9.12.10

posta de lluna

Havia pensat d’anar uns dies a Islàndia, però l’assumpte dels controladors em va ben fotre, encara que, ben pensat, el fred i jo som enemics irreconciliables i ja m’ha anat bé fer uns quants quilòmetres menys. Total, la intenció era fer vida contemplativa, o més aviat badoquejar sense cap pla preestablert, seguint l’atzar del curs dels dies. Cap llibre llegit, més que unes pàgines del que, no sé per què, intento inútilment continuar des de fa més d’un any, menjar i fer el menjar, passejar vora el riu i vora el mar, fotografiar, xerrar de tant en tant, patir pels conflictes dels altres que des de fora semblen fàcils de resoldre i ja són massa llargs, no saber què és internet, deixar el diari sense llegir, dormir, llevar-se tard, observar com el sol de la tarda canvia les ombres del gerani i el seu color fins que es confon amb la foscor, veure com es pon la lluna que a penes comença a ser i que per Nadal ja minvarà... Escriure no res:

Es pon la lluna
i es deixa unes engrunes
que jo recullo
només per retornar-li
quan vulgui arrodonir-se

I tornar a la realitat d’aquest dimecres a la tarda que és com un diumenge malgrat que ja és dijous.

7 comentaris:

kika ha dit...

que bé que sona això. quina bona vida!
jo aquest pont he estat vagarejant una mica pels voltants de torroella de montgrí. no et vaig veure però vaig pensar en tu :)

Pais secret ha dit...

I què més vols? Em sembla una manera meravellosa de guanyar temps el que has fet aquests dies.
A mi Finlàndia també m´engrescaria, però no pas en aquests temps, sinó quan els dies siguin més llargs i el fred cedeixi una mica (... una mica força).

Arare ha dit...

pensava que hauries anat a buscar bacallà...

Una posta de lluna no és no res!!!

Pais secret ha dit...

Volia dir Islàndia, caram!
Sort que l´Arare m´hi ha fet pensar amb el bacallà.

Esther ha dit...

Què bonica la posta de lluna Pere!! m'ha agradat! I també està bé deixar que uns dies siguin per badoquejar i fer i no fer res... també està bé donar-nos el plaer de no fer... no??? Petonets

Puigcarbó ha dit...

Una persona seriosa i assenyada no va a auqests "puestos" on fa tant de fred. On s'hauria vist! cap al sud que és on hi ha la caloreta.

pere ha dit...

Que bé vagarejar, kika! Qui sap si ens vam veure i no ens vam reconèixer? Hauríem pogut fer un post conjunt mentre preníem una cervesa :-)

És igual Finlàndia que Islàndia, A., el fred i la foscor (que aquí ara ja em sembla excessiva) també em tirarien enrere.
No sé si guanyo temps; el temps i jo crec que no ens hem acabat d'entendre mai; de fet, encara no estic segur de la seva existència, o potser de la seva essència.
Compleixo els teus desitjos i et faig desaparèixer, però t'he de dir que m'ha agradat aquesta multiplicitat de visites explícites :-)
Feliços somnis.

M'encanta el bacallà, Arare, però em faria mandra anar a investigar els seus orígens.
Va, les postes de lluna són i no són. Ja veus, la gent s'embadaleix amb les postes de sol, que no són més que un preludi del regne de la lluna.

No només estar bé deixar-se anar, Esther, sinó que a vegades cal. I les postes de lluna són els moments idonis.
Quant de temps sense veure't per aquí. Petonets.

Tens tota la raó, Francesc. I fins ara no m'ha sigut difícil vèncer qualsevol inici de temptació. Continuo sent essencialment mediterrani, no hi puc fer res.