Com que a penes escolto la ràdio ni miro els programes musicals de les televisions, ni altres coses semblants, no sé si encara existeix allò de la cançó de l'estiu que es portava en altres temps. En el meu cas, el disc que he escoltat més aquest estiu dubto que hagi estat el més popular, perquè ja sabem que la popularitat necessita una promoció que sovint té poc a veure amb la qualitat.
Dubto que hi hagi molta gent, encara, que hagi escoltat Entre monosíl·labs, el primer disc en solitari de Rosa Pou. Fa uns dies vaig deixar escoltar les cançons a la meua neboda (18 anys recents) a través de l'iPod i me la mirava mentre somreia escoltant el primer tema, Cap cot. Es va treure l'auricular de l'orella i em va dir que si era una cançó per a nens. Li vaig dir que continués. “Que guai! “
La veu, la tirallonga i el ritme (fins i tot la lletra) de la primera cançó poden fer pensar en un disc infantil. Després un s'adona que possiblement la Rosa ha aconseguit amagar sota una música festiva i eclèctica (valset, tango, i no sé quantes coses més al llarg de tot el treball) i una veu juganera (a vegades sensual, sovint innocent) tot un món personal que potser necessitava un punt de desdramatització per atrevir-se a sortir, o perquè a vegades, quan s'arriba a la maduresa personal, es poden comunicar els neguits, no només les alegries, amb un somriure, ironitzant sobre un (una) mateix (mateixa. I si a tot això s'afegeix el joc amb les paraules, encara millor. I si s'atreveix amb Pere Quart per acabar el disc, perfecte.
M'he permès, sense permís de la Rosa -quan la vegi li preguntaré si l'aigua beneita és real o metafòrica-, pujar una cançó seua amb una mirada meua des de la meua -quants possessius!-platja preferida (demà me n'hi torno) en un dia externament gris.
Per saber-ne més:
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Té el seu què però no entenc com és que s'està posant de moda aquest tipus de veu 'de nena petita' entre les joves cantants femenines nostrades i foranes, estic desitjant que surti una Mina,una Piaf o quelcom semblant. Més contundent, vaja.
Certament, les modes de veus femenines són un misteri, possiblement tenen a veure amb la concepció de la cançó com un joc, també literari, i la influència d'albert Pla :-)
En el cas de les dues cantants que esmentes, i moltes altres, el concepte de cançó també era força diferent.
Publica un comentari a l'entrada