2.12.10

temptacions i secrets ignorats

Encara em queda una caixa de llibres per col·locar i d’altres s’estan en petites piles verticals o esparsos en llocs que no els corresponen. Cada setmana se n’afegeix algun que va voltant sense trobar un descans definitiu, un espai idoni que sigui només seu. Em miro els prestatges on hi ha la GEC i el DCVB. Ja es troben a la xarxa i me’n podria desfer o portar-los al cementiri definitiu de la planta baixa del poble, on ha anat a parar tanta història antiga que algun dia s’oblidarà definitivament. Què em reté? Potser els volum de la GEC sí que poden desaparèixer, però mai l’Alcover-Moll, encara que no l’obri més, encara que només miri de tant en tant els lloms. I també podria ignorar molts altres llibres que sé que no tornaré a llegir o que, fins i tot, sé que ara ja no m’interessen ni tampoc en el futur. I em torno a preguntar què em reté.

Cíclicament em vaig repetint la pregunta i torna la temptació, i penso que qualsevol dia, però no sé quan. I sé que, en darrer terme, no és el contingut me’ls fa conservar, però no resulta fàcil arribar a concretar-ne el motiu, o potser no vull fer-ho.

Potser si em comprés un lector de llibres... Me n’he mirat uns quants. Sé que m’enganyo, que els llibres continuarien entrant i que fer-los fora em costaria tant...

I així anem. Fins que un dia, abans que els llibres, desapareixeré jo. Aleshores sí, aleshores es dispersaran per sempre més.

I dintre d’algun temps tornaré a escriure un apunt semblant a aquest. I si no ho faig, és que ja hauré descobert per què em costa tant netejar la casa de llibres i no voldré compartir el secret, o potser perquè llibres i jo ja ens haurem dispersat.

7 comentaris:

kika ha dit...

he, he, a mi em sona que d'això ja n'hem parlat alguna altra vegada :-) i mira que a la meva edat ja em costa recordar coses :-DDD

Júlia ha dit...

Jo en tinc molts, un excés, però també he de dir que de tant en tant en llenço uns quants molt a gust. N'hi ha que s'ho mereixen.

Pais secret ha dit...

Si fa vint anys m´haguessin dit podia consultar la GEC on line no hagués fet l´esforç de comprar-me-la ( si no vaig errada em va costar 250.000 pts). Ingènuament vaig pensar que si més no era un llegat que deixaria quan ja no hi fos, mira quines coses de pensar!
Ara la tinc a la llibreria del menjador, petrificada gairebé. Cada vegada que he de treure la pols entre tomo i tomo em venen ganes de jubilar-la per sempre, però he de reconèixer que me l´estimo i que m´ha servit molt, almenys durant quinze anys.

Alberich ha dit...

En els llibres, potser hi ha algun component màgic, atàvic, de quan la gent no sabia escriure i aquells lligalls de signes rars i dibuixos llampants tenien connotacions sagrades, damunt d’ells hom feia jurar a la gent la gent, el sacerdot l’esgrimia com a contenidor de les veritats absolutes, i els notables professionals (notaris, advocats, procuradors i jutges) els desxifraven... Se’ns fa difícil de destruir-los per un temor supersticiós. Potser és una d’aquelles coses irracionals que no sabríem explicar, però jo soc incapaç de llençar un llibre.

Arare ha dit...

Ostres, Pere, a mi em costa molt, llençar-ne, de llibres, però he de fer com la Júlia. N'hi ha que s'ho mereixen (desaparèixer, esfumar-se, desintegrar-se)
però mentrestant...

pere ha dit...

segur que n'hem parlat, kika, i encara en parlarem. Avui mateix en torno a parlar. Va, que segur que tens una memòria privilegiada.

I jo també me'n desfaig, Júlia, però em costa, fins i tot quan sé que s'ho mereixen. Fa temps això de llançar llibres seria inaudit.

Ens van enganyar, A. (la meva la vaig comprar de segona mà), i el divertit és que encara ens van oferint els suplements.
Definitivament, a vegades els llibres agafen un valor que va més enllà del seu hipotètic servei, es converteixen com en un animal de companyia.

Segur, Alberich, que per alguns tenen un component màgic inexplicable, perquè en cas contrari no es podria entendre l'acumulació que en fem.
Ai, jo en llanço alguns, sempre a contracor i sempre per tenir-ne d'altres.

Costa, costa, Arare, fins i tot d'aquells que considerem inservibles.

Júlia ha dit...

Els temps han canviat, abans no es llençava res, ni tan sols el paper d'embolicar o els cordills, per no parlar de la roba o el menjar. Hem arribat a allò del món feliç, val més llençar que haver d'apedaçar... Els llibres són una cosa més a banda del fet que n'hi ha de molt bons, bons, mediocres, dolents i dolentíssims. Com de tot.