No és cert que una
imatge- una fotografia- valgui per mil paraules, en tot cas alguna
imatge es presta a diferents interpretacions, tantes com mirades
diverses s'hi entretinguin una mica. Les mirades rebran de la mateixa
imatge estímuls diferents depenent de moltes variables, per exemple,
de la contextualització que se'n faci i de la informació o
desinformació del receptor. Sigui com sigui una fotografia recull
únicament un instant, allò que es produeix durant unes dècimes de
segon, d'aquí també el nom d'instantània, avui força en desús,
potser pel valor afegit que sovint s'atribueix a l'instant. Una
fotografia mostra, fixa, un present i en si mateixa li és aliena
passat i futur; aquesta és la seua grandesa i la seua misèria.
Després, espectadors o comentaristes podem imaginar o conèixer, ,
si cal, el temps: l'anterior o el posterior, o tots dos.
La foto del nen
emigrant que es veia ofegat a la sorra, just al costat d'unes onades
suaus no produïa cap trasbals, no parlava de cap tragèdia. Sense el
peu de foto, sense tota la literatura que l'acompanyava, sense la
voluntat de convertir-la en icona d'una situació terrible, la foto
hagués passat desapercebuda, fins i tot la seua interpretació podia
ser equívoca.
Ahir vaig mirar una
altra foto de la mateixa diàspora. Potser el que hauria de fer, per
ser conseqüent amb el vaig escrivint, és deixar-la lliure de tot
comentari, però no resisteixo dir alguna cosa. És una imatge del
fotògraf danès Michael Drost-Hansen feta a la carretera E45 de
Dinamarca el 9 de setembre. Un grup d'emigrants sirians descansa un
moment del viatge que els portarà a Suècia. Un policia del país i
una nena siriana es comuniquen potser a través del joc, Riuen,
comparteixen també passió? No diré res de la meua interpretació
ni dels meus sentiments en mirar l'escena. On es troba la força
d'aquesta imatge que no simbolitzarà res? Al final, com qualsevol
altra imatge, recull un instant, no parla del passat ni indica el
futur. El camí serà dur i la meta no respondrà les expectatives,
ho sé de cert, però tant de bo es trobin molts instants com
aquest.
3 comentaris:
Una imatge optimista i esperançadora. Tant de bo es trobin molts instants com aquests malgrat no tinguin resó mediàtic.
Vaig veure l'imatge, i val més que mil paraules. Aquesta és la força de la fotografia, atrapar per sempre un instant fugaç de la vida, o que t'atrapa a tu.
Que així sigui, ninona.
Sí Francesc, aquesta és la força, l'instant. En aquest cas, si no sabem qui són ni que passa, sempre queda la poètica de la comunicació entre el gran i el jove.
Publica un comentari a l'entrada