per a ser llegit, també, a les parets

Sabem que som una gent provisional

i que darrere nostre no vindrà res digne d'esment.
B.B.

No ompliré jo, que tinc una lletra pèssima, ja el canell poc flexible per dirigir l'esprai... i la cursa fugitiva lenta, les parets de la ciutat amb els versos de Brecht, però demanaré als qui no tinguin aquestes traves que facin efectiu el meu desig. Esclar que potser ja no està de moda omplir de versos les parets (o només les que decideix l'ajuntament), ni els joves ni els grans llegeixen Bertolt Brecht, si és que mai s'ha llegit -no passa res, només faltaria-, que d'òperes de tres rals si que encara se'n veuen. Potser no ens cal més que un espai habilitat en diagonal tots els diumenges, amb fulles d'arç -o el que sigui- als peus, per estar contents, perquè ens passi la necessitat d'escriure en lletra blanca i regular: D'aquestes ciutats quedarà: allò que les creuava, el vent! Deixem-ho estar, no cal continuar per aquest camí abrupte de versos vells de jove.

Si de cas, a la nit, passarem les pàgines a poc a poc, rellegirem, no em farem gaire cas, sobretot si és dissabte; només un somriure de complicitat si s'escau i poca cosa més abans de deixar el cap -qui sap quins somnis tindrà?- al coixí (de plomes, de fibra, de llana...? Ah, gran pregunta!). El devocionari descansant a la tauleta de nit:

Aquest Devocionari domèstic és destinat a l'ús dels lectors. No ha de ser devorat sense discerniment.

La lliçó primera (Rogatives) s'adreça directament al sentiment del lector. Es recomana no llegir-ne massa pàgines d'una tirada. A més, únicament la gent amb plena salut hauria de fer ús d'aquestes lliçons destinades als sentiments...

La lliçó segona (Exercicis espirituals) s'adreça més a la intel·ligència. És avantatjós emprendre'n la lectura amb lentitud i més d'una vegada, mai sense ingenuïtat. De les màximes que hi ha amagades, així com de les indicacions immediates, se'n pot treure més d'un aclariment sobre la vida...

La lliçó tercera (Cròniques) cal fullejar-les l'època de les violentes forces de la natura. A l'època de les violentes forces de la natura...

La lliçó quarta (Salms i cants de Mahagonny) és la més apropiada per a les hores de riquesa, de consciència de la carn i de presumpció (així doncs, nom´s pot ser presa en consideració per molt pocs lectors. Aquests lectors poden entonar tranquil·lament els cants, amb el màxim rendiment de la veu i el sentiment, però sense mímica).

Hi haurà precs quotidians per al record i els esdeveniments passats. Els cinc capítols de la lliçó cinquena (Els petits precs quotidians dels difunts) són per recordar esdeveniments passats...

Bertolt Brecht: “Guia per a l'ús de les diverses lliçons” a Devocionari domèstic. Barcelona, Adesiara, 2014 (traducció de Feliu Formosa)


De l'apèndix:

DEL POBRE B.B.

1

Jo Bertolt Brecht, vinc dels boscos negres.
La meva mare un dia em va dur a les ciutats
dins el seu ventre encara. I la fredor dels boscos
la duré dintre meu fins a la mort.

2

A la ciutat d'asfalt estic d'allò més bé,
proveït, ja d'entrada, dels sagraments de mort:
amb diaris. I tabac. I licors.
Desconfiat, gandul, i al capdavall content.

3

Sóc amable amb la gent. Em poso a la clepsa
un barret dur, com tenen per costum.
I dic: “Són unes bèsties que fan una olor rara.”
Després dic: Tant se val, perquè jo també ho sóc.”

4

Abans de dinar me'n vaig a seure
als meus balancins buits, amb unes quantes dones.
Me les miro tranquil i vet aquí que els dic:
“En mi teniu un tipus del qual no fareu res.”

5

Cap al vespre uns quants homes aplego al meu voltant,
i els uns als altres ens tractem de “senyor meu”.
Damunt les meves taules tenen els peus posats.
Diuen: Millorarem”, i no pregunten: “Quan?”

6

En clarejar, damunt l'alba grisa es pixen els avets,
i els seus paràsits, els ocells, es posen a cridar.
En aquella hora, a la ciutat, buido el meu vas i llenço
la punta del cigar i m'adormo inquiet.

7

Som instal·lats, raça poc consistent,
en cases que semblaven indestructibles
(així vam construir els llargs edificis de Manhattan
i les antenes fines que entretenen l'Atlàntic).

8

D'aquestes ciutats quedarà: allò que les creuava, el vent!
La casa fa feliç aquell que hi menja: i ell la deixa buida.
Sabem que som una gent provisional
i que darrere nostre no vindrà res digne d'esment.

9

Als terratrèmols que vindran, espero
no deixar apagar el meu Virginia per amargor.
Jo, Bertolt Brecht, llançat a les ciutats d'asfalt
des del boscos negres, dins el cos de la mare, temps enrere.