ellas la foto española en los mercados.

("La contra" d'ahir)

És molt fàcil de dir des de fora, però aquí no hi ha manera que ningú concreti cap nou model de creixement que no sigui marginal, anecdòtic, de riure. Estalviar i retallar és fàcil, sobretot retallar (i vendre per estalviar no té mèrit; com deia la meva mare: vendre és de pobres). De construir aquí ja ningú en sap res. No, jo tampoc –ni el senyor Kemal Dervis-, com no sigui de construir literatura, que és l’únic que podem fer quan no sabem fer res més.

6 comentaris:

kika ha dit...

no n'hem sabut mai de construir... per això estem com estem, molt pitjor del que ens sembla. però com que així hem sobreviscut tants anys, perquè no hem de poder seguir fent-ho?
per altra banda, un crac bancari com el d'irlanda crec que s'acosta aquí ... no sé qui era aquest senyor, però jo no me'l crec gens!

Júlia ha dit...

Amb tanta gent que sap què s'hauria de fer, des dels de dalt fins els de baix, no entenc com no anem bé.

Ferran ha dit...

Home construir, el que es diu construir, si que en sabem. Tenim un parc de vivendes que no ens l'acabem!
Peró jo crec, que tot el que ens passa es el de sempre, la mateixa faula, la cigarra y la hormiga, i nosaltres sempre em estat, som i serem:la cigarra, quan la formigueta Merkel li deia a les seves obreres: treballeu més i no menjeu tant. La cigarra cantava i ballava sense parar la embriagadora melodía del datàfon. I ara quan el fred escanya, plorem i repetim una i un altre vegada que no tornarà a passar... fins quan... fins el proper estiu, perque el que neix cigarra, mor cigarra.

Mireia ha dit...

Doncs no sé què dir-te!! El germà d'un bon amic meu l'altree dia em deia que "espero que tot torni a la normalitat per tornar a construir".

El noi havia estat tota la vida a un banc i. de sobte, va descobrir que fent-se constructor guanyava "diners de veritat" (paraules seves). Ara´no sé que fa (crec que res), però ja pensa en que tot TORNI A SER COM ABANS.

De literatura espero que no en falti.

Ara mateix estic amb Pere Calders, aquest sí que era un mestre!!

Puigcarbó ha dit...

estic amb Júlia, però em sembla que aquests són els savis de Vilatrista i de fet ningú sap realment com arreglar la desfeta. Diguessim que potser hauriem de començar per refundar les teories económiques, les receptes antigues ja no valen i el desconcert és palés. El que si estàclar, és que la crisi forta, la més dura és ja a punt de començar, l'any vinent serà molt complicat.

pere ha dit...

Kika, vols dir que els nostres bancs també?
Oh, de construir ja n'hem sabut, però més aviat sense cap ordre ni planificació, o encara menys que els altres.

És fàcil saber què s'ha de fer, Júlia, treballar. La qüestió és com es troba feina que duri i es vengui.

Resumint, Ferran, que aquest és un país sense planificació. Doncs totalment d'acord.

Un cas molt instructiu, Mireia, i que segurament indica bona part de la crisi del país.
En fi, de literatura que no ens en falti.
Ah, Calders sí que era un gran constructor.


Aquí, Francesc, em sembla que no només l'any que ve serà dur, sinó molts més anys. I el curiós és que hi ha molta gent que creu que les coses poden ser com abans. Vivim en un país d'inconscients o dinocents?