Potser sempre ha sigut així, però em
sembla percebre que cada vegada més la gent -jo mateix- té
tendència a situar-se en determinat color i a quedar-se més aviat
immòbil. Uns són blancs, els altres negres, els altres rojos... i,
en tot cas, s'atreveixen a canviar lleugerament de tonalitat. No tinc
clar si la tria del color es fa a partir d'un procés de reflexió
personal o per inèrcies vàries; tampoc és que importi gaire; és
més preocupant que una vegada situats en un color a vegades som
relativament cecs a l'existència dels altres. Tampoc aquest darrer
cas em sembla insòlit. El veritablement inexplicable és que hi hagi
gent que pateixi aquesta immobilitat tota la vida i qui ni tan sols
tingui temptacions de tastar altres colors. Jo, per exemple, situat
habitualment en el gris tirant a negre, admiro el groc i alguna
vegada em capbusso en el taronja o el verd ... i els que em queden
per assaborir. I no me'n penedeixo.
ILLA HA BEGUT OLI... DE JAÉN
Fa 6 hores
3 comentaris:
A mi m'agraden tots els colors! per això, quan em pregunten "quin és el teu color preferit", no tinc mai resposta. O la tinc sempre: "Tots els colors de l'Arc de Sant Martí". I tots els intermitjos.
A l'hora de vestir, no em poso color verd gairebé mai, perquè encara em fa ser més pàl·lida del normal. I malgrat tot, gairebé tots els tons de verd m'agraden molt!
uix, està mal redactat, però ja m'has entès ;)
T'ha entès, Montse.
Per cert, en una llibreria em van dir que els llibres amb portades verdes es venien menys. I tan bonic com és
Publica un comentari a l'entrada