expansionar-se, amb moderació

El verb jubilar és, aparentment, un dels més contradictoris en la seua definició ortodoxa:

1. Eximir del servei per raó d'edat o impossibilitat física (algú que exercia un càrrec o una feina) assenyalant-li una pensió vitalícia.

2. Experimentar una alegria viva, expansiva.

És evident que cal actualitzar el diccionari en la primera accepció, sobretot tenint en compte que moltes jubilacions -de funcionaris o no- són voluntàries, cosa que no implica, esclar, que el físic estigui en el seu millor moment (la qüestió de l'edat no queda clara); quant a la pensió vitalícia, ja en parlarem.

Jo, quan em vaig jubilar, em vaig acollir a la segona accepció. Just en el moment anterior, simultani o immediatament posterior a la jubilació, hi havia qui em preguntava, crec que sense interès malsà, si no m'avorriria, a què dedicaria el meu temps en la nova situació, si no em feia una mica de pena deixar la feina, etc. Obviaré les respostes que improvisava en aquell moment i la perplexitat que em produïen les preguntes; i no cal que els jubilats, si passen per aquí, m'expliquin com distribueixen el seu temps o les seues batalletes particulars.

De tota manera, passat ja un cert temps des del moment que vaig experimentar una alegria viva i lleugerament expansiva, no diré que estic plenament satisfet del meu estat. Darrerament he tingut la sensació que em faltava alguna cosa. No un treball amb horari fix, curt o llarg, d'aquells en què cal fitxar; tampoc una activitat de voluntariat social en la qual compartir la meua experiència a canvi de l'agraïment o el reconeixement més o menys unànime; res de cursos o cursets per augmentar la meua limitada cultura i fer petar la xerrada amb nous companys i companyes, massa fàcil passejar un animalet, supervisar obres... En fi, no cal que concreti les enormes possibilitats que ofereix el món als jubilats. D'una manera vaga, nebulosa, vaig pensar que potser m'agradaria un treball remunerat -remarco remunerat-, que s'adigués als meus gustos i que pogués desenvolupar al meu aire. És fàcil de dir això, però no tant de concretar o, sobretot, de trobar, de manera que no he fet gaires esforços per arribar a aquest ideal boirós.

Però, vet aquí, que la setmana passada, sense esperar-ho, mentre anava mirant una pel·lícula -ai, el poder del cinema!- vaig pensar que potser em convindria, m'agradaria, l'ofici del protagonista:

1. Feina individual, per bé que es pugui compartir.

2. Horari nocturn, fins i tot de matinada, que és quan estic més en forma.
3. Distribució horària al meu gust.
3. Instrumental fotogràfic o cinematogràfic. Cap problema, al contrari.
4. Possibilitats de guanys importants o de supervivència, segons les ambicions.
5. Certa tendència a la misantropia amb, paradoxalment, la dosi necessària d'empatia.
6. Possibilitat d'alegrar la vida de la gent.

Podria afegir altres ítems que em resulten convenients i satisfactoris, temptadors, però els anteriors ja són prou engrescadors. M'ho vaig pensant. De moment em plantejo com resoldre dos inconvenients menors: no tinc la vitalitat del protagonista, potser tampoc cal, i, més important, no tinc carnet de conduir, cosa que, ben pensat, no veig per què ha de resultar un problema.