Reportatge sobre Toni Catany a la tele.
Fotos, opinions de coneguts i crítics, paraules del mateix
fotògraf... Catany té unes imatges que em semblen excel·lents,
vull dir que m'arriben, i d'altres que oblido ràpidament. No sé
fins quin punt per al qui mira, per a l'espectador, la fotografia i
altres arts són sobretot qüestions de sentiments, de la
sensibilitat de cadascú que una educació especialitzada o
generalista completa o dirigeix, per a bé o per a mal. Sigui com
sigui, la mirada “pura” no deu existir en el nostre temps, o
menys que en altres èpoques. Avui les nostres mirades, els nostres
gustos, les nostres decisions, estan més mediatitzades que mai,
racionalment o sentimentalment.
Es deia en un moment del reportatge
sobre el procés fotogràfic de Catany, suposo que es referia a unes
determinades imatges: Tinc un sentiment i busco les imatges. En el
meu cas, modestament, són les imatges les que em produeixen un
sentiment. Potser aquesta és una, entre moltes, de les diferències
bàsiques entre un professional i un aficionat, un creador i un
espectador. Evidentment, tot és més complex, menys immediat, més
elaborat, i va més enllà de la fotografia, però desenvolupar-ho
seria anar als principis de la filosofia.
Alguns dies, abans de fer el dinar,
faig un passeig curt que darrerament m'ha portat cap a la Sagrada
Família. El temple, no hi ha dubte, és molt més interessant ara
que quan s'acabi. Ara és dinàmic; després, l'any que sigui, serà
una natura morta, bella o horrible, segons la percepció personal o
la mediatització dels altres. Avui em mirava els petits detalls del
dia, els que no surten a les postals. Quin moviment! Quants estímuls.
He fet unes fotos. La meua preferida ha estat la que sobtadament m'ha
suggerit la representació d'un àngel, un àngel groc, l'àngel de
les obres, he pensat. Posteriorment -aquesta cua vermella- he dubtat
si no era un àngel caigut. Totes les imatges són com a mínim
duals, incertes.
No tinc clar que el fotògraf hagi de
donar pistes sobre les seus imatges, titular-les,
contextualitzar-les. Tampoc no sé si el que caldria és tot el
contrari: la imatge nua de tot suggeriment. Això m'ha portat a
reflexionar sobre la foto estrella de l'exposició de World Press Photo (CCCB, fins el 13 de desembre). Realment l'espectador
desinformat veu una imatge de la repressió homofòbica a Rússia?
Fins quin punt s'ha triat aquesta imatge pel que es veu o pel que el
seu autor ens diu?
5 comentaris:
Potser no cal cap títol a una imatge, cadascú que ho interpreti con li sembli, encara que hi ha moltes vegades que el títol surt per si sol com es ara el teu àngel d’avui que m’encanta.
En quan a la foto guanyadora del World Press Photo també me la vaig estar mirant i mai hagués pensat amb la idea del fotògraf... el primer pensament meu es una altra cosa.
D'acord en tot, jaka. Jo també ho veig així.
Coincideixo amb tu en que una imatge em produeix uns sentiments. I si la capto amb la meva càmera potser voldré que l'espectador també rebi aquells o semblants sentiments.
Jo prefereixo no posar títol a les fotos i si ho faig (per exemple en el Banc amb Vistes) és més una opinió meva de la imatge que un títol. L'espectador podrà estar d'acord o no amb aquesta opinió.
Però reconec que de vegades la imatge et diu com es vol titular :o)
Respecte a la foto del World Press... Tècnicament bona, no ho dubto. Però tampoc sabria dir si és per això que ha estat premiada o pel que l'autor ens volia dir amb la imatge.
Abraçada
Ah! També m'agrada el teu àngel :D
D'acord, doncs, Miquel, en el nostre cas primer és la imatge, però segurament molts professionals parteixen d'una idea i busquen com concretar-la. Nosaltres trobem, ells treballen.
La foto de la World, sense context seria una bona foto més. El premi està en el valor afegit a través e la seua explicació, sense cap dubte.
Gràcies en nom de l'àngel :-)
Publica un comentari a l'entrada