19.2.15

també es pot jugar sense pilota


Algunes crítiques parlen d'innocència. No, Timbuktu no és innocent, encara que reflecteixi innocències. És complexa en la simplicitat d'una i diverses històries, és plena de simbolismes, d'iconografies que potser no costa d'interpretar, que recorren tota la pel·lícula. Timbuktu és, en alguns moments, d'una bellesa visual aclaparadora i d'un lirisme extraordinari potser per contrarestar la duresa extrema d'algunes escenes o de tot plegat, o, simplement, perquè la vida és així a vegades, un joc de contrastos extrems. No s'ha d'oblidar, però, que la pel·lícula existeix perquè existeixen els gihadistes i aconsegueix explicar millor que molts documentals qui són o com són, recordant que totes les mirades, esclar, són parcials i que el tot rarament existeix. Mentre anava mirant la pel·lícula, m'ha semblat que entenia un concepte aparentment contradictori: el nihilisme deista.

No volia escriure res, únicament compartir en imatges el concepte de ballet en el futbol que tan sovint expliquen els periodistes esportius i que tant els costa d'exemplificar; al final, però he intentat dir el que molts altres han expressat més extensament i rigorosament.


4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

quina plasticitat visual, pura poesia visual. A Brossa li hauria encantat.

Carme Rosanas ha dit...

Quina impressió i quina bellesa, aquest joc sense pilota...

Allau ha dit...

M'ha agradat molt el ruc que passa davant de la porteria. ¿Els rucs poden aspirar a l'Oscar?

miquel ha dit...

i a Cesc Gelabert, Francesc :-)

Exactament, Carme. Si encara no l'has vista...

Ostres, Allau, ara sí... Secundari o efectes especials?