Sempre una mica tard, algunes notícies
que arriben de l'altra banda de l'Atlàntic. Aquesta tarda he llegit
que el dissabte va morir Mark Strand a Brooklyn, a casa de la seua
filla. A la primavera havia deixat Madrid, on vivia des del 2011, per
anar a Nova York a tractar-se un liposarcoma. Encara fan estralls els
càncers.
He volgut traduir un altre poema seu. El problema no són les paraules, que també -cal trobar entre els sinònims el que s'adeqüi al to (habitació, cambra, dormitori?)-, sinó el ritme, la cadència, el batec interior de mots i d'intenció. Traduir de la traducció, una feina doblement ingrata. No me n'he sortit, esclar, però he acabat l'esborrany. Feia dies que no escrivia a mà més que la llista de la compra.
El sopar es refredava. Els convidats, a
l'espera
de breus i atzaroses trobades, estaven
ajaguts
a les habitacions. Les patates eren
dures, les mongetes toves,
la carn-
no hi havia carn. El sol de l'hivern
havia daurat els oms
i les cases;
com els refugiats, els cérvols fugien
per la carretera; i en el
camí d'entrada, els gats
s'escalfaven sobre el capó d'un cotxe.
Llavors
un home es va girar
i em va dir: “Encara que m'enamora el
passat,
la seua foscor, el seu pes que no ens
ensenya res
i res ens demana, m'estimo més el
segle
vint-i-u,
perquè hi veig algú amb bata i
sabatilles,
d'ulls marrons i humils
que camina a través de la neu i no
deixa darrere
més que les petjades”.
“Oh”, vaig dir, posant-me el
barret, “Oh”.
Mark Strand: I WILL LOVE THE TWENTY-FIRST CENTURY
2 comentaris:
Doncs malgrat tot, creguis que te n'has sortit o no, gràcies per la traducció, m'ha agradat!
Continues sent generosa, Carme :-)
Publica un comentari a l'entrada