entre l'ètica i l'estètica

Queden ja pocs dies de l'exposició -l'única ara al Palau Robert- Dones a l'Afganistan, amb fotografies de Gervasio Sánchez i textos de Mònica Bernabé. Em sembla una mostra molt ben narrada -textos generals breus i precisos, textos específics al costat de les imatges, fotografies excel·lents, ordre ben trobat- de la situació de les dones a l'Afganistan: casaments concertats i realitzats sovint encara amb la núvia en la infantesa amb homes més grans, massa fills per poder-los criar bé, maltractaments físics i psicològics, desesperació, suïcidis, també esperança, algunes llums.

Què pensem els espectadors occidentals després de veure l'exposició? Prenem consciència d'una situació terrible, esclar, potser voldríem fer alguna cosa per canviar-la. És suficient? Podem anar més enllà? Com? Què queda després del sotrac dels textos i les imatges? Que pretenien els autors de textos i imatges, que s'han passat tant temps per arribar als resultats exposats? No ho sabria dir.

A mi, que m'agrada la fotografia, algunes imatges m'han semblat bellíssimes, absolutament ben resoltes: composició, colors, llum... Fins i tot la imatge de la mort, amb tant de sofriment previ i tanta desolació captada per la càmera- pel fotògraf-, m'ha semblat extraordinàriament poètica, com si fossin uns versos de Maragall. Per un moment he tingut un sentiment de culpa, de certa perversió que és difícil de comunicar.

Mentre estava fent fotos d'alguna foto, ha entrat una parella d'homes agafats del braç. El més jove anava llegint a l'altre, cec, els textos de l'exposició, els generals; de les fotos no en deia gaire res, no descrivia, no interpretava. Què ha vist el cec que no hagi vist jo? O a l'inrevés. Què ha pensat que jo no he pensat? No ho sabré mai.