17.12.10

Joan

La nit s’apropa,
dolçor de tarongina amarga,
i salabror del port:
Parc de la Ciutadella.

Parlàvem de silencis
i tastàvem tots els mots
al Palau del Governador.

Retorn de l’aroma del mar,
regust amargant de taronges,
la nit que comença
i ja es queda.

8 comentaris:

zel ha dit...

No sé ben bé què dir,però et deixo una abraçada!

Pais secret ha dit...

Jo el veig com un poema circular.
Una altra abraçada, Pere

mar ha dit...

Un poema preciós...
...amb regust amargant de taronges

Una abraçada, amic pere.

pere ha dit...

Gràcies.
Ahir em van dir que s'havia mort en Joan i avui he anat a l'enterrament. S'havia jubilat el juny d'aquest any. Passejava amb una gosseta pel parc de la Ciutadella. Havíem treballat junts -tardes i nits- durant nou anys al Palau del Governador -una bona època- i era el meu assessor informàtic (sempre m'he portat bé amb els de mates). Era un home bo i savi, considerat i irònic, entusista i escèptic, proper i distant. Amic.
Doncs això, dolçor i amargor.
No sé si hauria d'escriure aquestes coses aquí, però aquí queda.

Pais secret ha dit...

Aquest ciclamen engabiat del capçal demana a crits un poema.

Violeta ha dit...

Preciós poema, Pere.

Sento la pèrdua d'una persona estimada. Crec que està bé que ho escriguis aquí. És una bona manera de compartir-ho.

Una forta abraçada.

Arare ha dit...

Si.
Si que ho has d'escriure aquí, perquè poguem acostar-nos a fer-te una abraçada (després de gaudir de les teves paraules i entendre la teva pena).

pere ha dit...

Uf, A., jo no el sabria fer. Ah, és de Palau-sator.

Gràcies, Violeta.
Potser sí, que està bé compartir, però... no estic segur.
Una abraçada


Gràcies per l'abraçada, Arare; una per a tu, que sempre m'agrada fer-te'n. Però continuo tenint dubtes de la necessitat de pujar les meves paraules en aquest cas. Bé, no li donaré més voltes.