22.12.10

integristes, integrats i disgregadors

És evident, i no cal detallar-la, la importància de la tasca normalitzadora del català parlat i escrit que s’ha fet des de l’ensenyament primari i secundari –també des d’altres àmbits i mitjans, és clar- des de finals del 70 a Catalunya, i no sé des de quant en altres territoris. Només en l’aspecte lèxic, ha aconseguit fer desaparèixer, tant directament com a partir de les lectures, barbarismes secularment estesos i que ja semblaven fixats en la llengua. Al mateix temps, però, aquesta purificació lingüística ha comportat, al meu entendre, una excessiva uniformització i, el que és pitjor, en alguns casos, els llibres de text i els seus divulgadors han prescrit que calia evitar determinats mots sense donar-ne motius clars, raonats, convincents; simplement com si els llibre de text (els mateixos en tot el territori) fossin la plasmació de la llei i el mestre o professor el jutge –o sacerdot- que la divulga i imposa les penes als infractors.

Per què el pobre nen (o els seus pares o avis, a qui el nen transmet el seu aprenentatge) no pot dir, com deien els seus grans tocino i ha de dir porc? I de tocino, ha de fer el femení truja? I en aquell lloc, on sempre hi ha hagut ames, ara s’han de substituir per mestresses? I aquell pintor, ha de canviar les seves fatxades per façanes, que, total, potser és una novetat literària del XIX? I per quina raó queda prohibida la perífrasi d’obligació “haver de + infinitiu”?

A vegades fer massa cas dels llibres és perillós. La llengua, malgrat les múltiples interferències que ha tingut (i algunes s’han quedat), és viva i sovint sàvia i a vegades pateix quan se la intenta constrènyer en les pàgines d’un llibre. Per altra banda, se sap i es profecia, la llengua no cap en cap llibre.

I de la lletra impresa ha sortir, per exemple, la idea de l’hora catalana que fins i tot ha arribat als rellotgers (pocs) que han quartificat els seus rellotges. I ha arribat a alguns blocs (blogs) que ens diuen que hem d’aprendre definitivament a fer servir la forma tradicional de dir les hores del país i ens ajuden amb un rellotge virtual, habitualment col·locat a la dreta. Des de quan s’ha de dir l’hora com tants ens diuen? De quina part del territori prové aquesta tradició? Se sap qui la va inventar? Jo, que crec poc en el temps, però tot i així entenc de la necessitat de consultar el rellotge en la nostra societat, confesso que tinc problemes per poder precisar l’hora catalana en el meu antiquat rellotge de sorra, llegat familiar molt estimat d’un avantpassat que mirava poc el sol. De tota manera, i malgrat el meu desinterès pel temps que es fixa, com que en parla tothom, he volgut investigar una mica el tema i de moment he arreplegat documents, com ara el que deixo a continuació, i perdoneu la llargada (si voleu, podeu anar al final), més pròpia del 28 d’aquest mes, i els salts de ratlla que ara no corregeixo perquè ja m’ha arribat l’hora d’anar a dormir:

Saber dir les hores correctament en català preocupa tothom que té interès per parlar bé la nostra llengua. Això no obstant, hi ha una certa confusió sobre la formulació adequada dels enunciats horaris, perquè dins el parlant es superposen el sistema castellà estàndard i el sistema català genuí. De fet, l'únic que generalment hom té clar és que "les tres menos quart" no pot ser correcte, perquè menos és clarament una paraula castellana.
Aleshores, hom es planteja: basta substituir menos per menys o manco, o s'ha de canviar tota l'expressió? Quina és la fórmula tradicional catalana per a l'enunciat de les hores?
En realitat, sembla que la tradició d'expressar l'hora ben exacta, o quasi, és relativament moderna.
Als antics, no els preocupava tant com a nosaltres, conèixer l'hora i els minuts en què qualsevol cosa succeïa.
De fet, encara que els hagués preocupat, els rellotges de sol, d'aigua, d'arena o de combustió d'oli que es feien servir fins que, a la darreria de l'Edat Mitjana, varen aparèixer els rellotges mecànics, no eren gaire capaços de marcar l'hora amb una certa precisió. Quan aquests darrers començaren a generalitzar-se, a torres d'esglésies, convents, castells i altres edificis públics, la llengua ja estava plenament conformada i la
formulació horària ben establerta. Vegem unes mostres de quines eren les expressions normals catalanes a l'Edat Mitjana per indicar l'hora més o menys aproximada: a hora d'alba, a hora d'Ave Maria, a hora del sol post, a mig jorn, tocades les XII hores, a VI hores aprés dinar, al toc de l'oració, tocant l'oració, tocada l'oració, a X hores de la nit, ans del sol post, aprés dinar, entre nou e deu hores, hora del seny de l'Ave Maria poc més o menys [= a posta de sol], vers hora de tèrcia, a hora del seny o aquèn entorn, a hora de dinar o
aquèn entorn, a hora de vespres o aquèn entorn, a hora del seny del lladre callat [= hora de recollir-se dins les cases per passar la nit], a hora de despertada o aquèn entorn, al sol ixent, a hora de mitja tèrcia o aquèn
entorn, hora de l'esquella [= abans de l'alba], prop de les nou hores de nit, quasi entre les huit e nou hores de
nit, vers les cinc hores, en hora del sopar, a les IIII hores aprés mitja nit, a l'una hora aprés mig jorn, devés
la mitja nit, una hora ans del dia, ans lo gall no cantàs, hora colgaderes poc més o menys... Altres expressions
eren també usuals quan no es volia indicar una hora tan precisa: per lo matí, diumenge de matí,
dilluns en la nit, vespre escur, dimarts en la vesprada...
No sabem quan començaren a ser habituals les expressions temporals que volien indicar l'hora
exacta, però és segur que s'havien de generalitzar així com s'anava estenent l'ús del nou rellotge mecànic, que
permetia molta més precisió. En qualsevol cas, aqueixes expressions heretades de la llengua medieval
continuaren usant-se durant els segles XVI i XVII, al costat de les noves més precises, que apareixen ja el
segle XVI:
"Tocaren a missa bisbal a sis hores y una quarta, y aquedaren lo primer toch una quarta ans de les set
hores" (1527)
"Dimarts, a XXI de maig MDXXVII, a quatre hores y mija aprés migjorn, parí la senyora nostra reyna
e princessa y emperatriu"
"arribats a la Seu a una hora y mija" (1528)
"A missa tocàrem bisbal, a sis hores y mija" (1528)
"A onze hores y mija arribà lo emperador" (1528)
"Acabà's tot lo offici a onze hores y tres quarts" (1535)
(Del Libre de Antiquitats de la Seu de València. Estudi i edició a cura de Joaquim MARTí MESTRE.
Volum I. València / Barcelona, 1994.)
Aquest tipus d'expressions, comptant els quarts o minuts a partir de l'hora passada, pareix general
tant en aquest segle com en el vinent, i a tot el territori català:
"les vespres sonaran [los escolans], destiu ales dos hores y mija aprés mijorn, de invern ja dada la una"
1He d´agrair al meu company Joan Alegret que m'hagi facilitat una bona part de la documentació citada en aquest capítol.
(L'Alguer, 1581; "Primer sínode diocesà de Monsenyor Andreu Baccallar ", transcrit per Antoni
NUGHES: El Sínode del bisbe Baccallar. L'Alguer. Església i societat al segle XVI, p. 238. Barcelona,
Institut d'Estudis Catalans, 1991.)
"Dilluns a 10 de juliol 1600... començà a eclipsar-se lo sol, i casi quan fonc a les dotze hores i un quart
perdé molta de la sua claror"
"Dimecres a 12 de octubre 1605, a la una hora de migjorn i un quart, fonc lo eclisse de sol en signe de
Libra"
"Divendres a 21 de maig 1621, a les set hores i un quart del matí..."
(Pere Joan PORCAR, Dietari, 1589-1628. (Antologia). Selecció, transcripció i pròleg de Ferran GARCIA
GARCIA. València, Institució "Alfons el Magnànim", 1983.)
"A las sis y mija de tarda tornà la patrona de Nàpols" (1603)
"Divendres de matí a les set hores y mija" (1603)
"Dimarts a 16, a les tres hores y tres quarts de la matinada, en la vila de Castelló de Empúries parí ma
muller Elisabet Pujadas una filla" (1605)
"Dimecres a dotze de octubre 1605, a la una hora y un quart passat mitjorn..."
"Comensant a aclipsar-se a una hora 15 minuts y finint a 3 hores 17 minuts passat mitg dia..." (1605)
(Dietari de Jeroni Pujades (1601-1605; 1606-1610; 1621-1625). Edició a cura de Josep Ma. CASAS
HOMS. Barcelona, Fundació Salvador Vives de Casajuana, 1975.)
"Acabà's l'offici a onse ores y tres quarts" (1655)
"Comensà's a tocar a l'offici a les set ores y un quart y se aquedà ans de les huit ores" (1631)
"Dilluns, a 10 de janer 1678, a les once hores y mija de la nit..."
(Del Libre de Antiquitats...)
"A 30 de Maig circa hora y mitja de nit, mataren al sr. Jaume Desmás, ciutedá, en sa casa..." (1643)
("Fragmentos extraidos del Cuaderno de noticias ó cronicon de Mos. Jaume Viquet, pbro.", dins A.
CAMPANER Y FUERTES, Cronicón Mayoricense, p. 464. Palma, 1967 (2a))
"Als 13 Janer 1675... acodiren los familiars al St. Ofici, y comensaren circa las sis y mitja á emprendre
lo acompanyament de esta manera..."
"Arribaren á la plasa del Born circa las 8 y mitja del matí"
("Fragmentos del "Llibre de memorias de cosas notables &." del Dr. Cristobal Fiol", ibídem, ps. 470 i
471.)
"Nota que als 10 de juliol de 1691..., envés sis horas y mitja del matí, començaren a tirar..."
("Memòries de Mossèn Jaume Avellà (1674-1711)", dins Pagesos, capellans i industrials de la Marina de
la Selva, per Antoni SIMON I TARRÉS. Barcelona, Curial, 1993; ps. 19-49.)
Però al costat d'aquestes expressions del tipus "[hora] + ...", en trobam del tipus "ans de [hora]":
"aquedaren lo primer toch una quarta ans de les set hores" (1527)
(Del Libre de Antiquitats ...)
"Dilluns a 22 de octubre 1612, mig quart ans de les cinc hores de la vesprada, morí Ponç Sancho"
"mig quart ans de les dotze hores de migjorn..."
(Pere Joan PORCAR, Dietari...)
I del tipus "... per (a) [hora]", sempre referint-se a la falta d'un quart per a l'hora completa:
"Dilluns a 4 a tres quarts per a les nou del matí, morí micer Francesch Sescases" (1603)
"Dissapte a 5 del mes de maig 1610 als tres quarts per a tres hores ans de apuntar lo dia, arribaren al
mar de Barcelona deu galeras..."
"Dimarts 28 de febrer 1623, als tres quarts per las dotze de la nit, la senyora Salvadora, segona muller
mia, parí un fill bo y bell"
(Dietari de Jeroni Pujades ...)
El pont entre unes i altres expressions ens el dóna el mateix Pujades:
"Dimarts a 2 de juliol 1602 parí ma muller un bell infant a les deu hores y tres quarts per les onze de
matí"
De totes podia fàcilment sortir-ne aquesta:
"Dimecres a 29, a las 10 de la nit o als tres quarts..." (1622)
Vet aquí, probablement, l'origen de la que a partir del segle XVIII comença a generalitzar-se pel
Principat de Catalunya:
"A 16 de agost de 1727, dia de Sant Roch, fóu la gran padregada als dos quarts de las 4 de la tarda"
(Celdoni VILÀ, Amor al Rey y a la Pàtria. Vinguda de Pere Juan Barceló dit Carrasclet, en Reus. 1713-
1749. Reus, Asociación de Estudios Reusenses, 1954.)
"Als 2 de juliol de 1771, envers dos quars de sis del matí, passà a major vida..."
"Als 16 de octubre 1793, als dos quars de dotse del mitgdie, mataren la reyna"
(Memòries de la família Bellsolell (1666-1838), dins Pagesos, capellans i ...)
"En lo dia 24 de dit juny y hagué una haclipse de sol... qual comensà a tres quars de quatre de la
tarde..." (1778)
(Memòries de Pere Màrtir Coll, ibídem.)
És l'única construcció que empra el Baró de Maldà al seu Calaix de Sastre:
"A quarts de set quedava lo cel ja més serè que nuvolós"
"Lo pare Jaume de l'Hospital a tres quarts de sis del matí..."
"En seguida del matí s'ha primer ben aclarit lo cel i vist lo sol, est después s'ha anat amagant entre
núvols i, superant estos a la serenitat a quarts d'onze amb alguna espessura a ponent, a onze hores ha anat
estenent-se la nuvolada oint-se algun tro, fins a ocupar dita nuvolada l'atmosfera, començant a caure gotes
a dos quarts d'una de migdia, i seguit pluja algo forteta amb algun tro fins a quarts de dos..."
"Hem eixit per anar a... a 3 quarts d'onze tocats..."
(Baró de Maldà, El Col.legi de la Bona Vida. Edició a cura de Margarida ARITZETA. Barcelona,
Barcanova, 1993.)
Durant aquest segle i el vinent la nova fórmula s'espandeix pel Principat, sense arribar a desplaçar
del tot la més antiga, amb la qual a vegades fins i tot es documenta a la mateixa font:
"A 26 jané de 1747 caigé la campana y molta partida de la ygléscia, a las nou oras y tres quars de la
nit"
"Als 12 de agost, a 2 horas y 42 minuts de la tarda... A las 2 horas y 45 minuts y a les 3 y 14 minuts
del matí del die 13... A las honse horas y 3 minuts de la nit del dit die 13..." (1798)
(Memòries de Pere Màrtir Coll, dins Pagesos, capellans i ...)
"1804. Mort del reverent Anton Bellsolell, de edat 30 anys 10 mesos... Fou die sis de febrer a dos
quars de onse de la nit"
"Die 29 passà per Areñs de Vall a dos quars de onse del matí" (1814)
"Dia 13 abril de 1820 ha mort mon pare, als dos quarts de las dos de matinada"
"en lo dia 26 setembre 1822 passaren per esta riera, a dos quarts de quatre del matí, la divisió de
mossèn Anton Coll y la de Ballasté"
"Y a un quart de sis del matí, passà un terremoto" (1823 ?)
"als dos quarts per la una de la tarde entraren en Barcelona" (1827)
(Memòries de la família Bellsolell (1666-1838), ibídem)
"Fills meus, ja éran dos corts de Dotze de la nit... que éran dos corts de Dotze de la nit quant bàrem
haver sopat" (1807)
"ba passâ y succehî lo dia 9 del Mes de Juiny an bes ha un quart de Deu del dematí del present any
1819"
"Y a la tarde, am bes tres quarts de dugas..." (1842)
"Morí Ofegat lo dia 18 del mes de Setembre ha tres quarts de dugas de la tarde" (1843)
(Llibre de politiqueses i curiositats. Memòries de Pau Porcet (1788-1856), pagès de Sant Boi de
Llobregat. A cura de Jaume CODINA. Sant Boi de Llobregat - Montserrat, 1995.)
"y lo dia 9, a dos quars de quatre, aribà la ynfanta ab una fragata" (1832)
"y lo dia 19 aribà a dos quars de quatre de la tarda..." (1832)
"y lo endemà dia 15, a dos quars de set..." (1833)
"y lo dia 25, a tres quars de quatra de la tarde..." (1834)
"y lo dia 7, a dos quars de sis del matí, sortí al fidelíssim janeral Llauder" (1834)
"y a dos quars de sinch sortiren per la porta del derera de Palàcio" (1834)
"y lo dia 7, a dos quars de una, aribà al Señor..." (1835)
(ANONIM, Successos de Barcelona (1822-1835). A cura de J. Ma. OLLÉ ROMEU. Barcelona, Dpt. de
Filologia Catalana - Curial, 1981.)
"morí a las 3 oras y 1/2 de la tarda" (1838)
"de las deu a las 11 y mitcha caygé una nebada mol grossa" (1847)
"En lo dia 21 de setembra de l'añy 1855, a las sinch horas de la tarde, se merxaran de casa las donas
per anar a beura las velladas a la plaza de la festa de San Mateu y a las 6 y 3/4 del bespra, com tornaren a
casa..."
"A los 19 de abril de 1857 foren com de 2 a 3 cuars de deu de la nit, com, anant des de Premià a
Teyà... "
(Pau MANENT I ABRIL, Fets de Premià de Dalt (1838-1869). A cura d'Albert MANENT. Premià de
Dalt, 1979.)
"el dia tres de desembre, envers un quart de dotze del migdia..." (1842)
"L'endemà a dos quarts de deu de la nit els tregueren de la mina" (1848)
"sentiren un rellotge que assenyalava 2/4 de 12 de la nit" (1848)
"envers d'un quart de set a dos (quarts) de la tarda" (1859)
"dia 16 de novembre de 1861, envers 2 quarts de 7 del vespre"
(El llibre de Jaume Galobardes (1776-1863). Crònica del seu temps. Santa Coloma de Gramanet,
Ajuntament, 1992.)
"Mars 3. A las 11 y 1/2 del matí caigué una pedregada bastan forta" (1847)
"Juliol 11. ... a cual notícia que se rebé a las 8 1/2 de la nit..." (1847)
(Diari de la casa Ramis-Milans, dins Pagesos, capellans i ...)
Encara avui en tortosí coexisteixen combinats els dos sistemes: "les tres i quart", "les tres i mitja",
"les tres i mitja i cinc", "tres quarts de quatre". Fora del Principat, però, sembla que aquesta expressió horària
moderna no s'hi desenvolupà, encara que hi trobam l'antecedent immediat:
"Dilluns a 4 10bre. prengue mall anel costat esquerra alas 9 de la nit a la mia consorte Frencina Anna
Amoros y Ferrer y el die 11 del metex estant milor mori alas 8 y quart del matí" (1757)
"Dimars a 14 Agost a las 8 y mitje dela nit..." (1759)
"Dilluns a 3 7bre a las 3 y mitge de la tarde..." (1759)
(Juan PARERA, Dietari d'un ciutadà de Mallorca, I. BSAL, XXI (1926-27), 301.
"Dit any, dia 15 agost, a la una y mitja" (1777)
"Dit any 1779, dia 4 de setembre, circa las onse horas y mitja del matí"
(Tomàs AMORÓS, Relació de algunas curiositats escritas, comensant lo any 1740... A cura de Carme
SIMÓ. Palma - Montserrat, 1983.)
"A les 3 2/4 de la tarde..."
"a les 3 3/4 de la tarde..."
"Divendres, a les tres i mitja de la tarde es mort el Colegiat de lleis Dn. Benet Pelegrí"
"som surtits a les onze 1/4"
"son surtits a 3 quarts per la una en assumpto a seguretats de Pau Gibert"
"havem treballat fins a dos quarts per la una"
(Dietari del Doctor Fiol, BSAL, XXIII i XX)
"Disapte S[an]t, de vesprada entren a completes al segon toch de salve, que és a les 4 y quart"
"al segon toch de dobla, que és a les 9 y un quart"
"Dia de S[an]t Jordi, es canta la dobla a les 8 y mija y es va a la processó a les 9"
"Dia de S[an]t March, ix la processó de les rogacions a les 8 y dos quars"
"Tèmpores de la Ssma. Trinitat, entren de matí als 3 quarts, el disapte als dos quarts"
"Entren a primera als tres quarts"
"Vespra de Nadal, es toca a prima a les 7 y mija y entren a les 8 mija"
"Els dies que es canten totes hores ans de la dobla, se entra en lo cor als 3 quarts, ço és, un quart ans
del primer toch de dobla"
"En la quaresma, completes se entra a les 3 hores, y si a.y maytines, als 3 quarts, y si a.y completes, ab
aniversaris, als dos quarts..."
(Document de 1713 de l'Arxiu Parroquial de Santa Maria d'Elx, dins Antoni MAS I MIRALLES, La
substitució lingüística del català (l'administració eclesiàstica d'Elx en l'Edat Moderna). Alacant, Diputació
Provincial, 1994.
"Prop de tres quarts per les dues, entrárem á la Fonda" (La Roqueta, 41, 1, 1)
"[1900] Die 27. A les quatre y tres quarts, a cavall cap a Núria per l'ull del Ter y el coll de les nou
creus."
(Antoni Mª ALCOVER, Dietaris de les eixides (1900-1902). I. Edició a cura de Mª Pilar Perea. Barcelona,
Universitat de les Illes Balears - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001.)
A Castelló i el seu entorn es manté bé aquest sistema tradicional ("les tres i quart", "les tres i mitja",
"tres quarts per a les quatre"), substituït a la llengua col.loquial de moltes altres comarques per un sistema
acastellanat ("les tres i quart", "les tres i mitja", "*les quatre menos quart"), que a Mallorca competeix amb un
d'autòcton més modern ("les tres i quart", "les tres i mitja", "falta un quart per a les quatre").




Sembla, en definitiva, bastant clar que dins la tradició catalana coexisteixen diverses formulacions:
a) la que segueix l'esquema "[hora] + [minuts/quarts/mitja]": les 5 i deu minuts, les 5 i (un) quart, les
5 i mitja, les 5 i mitja i cinc (minuts), les 5 i tres quarts...
b) la que segueix l'esquema "[minuts/quart] + abans de + [hora]", només per a períodes inferiors a la
mitja hora: 20 minuts abans de les 5, un quart abans de les 5...
c) la que segueix l'esquema "[quarts] + per a + [hora], comptant els quarts passats, no els que falten:
dos quarts per a les 5, tres quarts per a les 5...
d) la que segueix l'esquema "[quarts] + de + [hora], comptant els quarts passats, no els que falten: un
quart de 5, dos quarts i mig de 5, tres quarts de 5...
e) la que segueix l'esquema "(falta/manca) + [minuts/quart] + per a + [hora]": falta un quart per a les
cinc, manquen 20 (minuts) per a les 5...


Qualsevol d'aquestes expressions és, doncs, vàlida per indicar l'hora no rodona. Cal, però, tenir en
compte:
- que la d) és geogràficament pròpia només del Principat;
- que aquesta i les altres són combinables entre sí, de tal manera que, segons les comarques, és usual
el tipus a) en la primera mitja hora i el tipus c), d) o e) en la segona: les 5 i quart - tres quarts per a les 5 / tres
quarts de 5 / (falta/manca) un quart per a les 5;
- que la b) és avui en dia poc usada.
No té gens de tradició, i sembla respondre a un simple calc del castellà, l'expressió del tipus "[hora] +
manco/menys + [minuts/quart]: *les 5 manco/menys (un) quart, *les 5 manco/menys 25 (minuts)" ...

8 comentaris:

Júlia ha dit...

S'ha de conèixer la normativa per tal de poder-ne prescindir, si convé i resulta adient, amb coneixement de causa. Amb l'eliminació d'això que en diuen 'barbarismes' -i castellanismes, pecat mortal- també hem perdut molts girs populars. Considero que els bons escriptors -i escriptores- han de trobar l'equilibri entre la 'normalització excessiva' i la 'llengua viva'.

Anònim ha dit...

No em salteu a sobre, eh? Però penso que malgrat l’esforç, a aquesta anàlisi li falta perspectiva i aprofundir en la qüestió. És clar que l’hora es pot dir de diverses maneres en diferents parts del territori català, vist així tot encaixa: i què si al Vallès occidental se sent dir “quedem a les cinc i mitja”. Sembla que de fa segles això es fa, però crec que el raonament del post no és vàlid si no fixem l’anàlisi en un territori i concret i, sobretot, en l’evolució de com s’hi parla en un període de temps determinat. Aquí la cosa ja canvia, perquè si de sempre s’ha dit en una comarca occidental l’hora a la manera “dos quarts de dues”, que en un lapse breu de temps es passi a dir “la una i mitja” no respon a una adopció sobtada de la variant oriental del català (que ja seria ben curiós) sinó, i aquest és el problema greu de fons, a un calc de la llengua castellana. I aquí si que ja hem begut oli / bebido aceite (curiosament els calcs a la inversa sonen fatal, una altra prova de com el geni del català es va perdent)

Però, ei! Bones festes!

C.

pere ha dit...

La meva queixa és que en nom de la normativa es prohibeixen solucions i mots que són tan vàlidss (no diré ni més ni menys) com les proposats i acceptats per la mateixa normativa, com pràcticament tots els exemples que he posat. I ja no entro, Júlia, en els casos dels manlleus d'altres llengües, que poden ser objecte d'una altra discussió.

Home la perspectiva ja queda implicita i l'aprondiment... bé es pot fer molt més llarg, però aquí tots som més o menys il·lustrats.
ës clar que tens raó en la pèrdua de tradicions lèxiques, morfològiques, sintàctiques... influïdes sovint pels mitjans o altres interferències; això és indiscutible. Com és indiscutible que, per exemple, quan jo dic al Vallès que dino a les tres i quart ningú em pot retreure que no parlo la llengua catalana. Una altra cosa és que els dels Vallès hagin oblidat la seva forma tradicional de dir l'hora o tot i usar-la perfectament des d'un punt de vista objectiu en realitat l'estiguin castellanitzant.
En resum, que quan jo dic tocino, fatxada, les tres i quart ningú m'hauria de corregir; en tot cas em podrien aconsellar, encara que no sé per què, que fes l'esforç d'adaptar el meu català al del territori.
En fi, de fet la tesi del post no va sobre qui parla bé o malament la llengua, sinó sobre els correctors afacionats o professionals de la parla.

Bones festes, C.!

Anònim ha dit...

Home la perspectiva ja queda implicita i l'aprondiment... bé es pot fer molt més llarg, però aquí tots som més o menys il•lustrats.
“... bé es pot fer molt més llarg, però aquí tots som més o menys il•lustrats.”
Sí, home, i tant...jo ho deia més en el sentit de, bé coses de la meva formació acadèmica, de trobar correlacions i justificacions que no són del tot, no sé com dir-ho, justes, o que tenen cert biaix. Coses d’econometria i l’estadistica que encara deuen voltar pel meu cap. Per altra banda, penso que si arribes a fer el post més llarg...doncs gairebé trobem petroli, de tant avall! 
“En fi, de fet la tesi del post no va sobre qui parla bé o malament la llengua, sinó sobre els correctors afacionats o professionals de la parla.”
Sí, sí...me n’he anat per la banda que més m’apretava. De fet tinc un company de Manlleu que sempre es queixa d’això que dius tu. Aquí teniu tota la raó del món. Sigui com sigui, i com em deia un corrector “Sempre he pensat que la inseguretat i els dubtes són consubstancials a la nostra feina. A poc a poc ens anem fent un criteri —personal, compartit, contrastat, crític...— que ens serveix de crossa, diguem-ne, per poder treballar i aprendre cada dia.”

Montse ha dit...

Pere, quedem a les cinc i mitja a la platja?

ja saps... sabatilles d'esport i avui... un paraigua!

si que era llarg, el document, si!

Pais secret ha dit...

Doncs jo sóc de les de tres quarts menys cinc de cinc, no hi puc fer res, així em van ensenyar les hores i així m´ha quedat.On visc la majoria diuen les cinc menys vint i quan jo dic la meva em miren estranyats, amb cara de no acabar d´entendre´m.
Per culpa d´això gasto més telèfon del compte perquè quan quedo amb algú ràpidament el cervell es queda amb el quart o els minuts numèrics i no amb l´hora, per tant em faig un embolic i un parell d´hores abans de la "quedada" dubto i truco.
Mentre t´escric això se m´acaba d´ocórrer una solució provisional que no sé si tindrà èxit: quan em diguin l´hora amb el seu codi visualitzaré un rellotge digital i llestos!.
He arribat a la conclusió que aquesta esquizofrènia temporal la tinc perquè jo visualitzo rellotges mecànics. Vet-ho aquí!
No sé si m´explico gaire.... avui hi ha boira Pere.

Pais secret ha dit...

...ei, i que ja he captat que el post anava més de normalització de la llengua que no de rellotges, però avui m´has posat el dit a la llaga de les broques.
Bon Nadal!

pere ha dit...

N'haurem de parlar algun dia, de tot plegat, que el bloc se'ns queda curt, C.

Merda, Montse, t'he llegit massa tard. I si quedem demà? Crec que haurem de continuar portant paraigües.


Ja veus, A., d'això es tracta, que cadascú digui l'hora tal com li han ensenyat i si algú té problemes de comprensió, doncs que tingui bona voluntat per fer-se entendre. Tot plegat, però són problemes menors... potser exceptuant aquesta necesitat de dir amb precisió les hores que és un mal del nostre temps que anirà a més.
Sí, anava de normalització, però tambñe d'incomprensió (mala voluntat, ignorància -innocent o o no), que és una de les seqüeles negatives de la normalització.
Bon Nadal, bonica!