6.2.15

pluja d'idees


Vaig seguint amb interès el .Cat d'aquesta nit titulat Santi Vidal, víctima o heroi (quina familiaritat: Santi). El títol, per molt que alguns el trobin adient, no es correspon a la realitat, perquè segur que els qui pensen que és una víctima -víctima de qui o de què?- tendiran a considerar-lo també heroi o màrtir; els qui no el consideren víctima, pensaran altres coses.

Com que segur que sobre el que s'ha parlat al programa hi haurà opinions més agudes i autoritzades que la meua, no faré comentaris sobre el contingut, tot i que em sembla exagerat, encara que comprensible des de l'òptica de qui jutja, que s'aparti el jutge Vidal de la carrera simplement per haver col·laborat en el que podríem anomenar una pluja d'idees per arribar a fer un document definitiu quan arribi el moment. En canvi, diré alguna cosa sobre aspectes tangencials del programa:

1. En el debat posterior a l'entrevista al jutge, els quatre intervinents eren homes.
2. Només un havia estudiat dret, em sembla.
3. Tres, incloent l'advocat, eren periodistes
4. Només un tertulià estava per sota dels quaranta anys.

Constatacions sense importància, com la que se m'acudia mentre mirava els rètols que apareixien sota els personatges quan començaven a parlar:

Sardà: periodista
Aira: periodista
Fernàndez Deu: advocat i periodista
Carod: filòleg.

He entès que es triessin tres periodistes per opinar sobre els tema, perquè els periodistes poden opinar sobre el que vulguin i a més, les constitucions parlen sobre tot; però, havien triat Carod en qualitat de filòleg? És veritat que ell mateix ha al·ludit la seua titulació en parlar del tema de la llengua a l'esborrany de la constitució del jutge Vidal, però també ha opinat sobre altres temes. Podia fer-ho com a filòleg?

M'imagino jo mateix participant en la tertúlia -o debat-. Què diria el meu rètol? Filòleg o jubilat? És cert que tinc un títol de la UCB que m'acredita com a filòleg, però actualment no exerceixo aquesta professió; de fet, no sé si podria assegurar que mai l'hagi exercida. Durant trenta anys llargs vaig fer classes de llengua i literatura, és veritat, però les podia haver fet d'història, o podria haver fet de comercial d'una editorial, o de... Si un dels tertulians hagués estat Joan Margarit, quin retol li hagués tocat: arquitecte o poeta? Les dues coses? I si hagués participat Trias? Alcalde i metge? I si hagués participat un senyor que era fuster i ara és president d'una associació ciutadana?

Llegia fa uns dies a diversos llocs que en aquest país qui més qui menys és filòleg i que potser ja seria hora de deixar les opinions filològiques en boca i mans dels filòlegs titulats. Per què? Perquè una universitat li ha donat un títol després de cinc anys a les aules -afegim, si volem, algun doctorat. Conec, com tothom, professionals titulats molt bons, bons, mediocres i pèssims. Els títols, sobretot en algunes carreres i universitats no garanteixen gaire cosa i, en molts casos, són el principi, amb un cert rigor, amb un cert mètode, d'un llarg aprenentatge posterior. Al mateix temps, hi ha autodidactes que em semblen respectabilíssims, absolutament competents, davant dels quals em trauria el barret que em compraré si continua aquest fred. Se m'acut, per exemple, Pompeu Fabra, que, si no m'equivoco, però no em feu gaire cas perquè la meua formació universitària té llacunes importants, mai no va acabar la cerrera de filòleg, encara que segur que li devia faltar poc.



3 comentaris:

País Secret ha dit...


Sempre havia pensat que ser filòleg no és només tenir la titulació de filologia o exercir la docència, sinó ser un estudiós de la llengua més enllà de la carrera. I darrerament veig molta gent que s'autoanomena "filòleg" només pel fet d'haver-la acabat.
Sovint m'equivoco, però crec que patim un excés d'etiquetatge.

Olga Xirinacs ha dit...

Escolto i llegeixo el que puc i em vaga, però tens una raó de fons i de pes, que potser no formules així però es desprèn de les teves paraules: hi ha massa soroll de fons per a no res. Qualsevol xitxarel·lo s'adjudica el dret de jutjar els altres. Multiplicats per centenars, aquests tribunals de la cridòria i la confusió són les creus i nafres que ha de patir la persona que exposa la seva obra al públic que, o és a favor total, o en contra total, perquè les vísceres manen, no el cervell.
Salut sempre, Miquel.

miquel ha dit...

Bé,A., el títol diu noséquè en filologia, però què vol dir un títol? Com tu dius, només una etiqueta.

Olga, opinar està bé, argumentar les opinions encara més. Cridar és lleig i pensar que les raons -o els acudits- d'un són les Raons no sembla gaire raonable.
Salut, OLga.